Ingressà a l’orde de Sant Francesc (1281) i estudià a Oxford i a Cambridge, on al cap de poc temps fou professor. Obtingué (1305) el grau de magister a París, on escriví la major part de la seva obra, i el 1307 fou cridat a Colònia.
Hereu d’Agustí, Anselm i Avicenna, i en contrast formal amb Tomàs d’Aquino, intentà d’establir críticament els límits de la raó humana per tal de delimitar la part del coneixement que correspon a la ciència i el que cal deixar a l’assentiment de la fe. En aquest sentit, tot el que no és demostrable rigorosament pertany al domini de l’arbitrarietat i de la llibertat, és a dir, al domini de la voluntat, sia humana o divina. La teologia, en tant que basada en la fe, no ha d’ésser anomenada ciència, i, a diferència de la metafísica, representa només el saber pràctic: àdhuc les veritats teològiques aparentment més especulatives (i que per a Tomàs d’Aquino eren veritats de raó) són veritats pràctiques, objecte de fe i indemostrables.
Postulà també l'haecceitas o individualitat, entesa com a formalitat última de cada cosa, el realisme dels universals, la univocitat de l’ens, la il·limitació de la voluntat de Déu, només restringida pel principi de contradicció, i, en conseqüència, la fonamentació de la moral en la mateixa voluntat de Déu. Les seves obres principals són: Quaestiones in quattuor libros Sententiarum (Opus oxoniense), Reportata parisiensia (Opus parisiense) i les Quaestiones quodlibetales. També cal esmentar-ne el De primo principio i les Quaestiones in Metaphysicam subtilissimae.