Estudià medicina a Barcelona i el 1917 ingressà al Laboratori Municipal, on fou addicte deixeble i col·laborador de Ramon Turró. En aquest centre dugué a terme una notable tasca d’investigació en bacteriologia, immunologia i sanitat. Doctorat el 1920, exercí com a professor adjunt d’higiene (1926) de la facultat de medicina i professor agregat (1933) a la Universitat Autònoma de Barcelona; també dirigí cursos de microbiologia i parasitologia al Laboratori Municipal i a la facultat de medicina de la universitat esmentada. Fou tècnic de la Lluita Antipalúdica de la Mancomunitat i col·laborà, el 1924, al Servei d’Assistència Social dels Tuberculosos, creat el 1918 i dirigit per Lluís Sayé i Sempere.
Fou també secretari de la Societat Catalana de Biologia (1926), de la qual fou president (1930-1932), i cap dels Serveis Intercomarcals de Sanitat de la Generalitat (1932). Aquest mateix any ingressà a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, on presentà el discurs científic ‘Els elements d’acció específica en la immunitat adquirida’. El 1935 fou director del Laboratori Municipal d’Higiene.
En esclatar la guerra civil s’exilià a Cuba, on dirigí la secció de febre tifoide al Laboratorio Nacional i en fou professor. També fou professor de microbiologia a l’Instituto Finlay i creador de l’Instituto Nacional de BCG. Arran de la revolució castrista (1959), s’exilià als Estats Units. Designat expert en tuberculosi de l’OMS. Retornà a Catalunya el 1962; presidí la Societat Catalana de Biologia (1967-69), l’Institut d’Estudis Catalans (1970-78) i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1971-79).
Fou un actiu col·laborador en els treballs de la Societat Catalana de Biologia, a la Revista Mèdica de Barcelona, a les Monografies Mèdiques, a la Revista Veterinaria de España i a La Publicitat. És autor de nombrosos articles científics i del llibre Turró, hombre de ciencia mediterráneo (1970). Era germà del polític Marcel·lí Domingo.