Situació i presentació
Limita a l’W amb Calafell, al N amb Castellet i la Gornal, terme de l’Alt Penedès, a l’E amb Cubelles, que pertany al Garraf, i al S amb la Mar Mediterrània, amb un front de 2,5 km de platja sorrenca i aigües tranquil·les, protegides per set espigons que formen sis cales. El terme és accidentat pels darrers contraforts sud-occidentals de la Serralada Litoral. Les cotes màximes són a la partió del terme amb Castellet i la Gornal (195 m). Predominen les formacions de calcàries cretàcies als costats oriental i occidental del terme, amb una clapa miocènica a l’extrem N que abasta part de la quadra de Vila-seca. Els fondals pertanyen al quaternari travertínic, diluvial a la part més baixa, a l’E del poble, i actualment a la franja litoral. Queden vestigis dels antics aiguamolls i jonqueres especialment al límit amb Cubelles, on hi ha l’estany de la Marmorta, cada dia més reduït i en procés d’un total terraplenatge. Drena el terme el torrent de Cunit, que desguassa directament a la mar, no gaire lluny del cap de municipi. Aquest torrent es forma per diverses branques provinents de les altures de Clariana; un altre afluent del torrent de Cunit prové de la quadra de Vila-seca i de Puigdetiula. Dues línies més d’aigua estableixen, per la costa, els límits del terme: són el torrent del Mas del Pedró, a l’E, i el torrent del Rectoret, a l’W.
A més del poble de Cunit, el terme comprèn un gran nombre d’urbanitzacions, com Can Toni, Can Torrents, els Jardins de Cunit, Can Moles, la Costa de Cunit, Plademar, etc. Travessa el terme l’autopista de Garraf C-32 (però els accessos més propers són als termes veïns de Calafell i Cubelles) i per la part meridional la carretera C-31 de Barcelona a Valls. La línia de ferrocarril de RENFE de Barcelona a Saragossa per la costa té una estació propera a la platja, que fou inaugurada el 1988.
La població i l'economia
Les primeres dades de població (cunitencs) es remunten al fogatjament de l’any 1358 quan es comptabilitzaren 10 focs eclesiàstics a Sant Cristòfol de Cunit, i 23 focs més que pertanyien a Berenguer de Cunit. Sembla que fins al segle XIV a Cunit hi havia rector propi, però el 1363 es decretà la unió d’aquesta església amb la de Cubelles, que es feu efectiva uns quants anys després, molt probablement pel despoblament general del Penedès arran de les grans pestes del segle XIV. Entre el 1718, quan hi havia 116 h, i el 1900, amb 388 h, la població es triplicà, si bé durant aquest llarg període el creixement no es pot considerar continuat. De fet la minva més pronunciada és la que es donà durant les primeres dècades del segle, quan la població es reduí un centenar d’habitants. Les fluctuacions es poden considerar constants fins a la dècada del 1950, moment en què el poble experimentà un augment sense precedents a conseqüència de la massiva afluència d’immigrants. El 1970 la població era de 388 h, els mateixos que hi foren censats el 1900. Al llarg dels anys vuitanta i noranta l’evolució demogràfica va experimentar encara un notable creixement, com es reflecteix en els registres: dels 897 h el 1981 es passà a 2.425 h el 1991 i a 6.402 el 2001, en part per la transformació de segones residències en habitatges permanents. Tenint en compte que Cunit és un poble costaner, hi ha un gran nombre de població flotant, sobretot durant la temporada alta d’estiu. L’any 2005 la població registrada era de 9.017 h.
Tot i que Cunit és un terme litoral, el poble va viure d’esquena a la mar durant molt de temps, separat per una barrera de prats i aiguamolls. L’agricultura és representada sobretot pels conreus de secà (vinya, ametllers, garrofers, oliveres i cereals). La industrialització de termes propers com Vilanova, l’augment de les activitats turístiques i la importància de les segones residències han repercutit negativament en l’aprofitament del terreny i han afavorit l’abandonament progressiu de les activitats agrícoles.
La ubicació respecte a Tarragona (40 km) i, sobretot, a Barcelona (53 km) i el seu cinturó industrial ha estimulat la conversió del poble en un centre d’estiueig i de segona residència, cosa sens dubte responsable de la important activitat de la indústria de la construcció i els seus derivats (fusteria, pintura, vidrieria, ferreteria, jardineria, etc.). Les activitats terciàries han esdevingut el motor econòmic del terme, impulsades pel turisme. Des del 1970 s’hi celebra mercat setmanal el dijous, i des del 1986 i durant tots els dissabtes dels mesos de juliol i agost hom pot gaudir de la Fira Setmanal d’Artesania. D’altra banda, Cunit disposa de diversos establiments d’allotjament i de restauració, on es pot degustar el xató, plat genuí de la zona.
El poble de Cunit
El poble de Cunit (10 m d’altitud i 11.730 h el 2008) és situat al costat de migdia de la carretera comarcal, a la vora esquerra del torrent de Cunit, avui urbanitzat i utilitzat com a carretera d’accés a la platja. L’església parroquial de Sant Cristòfol és notable pels vestigis d’un temple romànic anterior que s’utilitza com a sagristia del temple actual, datat el 1762. De l’obra antiga resta la capçalera, formada per tres absis en creu i coronats per una cúpula hemisfèrica. L’absis de l’esquerra és tapat per la rectoria. L’interior dels tres absis ha estat restaurat, com també l’exterior dels dos visibles. A cada absis hi havia tres finestretes. La construcció se situa al segle XII, però la primera notícia documental que en tenim és del 1279 (Rationes decimarum Hispaniae). A l’entrada del poble, a l’avinguda de la Font, trobem l’edifici de l’antic castell de Cunit, que ha estat totalment transformat i no conserva cap record del seu passat medieval. És un edifici de dues plantes, sota coberta a doble vessant; al costat dret té una torre de quatre pisos, amb la coberta piramidal. La construcció d’un Passeig Marítim ha donat cohesió als diferents nuclis residencials.
Cunit és un poble que conserva les manifestacions tradicionals. S'hi celebra la festa d’hivern al gener, per Sant Sebastià, i la festa major al juliol, en honor a sant Cristòfol, amb tots els elements característics d’una típica festa major catalana (castell de focs d’artifici, cercaviles de balls populars, correfocs de diables i dracs, sardanes, festivals infantils, teatre). Cal destacar també els diferents actes festius de Carnestoltes, a més de la festa dels Tres Tombs pel març i la representació de la Passió per Setmana Santa. Durant els mesos d’estiu hom pot gaudir, des del 1988, del Festival de Música de Cunit.
Altres indrets del terme
Entre les urbanitzacions d’estiueig que han proliferat al terme, cal esmentar les de Cal Cego, Can Toni i el Rectoret, que han respectat l’antiga toponímia.
La masia i antiga quadra de Vila-seca fou habitada de manera continuada a partir del segle XIV, quan és documentada en el terme de Cunit. Fins i tot el 1590, quan Cunit havia quedat gairebé despoblat per les incursions dels pirates (1581), el mas de Vila-seca continuava habitat. Ha estat abandonat en temps moderns. És situat a l’extrem N del terme, vora l’antiga caseria de Puigdetiula.
A mig camí de Vila-seca, seguint la carretera que voreja el torrent, hi ha el Mas de Sant Antoni, a mà dreta, en sentit ascendent. El mas és un edifici característicament vuitcentista. En terrenys d’aquest mas s’ha descobert una cova, probablement sepulcral, que va proporcionar diversos materials arqueològics classificables dintre la cultura hallstàttica, és a dir, de la primera edat del ferro.
Davant del Mas de Sant Antoni trobem el Mas del Pla. L’edifici, que consta de tres plantes, és precedit per un camí arbrat que mena a un petit jardí tancat per una balustrada. La casa fou adquirida el 1920 per un capità de vaixell mallorquí, el qual engrandí i modificà la masia i hi construí els jardins, que, en definitiva, li donen el caire actual. El 1941 fou novament comprada pels seus antics propietaris.
Al municipi de Cunit s’han descobert assentaments prehistòrics, a més de diversos poblats ibèrics. Un dels jaciments d’època ibèrica més importants és el del Fondo d’en Roig, a l’W del terme, les edificacions del qual presenten un grau de conservació molt bo.
La història
El lloc de Cunit, amb la quadra de Segur, formava part del terme del castell de Cubelles, esmentat des del 999. El comte Ramon Berenguer IV va donar a Dalmau de Cunit i a la seva descendència el castell de Cunit per un document que es pot situar entre els anys 1131 i 1162. El fogatjament de vers 1370 cita el “castell de Conit, qui és d’en Berenguer de Conit e la quadra de Segur, qui és d’en Jacme de Miralpex e la quadra de Vila-secha 25 focs”. El 1461 era senyor de Cunit Andreu Bisbal, que durant la guerra contra Joan II s’encarregà de la custòdia del castell i les muralles de Lleida. El 1530 Miquel Ferrer era senyor de la quadra de Cunit, i el 1565 ho era Miquel Mollet. D’aquesta època hi ha documentació que esmenta el castell i la vall del castell. Uns anys després el castell de Cunit, molt malmès i gairebé arruïnat, fou adquirit per Joan Braquer i Roger, que el feu restaurar i el convertí en la seva residència, amb la qual cosa perdé tot l’antic aspecte casteller, però conservà el nom de castell per tradició popular. El 1805 s’establí un vicari mutual amb residència a la quadra de Cunit, fins que el 1864 Sant Cristòfol de Cunit fou erigida en parròquia independent.