Marcel Dassault

(París, 22 de gener de 1892 — París, 17 d’abril de 1986)

Constructor aeronàutic, empresari i polític francès, de nom de naixement Marcel Bloch. 

Enginyer elèctric (1912) i diplomat per l’École Supérieure d’Aéronautique et de Construction Mécanique (1913), durant la Primera Guerra Mundial participà en el disseny i la construcció del Caudron G3, un dels primers avions militars francesos, del qual millorà l’hèlix. Després d’un intent frustrat d’impulsar la pròpia empresa d’avions de guerra a causa de la fi del conflicte, es dedicà a la fabricació de mobles fins el 1929, que aprofitant la creació d’un ministeri de l’aviació fundà la Société des Avions Marcel Bloch, nacionalitzada el 1930 en la Société Nationale des Constructions Aéronautiques du Sud-Ouest (SNCASO) en la qual participà fins el 1939. Paral·lelament, el 1936 fundà la pròpia empresa, Société Anonyme des Avions Marcel Bloch.

Pel seu origen jueu, durant la Segona Guerra Mundial fou perseguit pel règim de Vichy i empresonat. Transferit el 1944 al camp de concentració de Buchenwald, després de la guerra canvià el seu cognom pel de Dassault (1946) i recuperà la seva empresa, que redenominà Société des Avions Marcel Dassault, i més tard Générale Aéronautique Marcel Dassault (GAMD), que fabricà els primers avions de reacció francesos i que el 1990 formà el Grup Dassault. El 1958 s’introduí en el món dels mitjans de comunicació amb la creació del setmanari Jours de France, que dirigí fins el 1986. Produí també algunes pel·lícules sota el nom de Les Films de Marcel Dassault. Fou diputat gaullista pels Alps Marítims (1951-55), senador (1957-58) i diputat (1958-86) per l’Oise.

El seu fill Serge Dassault (París, 4 d’abril de 1925 – París, 28 de maig de 2018), empresari i polític, fou una de les primeres fortunes de França, que heretà en bona part del conglomerat industrial fundat pel seu pare. Afiliat a l’RPR (actualment Les Républicains) fou alcalde de Corbeil-Essonnes del 1994 al 2007 i senador pel departament d’Essone del 2004 al 2017, que renuncià un tercer mandat en ser condemnat per comptes a l’estranger no declarats. El 2004 prengué el control del primer grup de comunicació francès, Socpresse, al qual pertanyia Le Figaro.