De tendències neoromàntiques, era conegut com a enginyer, financer, economista i polític d’ideologia liberal. Fou ministre de foment del govern revolucionari del 1868 i, més tard, ministre d’hisenda (1874). Els seus nombrosos drames, escrits amb un vers fàcil, assoliren èxits espectaculars entre el públic de l’època; en són els més característics O locura o santidad (1877), El gran galeoto (1881), En el seno de la muerte (1879), Lo sublime en lo vulgar (1890), Mariana (1892), La duda (1898) i A fuerza de arrastrarse (1905). Són obres sovint destinades al repertori d’actors com Antonio Vico, Rafael Calvo o María Guerrero, que confereixen notable truculència als conflictes passionals que prenen per tema (la gelosia, la deshonra, l’amor impossible), amb assimilació d’alguns esquemes del teatre europeu de darrera hora (Ibsen, Björnson, Sudermann). Traduí al castellà Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897) d’Àngel Guimerà. El 1894 ingressà a l’Academia Española, i el 1904 li fou atorgat el premi Nobel de literatura, compartit amb Frederic Mistral.
José Echegaray en una pintura de Sorolla
© Fototeca.cat
Dramaturg castellà.