i Dictadura de Primo de Rivera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Dictadura de Primo de Rivera

història hist
Nom que hom dóna al període del regnat d’Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930).

Origen i desenvolupament de la Dictadura

La Dictadura de Primo de Rivera

Davant la incapacitat dels dividits partits dinàstics per a crear un govern fort i eficaç que afrontés la radicalització de la lluita obrera, amb l’augment de les activitats de protesta dels republicans i nacionalistes, i que superés la situació de recessió econòmica, i davant les conseqüències polítiques del desastre d’Annual, escàndol que arribà al mateix rei (expedient Picasso), el general Primo de Rivera s’avançà a la discussió al congrés amb un cop d’estat militar. Primo de Rivera formà un Directori militar amb la missió d’establir l’ordre públic, suspengué el règim constitucional, establí una rígida censura i prohibí tots els partits polítics i sindicats, llevat dels molt lligats a la patronal. El general Martínez Anido, des de la direcció de seguretat, reprimí les tendències més revolucionàries del moviment obrer (anarcosindicalistes i comunistes) i tolerà les activitats del reformisme socialdemòcrata (PSOE-UGT), que col·laborà en diverses institucions de nova creació: intent d’implantació d’institucions corporatives (comitès paritaris, l’Organización Corporativa Nacional, etc.). La política del règim portà nombrosos sectors a un afrontament amb el govern (especialment entre els intellectuals, estudiants, col·legis professionals, etc.) i accentuà la radicalització dins els mateixos partits monàrquics i l’exèrcit, fins a intentar dues vegades el canvi de govern: la Sanjuanada (juny del 1926) i l’intent de Sánchez Guerra (gener del 1929). La política econòmica anava vers un moderat dirigisme estatal en la indústria i la promoció d’obres públiques (plans hidràulics, de carreteres, etc.), i facilità la creació de monopolis (petroli) i les inversions estrangeres (telèfons, indústria química, metal·lúrgica, etc). El ministeri de finances no pogué mantenir la cotització de la pesseta; la seva política inflacionista per a equilibrar els pressuposts augmentà el dèficit estatal. El problema del protectorat del Marroc fou resolt amb la cooperació amb França; el desembarcament de tropes a Alhucemas (setembre del 1925) posà fi en pocs mesos a les activitats del líder Abd el-Krim. La constitució d’un directori civil (desembre del 1925), no ajudà el règim a aconseguir un suport popular. La Unión Patriótica, partit únic, només aconseguí d’aplegar un sector molt limitat de la dreta. L’assemblea nacional consultiva no aconseguí d’ésser presa en consideració, alhora que l’oposició augmentava en tots els sectors. Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l’exèrcit a causa de la seva política (supressió de l’arma d’artilleria). Les classes dominants, que començaven a ésser afectades per la crisi econòmica de l’any 1929, deixaren de sostenir Primo de Rivera, i Alfons XIII mateix intentà de salvar la institució monàrquica retirant-li el suport, la qual cosa l’obligà a dimitir.

La Dictadura de Primo de Rivera als Països Catalans

Dictadura de Primo de Rivera Primo de Rivera, capità general de Catalunya, acomiadant-se del seu estat major abans d’anar a Madrid per fer-se càrrec del poder
© Fototeca.cat
En un principi, les ambigües promeses regionalistes fetes per Primo de Rivera feren que els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin llur suport al cop d’estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, hom sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l’ús de la bandera catalana, i també del català, en les corporacions públiques del Principat. La ruptura definitiva no s’esdevingué, però, fins al 9 de gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicà als prohoms de la Unión Monárquica Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció de destituir les diputacions provincials —i, per tant, la Mancomunitat—; només els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Alfons Sala substituí Puig i Cadafalch en la presidència de la Mancomunitat. L’oposició s’estengué arran de fets com la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig del 1924) o l’inici de l’afer del Col·legi d’Advocats de Barcelona (que havia d’acabar pel març del 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon d’Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, pel juliol del 1925). Així mateix, la CNT hagué de passar a la clandestinitat (maig del 1924). Acció Catalana, des de l’octubre del 1923, condemnà el nou règim, impulsà un document de greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions (abril del 1924), i s’uní després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les Nacionalitats Europees (celebrats anualment a partir del 1925); membres d’Estat Català prepararen el complot, fracassat, de Garraf contra el rei (maig del 1925), i poc temps després Macià intentà la invasió des de França (fets de Prats de Molló, pel novembre del 1926). Unes altres accions de força foren l’atac anarquista contra la caserna de les Drassanes de Barcelona (relacionat amb els fets de Bera, novembre del 1924) i la participació d’elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del 1926. Posteriorment, Primo de Rivera endurí la seva política: topà fins i tot amb sectors de l’Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, en oposar-se a l’ús del català en les predicacions (1928). L’agreujament de la qüestió catalana donà un major pes als grups catalanistes no monàrquics; facilità un clar compromís d’una gran part del catalanisme amb el republicanisme i bandejà, en certa mesura, l’anterior influència de la Lliga al Principat. Al País Valencià, Primo de Rivera permeté, al començament, una certa activitat a les organitzacions valencianistes (Acció Valenciana pogué impulsar, al principi del 1924, la redacció d’un avantprojecte de Mancomunitat Valenciana), alhora que no autoritzava el grup esquerrà de Pàtria Nova. De tota manera, a partir del 1925 només permeté determinades activitats culturals (el 1927 aparegué la revista “Taula de Lletres Valencianes”, i el 1928 hom creà l’editorial L’Estel). Amb això, el valencianisme republicà s’aproximà al blasquisme. Semblantment, a les Illes, el regionalisme polític es refugià fonamentalment en les activitats culturals (així, a Mallorca, amb l’Associació per la Cultura de Mallorca, creada el 1923, o amb la revista “La Nostra Terra”, apareguda el 1927); a més, amb la crisi dels partits dinàstics, especialment del partit conservador, hom facilità, ja el 1930, tant el pas d’elements mauristes cap al moviment regionalista com l’inici d’una certa reorganització dels grups republicans.

Col·laboració: 
PGa
Llegir més...