Fill de Lazare Kessel, actor d’origen judeorús germà de Joseph Kessel que se suïcidà quan ell tenia dos anys, adoptà el cognom del seu pare adoptiu. En 1937-39 estudià lletres i ciències polítiques a París. Mobilitzat el 1940, combaté l’ocupació alemanya i el 1942 fugí de França seguint Charles de Gaulle. El 1943, amb el seu oncle Joseph Kessel, fou autor de la lletra del Chant des Partisans, que esdevingué l’himne de la Resistència francesa, de la qual fou un actiu membre. Després de la guerra emprengué una carrera literària d’èxit, iniciada amb La dernière brigade (1946), en la qual recrea la seva experiència bèl·lica. Destacà, però, com a autor de novel·la històrica: el 1948 guanyà el premi Goncourt amb Les grandes familles, primer volum d’una sèrie, al qual seguiren La chute des corps (1950) i Rendez-vous aux enfers (1951); posteriorment publicà Rois maudits (1955-77), sobre els Valois, en set volums, Alexandre le Grand (1958), Les Mémoires de Zeus, en dos volums : L’aube des dieux, (1963) i Les jours des hommes, (1967). També publicà teatre (Mégarée, 1942; Un voyageur, 1953), narracions que reuní en el volum Le Bonheur des uns ... (1967) i, especialment des dels anys seixanta, assaigs de tipus polític i cultural (alguns dels quals, reculls d’articles a la premsa), en què es mostrà com un fervent gaullista i un abrandat defensor del francès i de la preeminència francesa al món, que veia amenaçades: L’Avenir en désarroi (1968), Une église qui se trompe de siècle (1972), La Parole et le Pouvoir (1974), Attention la France ! (1981), Réformer la démocratie (1982), La Culture et l’État (1985), Lettre aux Français sur leur langue et leur âme (1994), Le Bon Français (1999), La France aux ordres d’un cadavre (2000), Ordonnances pour un État malade (2002) i Le Franc-parler (2003). Publicà també Mémoires. L’aurore vient du fond du ciel (2006). Georges Pompidou el nomenà ministre de Cultura (1973-74) i també fou diputat als parlaments francès (1978-81) i europeu (1979-80) per l’RPR. Membre de l’Académie Française (1966), en fou secretari perpetu del 1985 al 1999. Advocà per una França resoludament monolingüe i fou contrari al reconeixement de les llengües dites “regionals”. Fou guardonat amb nombroses distincions, entre les quals hi ha l’orde de l’amistat dels pobles de Rússia (1993), cavaller de l’Imperi Britànic (1999) i la Gran Creu de la Legió d’Honor (2001).