i Cullera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cullera

Vista aèria de Cullera
© Fototeca.cat
Municipi de la Ribera Baixa.
Població: 
24.121 h
[2009]
Extensió: 
54 km2

Situat a la costa, a la plana al·luvial estesa a banda i banda del Xúquer, des del peu de la serra de Corbera, al sud (on el terme és limitat per les séquies de Llaurí, dels Mollonets i de la Ratlla), fins als marenys meridionals de l’Albufera, al nord (on la séquia del Pla el separa del terme de Sueca). El front costaner és centrat per la muntanya de Cullera (233 m alt.) o de les Raboses, serra cretàcia formada per un esperó del Sistema Ibèric, que emergeix com una illa (ho fou possiblement en temps quaternaris) a la zona deltaica del Xúquer i que s’endinsa a la mar formant el cap de Cullera. Sobre el promontori hi ha la torre de Cullera, antiga torre de defensa, i el far de Cullera; pel sud, el cap ha incorporat, formant com un tómbol, en temps moderns, l’antiga illeta o cabeç dels Pensaments, anomenada també illa de Cullera, actual límit septentrional de la rada de Cullera amb les petites cales del Far i del racó de Santa Marta. Al nord del cap s’estén la llarga platja arenosa del Mareny, i al sud, la platja de Cullera, també arenosa, que continua per la vall Digna (Safor), interrompuda per la desembocadura del Xúquer (els antics braços del riu, que desguassaven a l’Albufera, es desviaren vers el sud i donaren pas al nou areny) i per la gola de l’estany Gran o de Corbera, anomenat també estany de Cullera. Prop de la desembocadura hi ha l’illot de la Penyeta del Moro.

L’agricultura, el turisme i, en menor escala, la pesca són les activitats econòmiques principals. Els conreus, gairebé tots de regadiu, ocupen tot el terme, llevat de la muntanya i la zona urbanitzada, i aprofiten bàsicament l’aigua del Xúquer a través de la séquia mare de Cullera, que pren l’aigua a l'assut de Cullera, prop de Fortaleny, per concessió de Ferran I (1415), i es divideix en dos braços, un a cada costat del riu; rega 3.340 ha, en gran part, del terme. L’arròs (1.100 ha), en expansió fins vers el 1955, s’estén des de les planes més pròximes a Sueca fins als marenys costaners; el taronger (1.250 ha), a partir del 1950 ha anat substituint l’arròs (abans es limitava en l’àrea arrecerada per la muntanya, vora la bassa de Sant Llorenç); l’horta (400 ha de blat de moro i d’hortalisses) s’ha estès també a costa de l’arrossar. Als arrossars, especialment a la partida de Saladar, hom practica la cacera de l’ànec.

El castell de Cullera
© Fototeca.cat
La pesca, que el 1958 ocupava encara 170 pescadors, amb unes 40 embarcacions, ha anat perdent importància; el port de pescadors, a la vora esquerra del riu, uns 2 km aigua amunt de la gola, davant el nucli urbà, té una llotja; a la mateixa desembocadura ha estat construït un petit port de refugi amb dues esculleres d’uns 700 m cadascuna. El turisme, com a segona activitat econòmica, es desenvolupà a partir del 1960; atreu, sobretot, francesos i madrilenys, i també estiuejants de la classe mitjana de València. Les construccions han ocupat tota la costa entre la gola del Xúquer i el cap de Cullera, especialment grans blocs d’apartaments, que han canviat completament la fesomia del lloc. Els principals barris turístics són els de Sant Antoni de Cullera, el Racó de Santa Marta, la Punta dels Pensaments, l'illa de Cullera i el Far de Cullera. La construcció i els serveis, especialment els relacionats amb el turisme, n'ocupen la major part de la població activa no dedicada a l’agricultura (50%]. La indústria hi és gairebé inexistent. Amb el desenvolupament turístic, la tradicional emigració temporera a Occitània, primer, i a París, després, s’ha vist ultrapassada per un corrent immigratori de peons no qualificats per a la construcció i de personal per a la indústria hotelera.

La ciutat (21.619 h agl [2006], cullerans o cullerencs, i popularment cullerots; 15 m alt.), vila fins al 1899, és a l’esquerra del Xúquer, envoltant pel sud la muntanya de Cullera, pels vessants de la qual s’enfilen els carrers; el nucli primitiu, allargassat, centrat pel carrer de les Ànimes, limita al sud per l’antic camí de València; vers el riu es formà un eixample davant l’antic port de pescadors (actualment n'hi ha un de ciment i un altre de metàl·lic bastit el 1905); al nord-oest, a l’indret on hi hagué un convent d’agustins (1612-1835), dedicat des del 1870 a hospital i escoles (l’església és l’actual parròquia de la Sang), es formà el barri del Refugi, i a l’est, a la fi del carrer de la Mar, es formà el barri de Sant Antoni, on habiten els pescadors, davant el qual s’estén l’aglomeració turística. La primitiva església parroquial (Sant Joan) fou bastida al segle XVII sobre la primitiva, gòtica, dels segles XIII-XIV. Dominant la població hi ha l’antic castell de Cullera (221 m alt.), d’origen islàmic, diverses vegades modificat, al costat del qual fou construït, en 1891-97, el santuari neoromànic de la Mare de Déu del Castell, patrona dels mariners, imatge gòtica (segle XIV) de marbre blanc.

El castell fou donat el 1157 per Ramon Berenguer IV de Barcelona als hospitalers per quan fos conquerit, donació ratificada per Alfons I i Pere I. Jaume I, després d’un intent fracassat el 1233, l’obtingué el 1240, i el castell amb el seu extens terme fou repartit a mitges entre la corona i els hospitalers (substituïts el 1317 per l’orde de Montesa), els quals hi establiren la comanda de Cullera i es feren càrrec de la parròquia. El comanador atorgà carta de població el 1244, i el 1248 en sortiren els musulmans. Des del 1249 formà part del terme general d’Alzira, fins el 1364, que fou incorporat a València. Alfons II cedí la part reial al vescomte Jaspert de Castellnou; fou reincorporada a la corona en 1300-03 per Jaume II, rei que li atorgà la facultat de celebrar mercat els divendres (actualment té lloc els dijous). Alfons III i, especialment, Pere III, malgrat reiterades promeses, alienaren sovint els drets de la corona sobre Cullera (en foren senyors la infanta Violant, el comte de Terranova, la ciutat de València, Carrossa de Vilaragut). Finalment, Martí I la redimí definitivament i donà l’autonomia municipal a la vila, que obtingué vot a corts. Després dels saqueigs del 1503 per algerins i del 1550 per Dragut, foren construïdes (1553-56) les muralles, de les quals resten vestigis. El 1607 aconseguí de separar-se definitivament de la seva jurisdicció de vila de Sueca, la qual havia d’esdevenir amb el temps centre administratiu de la Ribera Baixa, capitalitat compartida, tanmateix, de fet, amb Cullera. Durant la guerra de Successió fou presa (1705) pel general austriacista Basset, i recuperada el mateix any per a Felip V per Cristóbal de Moscoso, fets que foren recompensats per una i altra cort amb el marquesat de Cullera. Durant la primera guerra Carlina es fortificà novament davant els atacs carlins (1837-38). El 1849 foren iniciades les obres d’un port a la cala del Far, prop del cap de Cullera, obres abandonades definitivament el 1892 (un projecte de port amb connexió amb València a través de l’Albufera havia estat exposat ja al segle XVIII pel marquès de la Romana). Tanmateix, la importància de la navegació de cabotatge féu que hi perdurés fins al començament del segle XX una duana. El 1878 fou inaugurat el ferrocarril de Silla a Cullera. Fou un focus important de l’anarquisme al País Valencià; hi hagué proclamacions llibertàries en 1870-80, i el 1911 tingueren lloc els tràgics fets de Cullera, que comportaren la mort del jutge de Sueca. El 1957 fou creat el Centre Cullerenc de Cultura —el 1887 i el 1909 ho havien estat les dues bandes de música—.

El terme comprèn, a més, els llogarets del Brosquil i del Mareny de Sant Llorenç i la caseria del Mareny de Vilxes; a l’àmbit de la muntanya hi ha els santuaris dels sants de la Pedra (sant Abdó i sant Senén), de Sant Llorenç de la Bassa, del Far, de Santa Marta, de Sant Antoni i de Santa Anna.

Col·laboració: 
RPC / TLlC
Llegir més...