El 1302 rebé el títol de magister a París, on professà en 1311-13, i el 1320 fou director del Studium Generale de Colònia. Els seus escrits presenten dos grups diferenciats, bé que molt units: l'obra llatina, generalment més sistemàtica i metafísica (Opus tripartitum i Quaestiones parisienses), tot comprenent sermons i una teologia d’arrel exegètica, i l'obra alemanya, de caire més espiritual i místic (Buch der göttlichen Tröstung, ‘Llibre de la consolació divina’, i altres), la qual motivà i gairebé absorbí l’interès de la investigació del egle XIX sobre ell.
En l’orde dominicà arribà als càrrecs de provincial i vicari, però els dos darrers anys de la seva vida hagué de defensar-se contra les sospites d’heterodòxia que el seu pensament suscitava. El 1329 Joan XXII condemnà 26 proposicions extretes de les seves obres, la qual cosa, tanmateix, no n'impedí una àmplia influència (sobretot mitjançant el seu deixeble Tauler), que arribà a filòsofs com Nicolau de Cusa i a teòlegs com Luter. Ha estat interpretat molt diversament: se n'ha fet un tomista tradicional (d’altra banda, fortament influït de neoplatonisme) o, per contra, un precursor de l’existencialisme cristià. Sigui com vulgui, la seva accentuació de la teologia negativa (pel fet que Déu és més enllà de tot ésser i tot pensament) i de les potencialitats de la mística pot respondre a l’intent de cercar Déu cercant alhora de deslliurar-se d’esquemes i actituds exclusivament racionals.