Fill del comte de Montenegro Ramon Despuig i Cotoner, estudià al col·legi de Monti-sion i a la Universitat de Mallorca, on es graduà (1774) de doctor en ambdós drets. Cavaller de l’orde de Sant Joan, canonge de la seu i capellà de l’exèrcit, anà a Itàlia el 1782 i, camí de Malta, presencià el terratrèmol del 1783, sobre el qual escriví Varias observaciones hechas en el terremoto acaecido en la Calabria ulterior, año de 1783 (Palma 1943). A Roma, el 1783, fou visitador de la Sapienza (universitat), i a Mallorca, rector i vicecanceller de la Universitat Lul·liana, promotor de la Societat d’Amics del País i mecenes de Julià Ballester per al seu mapa de Mallorca (gravat per Josep Muntaner el 1785). Nomenat auditor de la Rota a Roma el mateix any, hi residí i promogué la beatificació de Catalina Tomàs. Fou elevat a la mitra d’Oriola el 1791, diòcesi que governà (1792-95) fins que fou traslladat a la de València arran de les desavinences entre l’arquebisbe il·lustrat Fabián y Fuero i el capità general duc de la Roca. No arribà, però, a regir la seu valenciana, puix que el mateix 1795 fou transferit a Sevilla. Al començament del 1797 fou enviat per Godoy a Itàlia, juntament amb l’arquebisbe de Toledo, Francisco Antonio de Lorenzana, i amb Rafael Múzquiz, per tal de seguir de prop les vicissituds de Pius VI durant l’ocupació napoleònica. Les recerques de Jaume Salvà a l’arxiu Despuig no proven que aquells prelats fossin allunyats d’Espanya perquè volguessin que la inquisició condemnés Godoy com a bígam; les de Rafael Olaechea mostren que el govern regalista de Madrid volia prevenir-se per al cas que el papa restés impossibilitat de regir lliurement l’Església. El 1799 Pius VI el nomenà patriarca d’Antioquia, i el 15 de febrer de 1799 li adreçà la seva darrera lletra. Es trobava a Madrid i era cridat de tant en tant a Aranjuez quan el ministre Urquijo decretà la submissió de l’Església al rei durant la incertesa del futur del pontificat romà (l’anomenat cisma d’Urquijo ); però no consta documentat ni que Despuig hagués aconsellat una tal mesura ni que l’hagués aprovada. Si fos així, només una seva intervenció decisiva en l’elecció de Pius VII al conclave de Venècia el 1800, on Despuig havia anat com a representant de Carles IV, podria explicar el seu nomenament com a cardenal l’11 de juliol de 1803; tanmateix, les fonts coetànies proven que la influència de Despuig fou important però no única. Havent estat donada la seu de Sevilla el 1799 a l’infant Lluís, Despuig retornà a Mallorca (1804-07). Novament a Roma, el 1809 fou arrestat pels napoleònics al Seminari Romà i fou emmenat a París. Pogué retornar a Itàlia abans que el papa, i morí a la ciutat termal de Lucca. Tot i no ésser un home d’alta cultura personal —com es veu per les seves lletres privades i pels seus escrits (la Vida de la B. Catalina Tomàs aparegué pòstuma a Mallorca, el 1816)—, la seva curiositat arqueològica, reflectida en el seu Diari (inèdit en gran part), el dugué a adquirir una gran col·lecció d’antiguitats romanes i a emprendre excavacions als entorns de Roma: són la base de l’actual Museu Municipal de Palma, al castell de Bellver. Per a instal·lar-les dignament, com també la seva copiosa biblioteca —havia comprat, a més a més, els llibres del valencià Joan Baptista Herman, l’amic de Maians—, i per a preparar-se un repòs en la vellesa, s’havia fet construir la bella vil·la de Raixa, que no pogué veure enllestida.
Antoni Despuig i Dameto en un gravat de M.Peleguer
© Fototeca.cat
Cardenal.