Lluís Duch i Álvarez

(Barcelona, 13 de setembre de 1936 — monestir de Montserrat, Bages, 10 de novembre de 2018)

Antropòleg de la religió i teòleg.

Monjo de Montserrat des del 1961, el 1969 s’ordenà sacerdot. Es doctorà en teologia a Tübingen (1973). Professor a la Facultat de Teologia de Catalunya i a la Facultat d’Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, exercí també la docència a la Facultat de Teologia de Barcelona, a l’Institut d’Humanitats, a l’Institut del Teatre i a la Universidad Nacional Autónoma de México. El seu principal centre d’interès foren les manifestacions religioses en la cultura contemporània, en funció del binomi estructura-història, en una visió influïda sobretot per Max Scheler, Ernst Bloch i Ernst Cassirer.

Publicà, entre una trentena de llibres: Ciencia de la religión y mito (1974), Mort i esperança cristiana (1975), Esperança cristiana i esforç humà (1976), Historia y estructuras religiosas (1978), La experiencia religiosa en el contexto de la cultura contemporánea (1979), De la religió a la religió popular (1980), Antropología de la religión (1981), Religió i món modern (1984), El libro en las religiones (1989), La memòria dels sants. El projecte dels franciscans a Mèxic (1992), Simfonia inacabada. La situació de la tradició cristiana (1994) i Antropologia de la religió (1997).

L’any 1999 inicià una exhaustiva anàlisi i reflexió de la quotidianitat en les societats actuals desenvolupades des d’una perspectiva religiosa i simbòlica, que donà lloc al cicle Antropologia de la vida quotidiana, en diversos volums: Simbolisme i salut (1999), Llums i ombres de la ciutat (2000), Armes espirituals i materials: Religió (2001), Armes espirituals i materials: Política (2001), Escenaris de corporeïtat (2003) i Ambigüitats de l’amor (2004), aquests dos últims amb Joan Carles Mèlich.

Paral·lelament examinà la crisi del cristianisme en Un extraño en nuestra casa (2007) i publicà, amb Albert Chillón, els dos volums d’Antropología de la religión (Un ser de mediaciones, 2012; Sociedad mediática y totalismo, 2017) i el llibre entrevista La condición ambigua (2012). Sistematitzà la seva concepció antropològica de la religió en Religió i comunicació (2010), Religió i política (2014) i L’exili de Déu (2017). Traduí el Pelegrí querubínic d’Angelus Silesius (1995) i, tant al català com al castellà, escrits de Luter, Müntzer, Silesius, Schleiermacher i Bonhoeffer. L’any 2011 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.