Situació i presentació
El municipi de Deltebre fou creat per decret de 20 de maig de 1977 per la segregació de les partides de Jesús i Maria i de la Cava, fins aleshores dins el municipi de Tortosa. El seu terme es troba a l’extrem nord-oriental del delta, al darrer tram de l’Ebre (la gola de Sorrapa, que porta cabal a la mar).
El límit meridional és seguit pel mateix riu en una llargada de 22 km, incloent-hi l’illa de Gràcia (al mig del riu, a l’altura de Jesús i Maria); el límit nord-oriental és format per la costa mediterrània, des de l’antiga gola de Llevant o de Tramuntana (entre les illes de Buda i de Sant Antoni) fins a la punta del Fangar (a l’extrem nord de la península del Fangar) en una llargada de 15 km; el límit septentrional continua per la costa del port del Fangar, i l’occidental termeneja amb terres del Perelló (l’Ampolla), i també de Camarles i de l’Aldea, tot seguint la Sèquia Mare, amb una llargada de 18 km.
Dins el terme de Deltebre, el sector de la desembocadura és el més agrest, dominat per les dunes d’arena i la vegetació pròpia de les maresmes insalubres. La costa de llevant forma una llarga platja d’arena fina, dominada per una muralla de turons d’arena fets pel vent. La costa del port del Fangar, en canvi, forma una platja plena de llac (llot) i llapó (molt rica en marisc i peix, principalment anguiles). L’interior del terme es caracteritza per les fileres d’arbres plantats a les vores dels canals de reg, desaigües i camins. Al terme destaca també la bassa o llacuna del Canal Vell (unes 300 ha), viver amb un gran nombre de varietats de peixos, i d’ocells, de gran importància ecològica. Cap, però, dels seus espais naturals no presenta una quantitat tal de motius d’interès com la propera illa de Buda, ja de Sant Jaume d’Enveja, i l’illa de Sant Antoni, un apèndix de l’anterior que s’hi uneix pel cap de Tortosa; és l’extrem de llevant del delta, entre la gola de Sorrapa i la de Llevant.
El marc físic
El paisatge és molt peculiar: es caracteritza per ser completament pla (l’altitud màxima no supera els 3 m), sense cap turó, i l’horitzó es perd pels arrossars vers la mar o per les muntanyes d’altres termes terra endins. A més del darrer tram de l’Ebre i de les basses del Canal Vell, hi ha una xarxa de canals, sèquies i desaigües escampats per tot el terme.
Tota la terra és d’al·luvió, formada per sedimentació aportada per les aigües del riu, i per això les estratificacions són molt pronunciades. En general el sòl superficial té una textura de llim fluvial, de profunditat variable, molt apte per al conreu, i condicionat al seu torn per al regatge i la inundació amb aigües que porten nous llims per a la seva sedimentació. Del riu a la mar hi ha un suau pendent, donat pel levée natural del riu, recobert vora la mar per les sorres marines que les marees arrosseguen delta endins i que després són de nou treballades pel vent donant lloc a les dunes litorals. El delta també és ric en torba, molt explotada durant el segle XIX.
La vegetació espontània es caracteritza pels canyars-fardars o de canya-vana, senill, bova, que es crien a la vora del riu, les basses o els desaigües i pertot arreu on arriba l’aigua dolça, i també pels arbres de ribera com el xop, l’àlber, el salze, el tamarit i tota mena d’herbes de ribera i altres que han estat arrossegades fins al delta per les aigües del riu (canyes, fonoll, veça, trepadella, canyota, alfals bord, card, jonc tou i sisca). Vora la mar hi ha la vegetació pròpia de maresme, amb barrella, palma marina, jonc, borró, matapoll, etc., que era la predominant abans de l’arribada de l’aigua del canal i dels conreus de l’arròs.
Entre els ocells, estacionals o sedentaris, cal esmentar anàtids (ànecs collverd, ànecs cullerot, ànecs becvermell, etc.), ràl·lids (polles d’aigua, fotges, rasclons, etc.), ardeids (agrons, martinets, bitons, etc.) i altres de més petits, com les boscarles, que ocupen les aigües o canyissars que envolten les llacunes. La península del Fangar, que fa de dàrsena d’aquest port natural, igual que totes les platges i sorrals costaners, és lloc de dunes i s’hi troba una vegetació arenícola pròpia; a més, és un indret especialment car als làrids (gavines, xatracs, etc.) i als limícoles (corriols, garses de mar, etc.).
Els nuclis de població i les comunicacions
El terme té com a nuclis de població (tot formant un continu) els pobles de Jesús i Maria i la Cava, que havien tingut ajuntament pedani de Tortosa fins a la seva independència. També cal esmentar la urbanització Riumar i algunes masies, pràcticament deshabitades, com ara el Mas d’Avall, el Mas de l’Illa de Mar, la Paridora del Bosc, el Mangraner, el Parrillo, la Fonsa, Bombita, el Tramuntano, Bonos, Muset, Canyadora, el Toll, Mestret i la Tora del Mig.
Nou pont sobre l’Ebre
© Pau Calvó Carrió
Les comunicacions han estat dolentes fins ben entrat el segle XX. Hi havia un camí cap a l’Illa de Mar, anomenat camí de les Salines (n’hi havia unes), que passava a gual el Riuet Fondo, pujava per l’Illa de Mar, passava a gual el Goleró i arribava a l’Ampolla; n’hi havia altres vers la Boquera (Camarles), l’Aldea (pel xoperal i l’ermita) i Amposta pel Mas d’Avall, tots difícils i que havien de passar a gual els braços del riu. Durant la Segona República (1931-36) s’empedrà la primera carretera, dita de la Mallada o de la Venta Nova, que va del Lligallo del Roig (Camarles) fins al pas de Buda i continua fins al far, i, ja passada la guerra civil del 1936-39, s’empedrà la de l’Ampolla, després la de Camarles i, més tard, la d’Amposta. Ja ben entrat el segle XX foren importants les comunicacions pel riu. Hi havia transport de passatgers i, per al transport de mercaderia, s’usaven els llaüts arrossegats amb sirga pels animals de tir des de la vora, que feren molt bon servei des de l’establiment del conreu de l’arròs al delta (funcionaren fins el 1951). Fins el 1920 entraven pel riu des de la mar vaixells que carregaven productes del delta.
Al setembre de l’any 2010 s’inaugurà el nou pont sobre l’Ebre, conegut com Lo Passador, que comunica directament les localitats de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja. El pont, de 250 metres de longitud i una amplada de 19,3 metres, és una alternativa als tradicionals transbordadors que travessen el riu i que comuniquen els dos nuclis i el sector sud del delta. La infraestructura compta amb dos carrils per la circulació de vehicles, un passeig per vianants, un carril bici i una zona de descans.
El 1927 s’inaugurà el ferrocarril de via estreta de Tortosa a la Cava. Aquest carrilet, que comportà la supressió del vapor (que serví aleshores per al transport de l’arròs), perdurà fins a la fi del 1967. Amb la millora de les carreteres van anar plegant els llaüts (1951) i també el carrilet.
La població
La immigració que portà a la colonització d’aquest sector i a la formació dels dos pobles (Cava i Jesús i Maria) tingué inicialment un caràcter temporer, i les famílies més antigues que s’hi establiren acudiren com a treballadors especialitzats en les salines i en l’explotació de la barrella; també s’hi establiren pescadors i patrons de vaixells, sovint provinents de riu amunt o dels ports de pescadors més propers al delta. També hi arribaren pastors del Baix Aragó i ja al segle XX arribà, en obrir-se el canal i iniciar-se el conreu de l’arròs, un gran nombre de valencians. Vers el 1900 les antigues partides de la Cava i Jesús i Maria sumaven 2.620 h (no hi ha censos anteriors desglossats de Tortosa); el 1960 passaren a 7.631 h (5.113 a la Cava, 2.486 a Jesús i Maria i 32 a l’illa de Gràcia), el 1970 a 9.122 h (6.136 a la Cava, 2.971 a Jesús i Maria i 15 a l’illa de Gràcia) i el 1981 sumaven 9.728 h (6.554 a la Cava i 3.174 a Jesús i Maria). El total del municipi sumava 10.180 h el 1981, 10.478 h el 2001 i 10.943 h el 2005. Al costat de la immigració, que ha possibilitat aquest cens de caràcter ascendent, hi ha hagut també emigració.
L’economia
L’agricultura s’anà estenent per les illes que el riu deixava i la terra —que era patrimoni reial— fou donada als qui l’explotaven amb la condició que la conreessin de manera regular (si als tres anys de la donació la terra no tenia conreu, aquesta donació quedava sense efecte). Els conreus eren principalment d’horta, i només d’autoconsum, i encara els pagesos s’havien d’ajudar amb la pesca furtiva i la caça. Cap a la segona meitat del segle XVIII començà l’explotació de la barrella, de la qual s’extreia la sosa, per a la indústria del sabó i la del vidre, i aquest conreu esdevingué prou rendible i important per a l’establiment definitiu de la població del sector esquerre del delta, eventual fins aleshores. El producte de la barrella es carregava en naus que entraven al riu i s’exportava als ports industrials. També fou important l’extracció de regalèssia per a la indústria farmacèutica i la de llaminadures (hom ha interpretat el nom de la partida de la Cava com a derivat de “la cava de la regalèssia”).
Des de la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, a la segona meitat del segle XIX (1857), i la implantació del conreu de l’arròs, l’economia s’especialitzà en aquesta activitat, i la població de Deltebre passava el riu diàriament per anar a treballar l’arròs a Sant Jaume (hom colonitzà terres de l’estat i de la partida de Cavaller als Muntells i totes les de les illes de Riu i de Buda). A la banda esquerra, però, i fins a la construcció del canal (1912) no s’abandonà del tot el treball a les salines ni l’explotació de la barrella per a sosa. Després, l’arròs esdevingué ja totalment la monocultura i l’única ocupació. Aquest conreu continua essent l’activitat primordial, tot i que s’alterna amb importants sectors d’horta. A l’hivern, aprofitant que l’arròs no dóna feina, es fa la campanya de l’oliva, el conreu més destacable del secà.
L’economia fou impulsada bàsicament amb la construcció del canal de l’Esquerra de l’Ebre, el 1912, i es reforçà des del 1955 arran de la fundació de la Cambra Arrossera Societat Cooperativa la Cava. Des del 1975 s’hi afegí la Cooperativa Arrossera de Jesús i Maria.
La ramaderia es limità tradicionalment a la cria de bestiar domèstic (aviram, porcs, ovelles, cabres i fins i tot algunes vaques) per al propi consum. Les tradicionals raberes d’ovelles s’havien anat mantenint, però al final del segle XX van minvar de forma considerable. En canvi, des de la darrera postguerra s’incrementà molt la cria de vaques de llet (aprofitant primer les pastures dels senillars, abundants a les vores del riu, basses i erms, i després —en ocupar-se els erms per a l’arròs— en semiestabulació). A partir de la dècada del 1970 aparegueren granges de vaques en estabulació intensiva (carn) i es detectà també un increment de les granges de pollastres (també per a carn), una dècada abans (anys seixanta). A finals dels 90 els registres indicaven un descens important del bestiar boví, mentre que l’avicultura havia augmentat.
Malgrat que l’agricultura i els seus derivats representin una part important dels ingressos del municipi, l’economia tradicional fins a la primera meitat del segle XIX es basava principalment en la pesca i també en l’agricultura. La pesca a les llacunes del delta ha estat de sempre molt important. Ja consta documentalment en la carta de poblament de Tortosa, del 1149, el dret a cobrar el novè de la pesca i la sal que s’extragués de la zona d’aiguamolls del delta, privilegi confirmat posteriorment i que portà sempre disputes entre els pescadors i el municipi. El gremi o societat de Sant Pere explotava la pesca de les basses i havia de pagar el novè a Tortosa, igual que les explotacions de sal que aviat proliferaren. Pesca i sal —activitat econòmica també important— eren treballs de temporada; la primera es feia a l’hivern, des de Sant Miquel o a l’entrada de la tardor fins a Pasqua o primavera, i la sal era, en canvi, una feina d’estiu.
La pesca s’ha mantingut, fins al final del segle XIX, a les basses i augmentà a partir del funcionament del canal de l’Esquerra pels efectes beneficiosos del renovament de l’aigua; la pesca més abundant era la de llissal, llop (llobina), anguila, anguileta i tenca. Després de la guerra civil de 1936-39 s’estengué l’explotació de l’anguileta a les goles del riu i a les sèquies que donen a mar, amb alts rendiments, i això donà lloc a petites indústries per a la seva preparació i comercialització. També s’ha estès la pesca de marisc (grúmol, canyut, cargol de mar, ratllats, etc.) al port del Fangar, especialment a l’hivern i la primavera, i avui moltes d’aquestes espècies es crien de manera intensiva. Cal destacar els vivers de musclos del port del Fangar, amb un bon rendiment econòmic. El port del Fangar, d’aigües clares i somes i d’un màxim de 2 m de fondària, és ideal per a la producció de marisc.
Quant a la caça, només ha representat en l’economia un complement de les altres activitats. La singularitat d’una gran part de les espècies que habiten en aquest indret fa que aquesta activitat estigui controlada per la Direcció del Parc Natural del Delta de l’Ebre.
La indústria ha estat sempre molt limitada a la comarca. En 1941-49 hi hagué una fàbrica de cel·lulosa que aprofitava la bova i la palla d’arròs. També plegà un important molí arrosser dels Casanova Sales (que s’integrà en Arrosseries Reunides de l’Ebre i en Indústries Delta) i resta el de la Cambra Arrossera de la Cava.
El comerç, a part els establiments per a abastar la població, disposa de les cooperatives arrosseres i les de venda de cítrics i de carxofes i altres verdures. Es fa mercat el dijous, que atreu molta gent de Sant Jaume, Camarles i l’Aldea, i des de l’any 1980, pels volts del 20 de maig, se celebra una fira multisectorial anomenada Deltafira. L’ensenyament queda cobert fins al batxillerat.
El turisme, malgrat les seves possibilitats evidents, està poc desenvolupat. Les activitats turístiques més destacades són les excursions pel riu que es fan amb barques de passeig. Finalment cal destacar la urbanització Riumar, que es troba prop de la gola de Sorrapa, allà on desemboca l’Ebre.
El poble de Deltebre
Els dos antics barris de la Cava i Jesús i Maria es troben a la vora esquerra de l’Ebre, a la meitat del seu pas pel terme, abans separats (el primer més a llevant i el segon més a ltinterior) i ara units formant gairebé una conurbació que es coneix com a Deltebre. Des de l’inici de Jesús i Maria fins a la fi de la Cava s’allarga en uns 6 km i des del riu fins al canal, que formen els límits urbans d’amplada, hi ha només 1,5 km. La manca de planificació que comportà el fet de constituir simples partides afavorí la construcció de barraques i cases disseminades pels horts sense estructura adequada.
Els edificis de les esglésies de Sant Miquel de la Cava i de Jesús i Maria daten del segle XX (anys quaranta i cinquanta, respectivament), amb elements neogòtics.
El parc natural del Delta de l’Ebre disposa d’un centre de documentació que comprèn una biblioteca, una hemeroteca i una sala d’actes. L’any 1988 es creà l’Ecomuseu del Parc Natural del Delta de l’Ebre, que recull i explica la riquesa del Parc Natural.
Entre els costums i les tradicions es manté fer bous per les festes majors, un espectacle molt animat per al qual es condicionen les places amb carros, carretes i tanques. També es veu encara alguna vegada la típica rondalla, amb un cantador que improvisa segons les circumstàncies. Altres festes, com Tots Sants, Nadal, Pasqua, etc., són similars a les de la resta de la comarca i del país. Com a celebració conjunta dels dos barris que formen el nou poble de Deltebre, un cop l’any es fa la festa de la segregació del municipi de Tortosa, el diumenge pròxim al 20 de maig. A mitjan agost, Deltebre celebra la seva festa major, el 15 d’agost en honor a la Mare de Déu de l’Assumpció, i el 16, a sant Roc. El cap de setmana que precedeix aquests dos dies de festa s’esdevé la Diada del Turista.
La història
El poblament històric és relativament recent i poc conegut. Dels 1.342 focs del 1380 del Baix Ebre, n’hi havia només 4 a la part esquerra del delta, i no consten habitants en fogatjaments posteriors. Sembla —segons una tradició— que en ser expulsats els moriscos (1609), alguns pogueren escapar de l’embarcament fet al proper port dels Alfacs i es refugiaren al delta entre els condemnats a treballs forçats a les salines (això ha estat considerat com la causa del costum, viu fins als nostres dies, d’usar calçotets de junquet, típica peça de vestir morisca, per a treballar l’arròs). Ja a la segona meitat del segle XVIII es té notícia d’uns poblats, potser temporals, al delta, un dels quals situat a la zona del Peregó o del Bosc, a mig camí entre els nuclis de Deltebre i l’Ampolla (hi ha indicis de construccions entre els arrossars i sembla que hi havia una torre dita de la Curta en aquest indret, i també que vers el 1710 a la Masia del Bosc, propietat del marquès de Bellet, propietari de Mianes, es bastí una capella). Un altre nucli era situat als voltants de la torre del Sòl-de-riu o torre de l’Àngel Custodi, feta bastir per la ciutat de Tortosa (per ordre de Felip II de Castella) a la gola del Riuet Fondo o Riuet de la Saida, prop de la platja de la Marquesa, on vivien els familiars dels guardians de la torre, pescadors i algun fugitiu de la justícia (hom en té referències per tradició d’un dels seus darrers habitants, l’oncle Bomba, i un racó del port del Fangar, molt pròxim, és anomenat el racó de Bomba).
Un altre poble de barraques sembla que es trobava a la part esquerra de la Gola Vella, davant l’actual far de Buda, a l’illa de Sant Antoni.
Vers el 1800 la població s’establí cap a l’església de Sant Miquel de la Cava, feta bastir el 1818 pel bisbe de Tortosa, inicialment al voltant del cementiri o fossar; després les cases s’estengueren per la vora del riu, on es conreaven alguns horts en els quals es feren barraques o cases (d’aquí el nom dels Hortets a la partida de sota Jesús i Maria).
La població no tingué fins a mitjan segle XIX cap mena de servei municipal (malgrat ser barri o partida de Tortosa), i els seus habitants eren considerats més com a temporers que com a permanents. Això afavorí un caràcter i idiosincràsia característics; hi havia un alt contingent d’analfabetisme, la superstició i fins la pràctica de la bruixeria hi eren presents i des del punt de vista polític, malgrat no haver-hi organitzacions i la presència d’importants cacics (terratinents forasters o alguna família local d’hisendats), hi hagué al segle XIX un predomini d’isabelins i liberals.
Els veïns de la Cava participaren en la primera guerra Carlina al costat dels liberals; organitzaren una fortalesa o abric, però el 1837 les tropes carlines feren 60 presoners en aquest sector, set dels quals foren afusellats allà mateix i vuit a Peníscola. Després església i cementiri restaren sols (ja el 1900), però allí se celebraren fins vers 1914-15 les festes majors i fins el 1930 les funcions religioses.