Estudià al conservatori de Florència, d’on fou professor (1931-67). En les primeres obres emprà el llenguatge diatònic: amb Sei cori di Michelangelo... (1933-36) assolí una expressió personal. Una primera incursió en el camp dodecatònic fou Tre Laudi (1936-37); seguiren l’òpera Volo di notte (1940), basada en Vol de nuit de Saint-Exupéry, i els Canti di prigionia (1938-41). Adoptà totalment el dodecatonisme amb el cicle Liriche greche (1942-45) i amb l’òpera Il prigioniero (1949). Des d’aleshores emprà un estil webernià, com en Job (1950) i en els Canti di liberazione (1955), amb text de Heine.