Entrà en vigor el 1960, i posteriorment hi entraren Finlàndia (1961), Islàndia (1970) i Liechtenstein (1991). Fou creada per establir una zona industrial de lliure comerç, a través d’una reducció gradual dels aranzels, objectiu que s’assolí el 1966. Els països membres conservaren, però, llur independència en el comerç amb tercers. La seva gestió fou confiada a un consell de ministres. L’ingrés de part dels seus membres a la Comunitat Econòmica Europea, des del 1993 Unió Europea (el 1972, la Gran Bretanya i Dinamarca; el 1985, Portugal, i el 1995, Àustria, Finlàndia i Suècia), en determinà la sortida de l’EFTA. Després de l’entrada de Liechtenstein (1991) l’EFTA resta constituïda per aquest estat i Islàndia, Noruega i Suïssa.
No obstant això, des dels seus inicis totes dues organitzacions comparteixen els principals tractats de lliure comerç, cosa que en la pràctica converteix els membres de l’EFTA en copartícips de les anomenades “quatre llibertats”: de circulació de persones, béns, serveis i capitals. Aquesta prerrogativa es plasmà en la creació de la Zona Econòmica Europea (en vigor des del 1994) entre la UE i l’EFTA (menys Suïssa, que rebutjà formar-ne part). En consonància amb les ulteriors incorporacions de nous estats membres a la Unió Europea, la ZEE ha dut a terme les corresponents ampliacions. Els quatre membres de l’EFTA també formen part de l’espai de Schengen (Islàndia i Noruega des del 2001, Suïssa des del 2008 i Liechtenstein des del 2011). Per la seva banda, l’EFTA ha signat un gran nombre de tractats bilaterals de lliure comerç amb estats i organitzacions econòmiques no europeus.