Al taller de Rubens conreà la pintura religiosa ( El preniment , Museo del Prado). El seu estil, influït per la personalitat del mestre, començà a definir-se. A les masses volumètriques i a les formes apassionades de Rubens contraposa un cànon més estilitzat i elegant i una major serenor; la seva gamma cromàtica és menys violenta. Després d’una curta estada a Anglaterra (1620), anà a Itàlia (1621). El contacte amb l’aristocràcia de Màntua, Torí, Milà i sobretot Gènova (1622-27) condicionà la seva dedicació plena al gènere del retrat, en la realització del qual rebé influències de l’escola veneciana i bolonyesa. Durant la seva estada a Anvers (1627-32) conreà la pintura religiosa ( El Crist mort , museu d’Anvers) i el retrat burgès. Les esglésies d’Anvers, Courtrai, Malines i Gant conserven obres seves. Paral·lelament, en el gènere del retrat interpretà les classes socials del seu país: burgesos, funcionaris, artistes, amb l’accentuació de l’expressió i la utilització de la representació de mig cos. Cridat a Anglaterra (1632) per Carles I, hi romangué fins a la seva mort. Cal remarcar-ne el retrat d’aquest rei (1635, Musée du Louvre) i la sèrie de retrats dobles, sistema ja emprat per Holbein. Es destaca el de lord John i lord Bernard Stuart. Els seus retrats anglesos remarquen la condició social del retratat, i alhora són un viu reflex de la política colonial anglesa. En augmentar el nombre d’encàrrecs de retrats, Van Dyck començà de limitar-se a fer els caps, tot encomanant als seus deixebles la resta de la figura. La seva manera de tractar els personatges —fugia de l’encarcarament propi dels pintors de cort del s XVII i incidia en la psicologia dels retratats— féu que la seva obra influís d’una manera directa els grans retratistes anglesos del s XVIII (Gainsborough, Reynolds, etc).
Estudi de dona dormint , dibuix d’Anton van Dyck
© Corel Professional Photos
Pintor flamenc, deixeble de Van Galen.