És a l’extrem occidental del desert de Síria, al peu del mont Qāsyūm, prop de les falles orientals de l’Antilíban, en un fèrtil oasi, el Guta, regat pel riu Baradā. La ciutat, voltada d’hortes de fruiters, amb una zona intermèdia de cereals i oliveres, és una important cruïlla de camins que la convertí en un florent centre comercial entre Orient i Occident. Poc temps després de la independència, la ciutat tenia 303.952 h, i d’aleshores ençà ha crescut molt ràpidament, a raó del 5,5% anual. Té famoses indústries artesanes (tapissos, objectes de metall i fusta i perfums), però també s’hi han establert indústries modernes (indústria cotonera, sedera, llanera, de l’oli, tabaquera, vidriera i del ciment). Té aeroport internacional. Centre d’ensenyament superior: Universitat de Damasc, fundada l’any 1923.
La història i el patrimoni artístic
Habitada ja a la prehistòria, Damasc estigué integrada a Israel fins a l’establiment d’una dinastia autònoma, derrocada per Assíria (733 aC). Després fou successivament conquerida pels perses, Alexandre (332 aC), l’imperi Selèucida, Pompeu (64 aC) i els àrabs (635), que la transformaren en capital del califat omeia (661). Els croats no reeixiren a dominar-la (1148). Sofrí l’ocupació dels mongols (1401), dels mamelucs d’Egipte i dels turcs otomans (1516-1918). El 30 de setembre de 1918 el general Allenby la conquerí per als aliats, i el 8 de març de 1920 l’emir Faysal s’hi proclamà rei de Síria, però fou novament ocupada pels francesos fins a l’abril del 1946. Fou capital de la província nord de la República Aràbiga Unida (1958), i tres anys després esdevingué capital de la República Aràbiga Síria.
La ruta comercial de Damasc restà oberta als catalans arran de la pau (1370) que liquidà la croada de Pere I de Xipre contra Egipte. El 1379 ja hi havia un cònsol de catalans; el 1387 ho era Bernat Manresa, que feu donació d’un retaule dedicat a santa Caterina al monestir del Sinaí. Vers el 1432 un conflicte amb el soldà motivà l’expulsió dels catalans de Damasc i de tot el territori de Síria.
Centre d’una comunitat jueva, Damasc va lligada amb la conversió de l’apòstol Pau, que s’hi dirigia amb la intenció d’empresonar els seguidors de Jesús i hi fou batejat per Ananies. És residència del patriarca siríac jacobita i del grec ortodox, ambdós titulars d’Antioquia.
Nombroses obres arquitectòniques n'evoquen les principals èpoques de la història. Excavacions fetes el 1950 hi descobriren una instal·lació urbana del IV mil·lenni. De la dominació grega resten l’àgora i un pòrtic, i de la romana, l’aqüeducte i tres arcs de triomf. La gran mesquita omeia feta construir pel califa al-Walīd I (705-715) en un lloc de culte mil·lenari, malgrat els cinc incendis que sofrí, és, per la seva estructura i decoració, un dels monuments més interessants de l’art islàmic. Les muralles defensives, erigides cap a la fi del segle XII, foren reconstruïdes pels mamelucs, els quals també alçaren el famós palau Qaṣr al-Ablaq. Del 1555 data la mesquita turca de Sulaymān Kanūni, fidel exponent de l’arquitectura esquemàtica predominant en el període otomà. Cal esmentar també el palau construït el 1749 pel governador Dasḫa al-Aznī, actualment seu del museu etnogràfic, i l’edifici del museu nacional (1921), projectat a posta per a la conservació de les seves riques col·leccions (sales de Palmira, Mari, Dura Europus, etc.).