Es féu remarcar al setge de La Rochelle (1628) per la invenció d’unes màquines que obstruïen les defenses dels assetjats, fet que li valgué l’estima de Richelieu. Fou cap de l’estat major del príncep de Condé a la campanya del Rosselló del 1637. Richelieu el delegà per negociar l’ajut militar francès a la generalitat de Catalunya contra Felip IV de Castella (agost del 1640); alhora actuà com a agent impulsor de la revolta catalana. Pel setembre celebrà una conferència oficial amb Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, a Ceret; al cap de poc entrà solemnement a Barcelona, on, amb nous poders, pogué establir les bases de l’acord signat per ell i per Pau Claris (desembre del 1640) quan les tropes franceses d’Espenan havien ja entrat al Principat. En caure Tarragona a les mans de Felip IV, aprofità la situació per a forçar la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França, i assolí que, davant l’avanç de les tropes castellanes, Pau Claris proclamés, al cap de poc, la subjecció del Principat a la monarquia francesa (contra l’opinió de Richelieu, que preferia una Catalunya independent). Organitzà amb eficiència la defensa de Barcelona, juntament amb el conseller en cap de la ciutat, Joan Pere Fontanella, i el diputat militar, Francesc de Tamarit, fet que contribuí directament a la victòria francocatalana de Montjuïc (26 de gener de 1641). Poc temps després fou substituït pel mariscal La Mothe i traslladat a França. El 1644 retornà a Catalunya, on exposà al lloctinent, comte d’Harcourt, les queixes del Principat pels abusos de les tropes franceses. Del 1655 al 1658 fou ambaixador a Venècia. Les seves Mémoires... (publicades el 1892) són bàsiques per a l’estudi de la guerra dels Segadors.