Prengué l’hàbit dominicà a València el 1578, i fou lector de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona i prior (1603) de Sant Onofre de València. Fou nomenat cronista de la corona d’Aragó el 1615. Publicà Historia de la provincia de Aragón de la orden de los predicadores (1599), Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1603), la més important de les seves obres, en què aportà molts documents inèdits, entre els quals la lletra de Carles el Calb als barcelonins, del 877; arriba fins el 1603, però des de la mort de Ramon Berenguer IV (1162) es redueix a una història episcopal, llevat de quan fa referència a Ramon de Penyafort i a l’orde de la Mercè. Escriví també la Descripción de Cataluña annexa al mapa de Joan B.Vrints del 1605, l’episcopologi de Girona (1601) i les biografies de Vicent Ferrer (1600; 1611), Ramon de Penyafort (1601), Luis de Granada (1605), Pere de Luxemburg (1605), Humbert de Romans (1607) i els Anales del Reino de Valencia (primer volum, 1613), la continuació dels quals deixà, en morir, molt avançada. N'han estat publicats, en 1936-46, uns Apuntamientos para continuar los Anales del Reino de Valencia desde el rey Pedro III hasta Felipe II. Tot i les seves notables qualitats i major esperit crític que els seus contemporanis, donà entrada al fals Dextre en la historiografia catalana. Representa l’entroncament de l’escola històrica valenciana amb la del Principat.