Estudià de gran la filosofia lul·liana; en fou el fruit el tractat Ianua artis magistri Raymundi Lullii, que enllestí a Barcelona el 1473 (fou publicat el 1482). El 1481 fou cridat a Palma per regir la càtedra de filosofia lul·liana, fundada per Agnès de Pacs i autoritzada pel rei el 1483. Acusat d’heterodòxia per l’inquisidor de Mallorca Guillem Caselles el mateix any 1483, hagué d’anar sovint a Roma (1484), on obtingué l’aprovació de l’obra, que fou reeditada vuit vegades fins el 1516. De retorn a Mallorca, es refugià amb els seus deixebles, anomenats daguins, al puig de Randa (1485) a causa dels disturbis de Palma (Mallorca), i hi constituí una escola rival de la de Miramar. Les polèmiques s’aguditzaren fins al punt d’ésser acusat de pseudolul·lista. A Randa, escriví un resum de les seves lliçons en una exposició sistemàtica de la doctrina lul·liana (Opus de formalitatibus sive metaphisica, 1489), que donà lloc a una nova acusació per part de l’inquisidor Caselles, i Daguí hagué de cercar refugi a la cort. El 1487 fou nomenat capellà dels reis. Exercí càtedra de filosofia lul·liana arreu on la cort s’aturava (Saragossa, Jaén, Sevilla i d’altres ciutats). A Sevilla foren publicades les seves darreres obres (Formalitates i el Tractatus de differentia, 1500). La seva activitat docent itinerària contribuí granment a difondre el lul·lisme a Castella i a Itàlia, i aquest adquirí gràcies a ell una categoria universitària. No es limità, a més, a desenvolupar els aspectes filosòfics de la doctrina lul·liana, sinó que la continuà fins a les seves prolongacions teològiques i místiques; trencà, així, els lligams tradicionals i elevà el nivell del moviment lul·lià. Ha estat considerat com el més important dels deixebles de Ramon Llull.