Milità en el partit progressista. El 1835 fou alcalde major de Barcelona, juntament amb Pascual Madoz. El 1841 fou elegit diputat a corts, i el 1843 fou ministre de governació en el govern progressista d’Olózaga. Malgrat la seva filiació política, acceptà la cartera de finances (del 19 de setembre de 1853 al 18 de juliol de 1854) en el govern moderat de José Luis Sartorius. La ruïna de l’erari l’impulsà a decretar el cobrament anticipat d’un semestre de contribució, fet que provocà un gran descontentament i contribuí a l’alçament popular del 1854, durant el qual el govern hagué de dimitir. La seva casa fou saquejada pel poble madrileny, i hagué de fugir.