La geografia
Té una extensió de 567,51 km2 (11,3% de la total de l’arxipèlag), 170 km de costa i unes distàncies màximes de 41 km (de N a S) i de 15 km (d’E a W). Per la seva importància física i humana ocupa el tercer lloc entre les Balears, després de Mallorca i Menorca, respecte a les quals presenta diferències ben marcades, tant en el paisatge com en les activitats humanes. Forma, per factors geogràfics de formació i veïnatge i sobretot de dependència (lligams humans —de poblament, històrics, etc.—, econòmics i administratius), la unitat administrativa suprainsular d’Eivissa i Formentera, conjunt anomenat tradicionalment amb el nom d’illes Pitiüses, que, de fet, antigament era diferenciat de les Balears (Mallorca i Menorca).
La morfologia
El relleu es caracteritza per l’agilitat i la moderació de les formes, que donen una gran uniformitat al paisatge. La màxima altura és sa Talaiassa (475 m). Tres unitats tectòniques, les d’Eivissa, Llentrisca-Rei i d’Aubarca, formades per plegaments tangencials de direcció SE-NW, es disposen alineades de SW a NE. Llur origen està en l’orogènia alpina que durant el Miocè mitjà i superior actuà sobre els sediments calcaris, margosos i argilosos dipositats en el geosinclinal beticobalear des del Muschelkalk fins al Miocè mitjà i que conformaren les serres bètiques i les Balears. Discordants amb aquestes sèries plegades i omplint les valls es dipositaren posteriorment, transgressius i horitzontals, materials calcaris del Miocè superior i al·luvions quaternaris. Els afloraments de roques calcàries han estat sotmesos a la dissolució càrstica que és l’origen dels pòlies de Santa Agnès de Corona i de Sant Mateu d’Aubarca, que formen un dels trets característics del paisatge d’els Amunts, al nord-oest de l’illa. D’altra banda, un règim climàtic àrid ha permès la formació d’extensos glacis d’erosió i acumulació ben caracteritzats, a la vegada que, als sòls de terra rossa que recobreixen els fons de les valls i les planes litorals, es formaven encrostaments calcaris, que avui resten possibilitats agrícoles a les terres eivissenques. A la costa predominen els espadats, però són també freqüents les platges d’arena. Al sud-est la costa és baixa i arenosa (platja d’en Bossa), i a l’extrem meridional ha estat aprofitada des de l’antiguitat per a l’explotació de les salines, activitat característica de l’economia insular, i que per les seves especials característiques biològiques, que inclouen una gran quantitat i diversitat d’aus aquàtiques, el 1997 fou declarada parc natural per Parlament Balear ha estat declarada zona d’interès especial. Els dos accidents més importants són la badia de Sant Antoni de Portmany, a l’oest, i la més resguardada d’Eivissa, a l’est, on hi ha el port més important de l’illa i la capital insular.
El clima i la hidrografia
El clima és mediterrani pur influït per la proximitat de la massa d’aire continental del Sàhara. La temperatura mitjana anual és de 17,3 °C, la més elevada de les Balears, i es distribueix en una oscil·lació anual simple amb la màxima pel juliol (25,1 °C) i la mínima pel gener (9,9 °C); aquesta amplitud en una illa s’explica per la proximitat del desert sahàric. La pluviositat és solament de 345,4 mm de mitjana anual, la més baixa de les Balears, distribuïda en un màxim a la tardor (octubre-desembre, 44,1% de la precipitació anual), seguit per l’hivern (gener-març, 34,6%), per una notable disminució a la primavera (14,4%) i un estiu sec (juliol-setembre, 6,9%). El total de dies de pluja és de 24,6. Els vents més freqüents són la tramuntana (150 dies a l’any) i el xaloc (SE), que fa arribar l’aire calent i sec del desert. La insolació supera les 2.400 hores a l’any. La xarxa hidrogràfica és formada per torrents que solament porten aigua en ocasió de pluges importants. L’anomenat riu de Santa Eulària manté, però, tot l’any un corrent d’aigua amb el qual hom rega l’horta del pla de Santa Eulària. Als pòlies de Corona i Aubarca hi ha un règim endorreic en el qual les aigües s’absorbeixen pels ponori i penetren dins l’aparell càrstic i desemboquen a la costa pròxima en llocs identificables pel color de la terra rossa que arrosseguen (roca Vermella, a la costa de Corona).
La vegetació
L’afinitat amb les altres illes baleàriques és important, però trets diferencials considerables separen Eivissa (amb Formentera) de Mallorca i Menorca. La proximitat de la península Ibèrica hi és molt més sensible (presència de la gatosa, del roldor, del baladre, etc.), mentre que les influències corsosardes i orientals hi són netament més reduïdes. A Eivissa no hi ha comunitats de plantes en coixinet espinós, ni tampoc alzinar natural. La vegetació climàcica és una màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) lleugerament diferenciada de la del País Valencià per la presència de l’olivella, etc. Al paisatge actual predominen extenses brolles de bruc d’hivern i romaní (Rosmarino-Ericion), sovint cobertes per un estrat poc dens i pi blanc i de savina (Juniperus phoenicea varietat eumediterrània). Als llocs molt pasturats són freqüents les timonedes de Satureja barcelo i Thymus capitatus i els erms meridionals de rompsac, rics en petites plantes anuals efímeres.
Les activitats econòmiques
Les activitats agràries han estat fins fa poc temps la base de l’economia eivissenca. L’estructura agrària es caracteritza per la fragmentació de les explotacions i llur utilització en règim de propietat i autarquia de les produccions, encaminades fonamentalment a cobrir les necessitats familiars. Segons el cens agrari del 1989 predominava a Eivissa l’explotació agrària familiar de mitjanes i escasses extensions amb una dimensió mitjana de 8,78 ha, conseqüència de l’extraordinària parcel·lació a causa del règim hereditari, en el qual, malgrat l’existència de l’hereu, la llegítima es donava en terres, que hom separava de la propietat principal en forma de petites parcel·les. El 98,5% de les terres censades són explotades en règim de propietat, i la resta, d’arrendament i mitgeria. El percentatge global de terres conreades en relació amb el territori global és del 41,3%, cosa que implica una regressió de les terres agràries a causa de l’augment de les àrees urbanes o d’ús urbà. Hi predominen els conreus de secà (92,3%). El regadiu (1961 ha) només representa el 7,7%, i es dona entorn del pla de Santa Eulària, travessat pel riu i el pla de Sant Antoni. Els principals conreus de secà s’adapten a les condicions edàfiques i climàtiques de l’illa: s’hi destaquen els cultius de cereals i farratge i els fruiters, entre els quals predomina l’ametller. A les terres no conreades productives (58,7% del territori) predomina el bosc de pins i savines i la garriga.
La ramaderia és un complement de l’explotació agrícola: domina el bestiar oví (19.000 caps), cabrú (4.700 caps) i porquí (3.300 caps). Entre les activitats extractives cal destacar en lloc preeminent la de les salines, afavorida per la concentració de sal de les aigües de la Mediterrània (40 kg/m3), el clima sec i calorós i l’existència d’amples planes litorals de sòls impermeables. L’explotació de les salines és relacionada amb l’ocupació púnica de l’illa i ha constituït, en el decurs de la història, l’única producció exportable i el més important mitjà d’obtenció de numerari de l’illa, a la vegada que proporcionava treball retribuït a la gent quan havien acabat les feines agrícoles. Actualment les explota Salinera Española SA, que n’ha mecanitzat els treballs i ha prescindit de la mà d’obra. Les salines ocupen unes 400 ha, i la producció mitjana és d’unes 65.000 tones. La mineria és actualment inexistent; a la segona meitat del segle XIX i principi del XX (fins el 1909) hom explotà mines de galena a s’Argentera (a Sant Carles, dins el municipi de Santa Eulària del Riu). Les pedreres per a materials de la construcció han assolit una considerable expansió a causa de la demanda impulsada pel turisme. La indústria està molt diversificada i la seva producció va encaminada a cobrir la demanda local generada principalment pel turisme. Ocupa el 20% de la població activa. La construcció és un dels sectors més importants, que ocupa el 15,6% del total dels actius.
El turisme ha donat, des del 1960, una nova orientació a l’economia i a la societat eivissenques transformant l’estructura agrària en estructura de serveis. Els serveis enclouen el 66,8% de la població ocupada. El creixement de la capacitat d’acolliment ha anat acompanyat d’un augment de la intensitat turística, que ha esdevingut el més alt de les Balears. El nombre de places turístiques era de 72.231 el 1994, de les quals 49.533 eren hoteleres i 23.338 apartaments turístics. L’afluència turística superà el 1994 els 1,3 milions de turistes. La influència del turisme i els seus efectes induïts arriben a nombrosos sectors de l’activitat, especialment al transport i a la construcció. El tràfic de passatgers ha experimentat un notable increment en els transports marítims i, sobretot, en els aeris (l’aeroport, al municipi de Sant Josep de sa Talaia, obert al tràfic comercial el 1958, ha estat ampliat i convertit en internacional); el tràfic aeri ha passat d’un terç del total illenc el 1960 al 64,5% el 1970; el 1994 els passatgers entrats i sortits foren 3.231.756. La construcció s’ha desenvolupat extraordinàriament gràcies als nous hotels i apartaments i també a les nombroses urbanitzacions de la costa i de l’interior de l’illa i a les obres públiques (xarxa viària, ports, aeroport) que ha calgut fer; la demanda de llocs de treball que ha comportat explica la immigració peninsular. D’altra banda, els serveis personals i el comerç, i també el consum, han augmentat per la demanda turística i per la de la població resident, gràcies al millor nivell de vida. Quant als ports, a part el de Portmany, a la costa occidental, un dels vuit de caràcter esportiu (1995), i el carregador de sa Canal, vora ses Salines, l’únic port important és el de la ciutat d’Eivissa, que aprofita un recés natural.
L’espai eivissenc
Un fet prou significatiu, la coincidència del nom de l’illa amb el de la capital, mostra la unitat geogràfica insular, composta, però, per dos elements complementaris i a la vegada antagònics: la ciutat i el camp, que en el decurs de la història han mostrat llur oposició d’interessos. Si avui, com a conseqüència del progrés en els transports, la divisió municipal administrativa ha perdut el seu sentit geogràfic, també en l’antiguitat la divisió en quartons responia més a una distribució de jurisdiccions que no pas a la realitat humana. Donada la dispersió de la població, la unitat vàlida era, i és encara avui, en part, la parròquia i la seva subdivisió en vendes, que fou el veritable aglutinant dels grups socials, tant per motius religiosos com per factors econòmics (utilització de pous o cisternes comunals, etc.), fins a l’arribada del turisme de masses. Aquest fet responia a la disposició de les valls on hi ha les terres conreades i els habitatges rurals, que a la vegada marcaren l’orientació de la xarxa viària radial amb centre a la capital i el seu port, mentre que els camins perifèrics o concèntrics són escassament desenvolupats. El turisme, en modificar substancialment la localització dels centres d’acció, ho ha fet intensificant les relacions interiors, trencant la compartimentació de l’illa i homogeneïtzant l’espai insular, cosa que ha accentuat la unitat geogràfica d’Eivissa i ha identificat els interessos de la ciutat i del camp. Al mateix temps el desenvolupament del turisme ha implicat l’augment de la població que viu en els nuclis urbans, cosa que ha incidit sobre un creixement del percentatge de la concentració de la població.
La població
El 1991 la població de dret d’Eivissa era de 72.231 h. El municipi de la capital insular, amb 29.913 h, representava el 41,4% de la població eivissenca, amb una densitat de 2.512 h/km2.
Típica casa eivissenca (can Bossa, Eivissa)
© Arxiu Fototeca.cat
Als altres quatre municipis continuava essent important la població dispersa, si bé es registrava un augment progressiu de la població que viu en els nuclis a excepció de Sant Joan de Labritja. En els casos de Sant Antoni i amb menor intensitat a Santa Eulària del Riu, el turisme va fer créixer els residents en els nuclis urbans. El 1991 la densitat era de 133 h/km2 a l’illa, on superaven la densitat mitjana els municipis de la capital i de Sant Antoni, i era més feble a Sant Josep i baixa a Sant Joan, que ocupa les àrees muntanyoses i té la població més dispersa de l’illa. Tanmateix, ses Salines i els Amunts constituïen unes zones notables de reserva natural. El desenvolupament turístic de Sant Antoni i de Santa Eulària contribuí a l’equilibri territorial de l’illa, molt jerarquitzat per la vila d’Eivissa. Malgrat els intents que hom ha realitzat per frenar-lo, el procés d’especulació immobiliària ha deixat una profunda marca a l’illa, en forma de desenvolupament urbanístic. L’evolució de la població d’Eivissa, igual que a Formentera, es caracteritza des del 1960 per la ruptura d’un procés demogràfic en què l’emigració havia estat una constant històrica. A partir del turisme, les illes s’han convertit en centre d’immigració. Entre el 1900 i el 1960 l’increment fou del 44%, en 1960-81, del 76,6% i en el 1981-91, del 19,3%, el més important de les Balears. Paral·lelament a l’augment de població s’ha produït un procés d’urbanització i d’èxode rural. La immigració ha representat un factor molt important en el creixement absolut; pel fet d’ésser formada per gent jove, va provocar un augment de la natalitat i, en mantenir-se la mortalitat, va donar lloc a un increment del creixement natural. Actualment hom constata un descens de les taxes de natalitat (12‰; el 1994), si bé la baixa mortalitat (7,4‰) encara situa Eivissa en primer lloc de les Balears quant a creixement natural. El 1965 la població de les illes era en el 84,83% autòctona, l’1,6% era procedent de Mallorca, el 0,15% de Menorca, l’11,84% de peninsulars i l’1,58% d’estrangers; el 1991 l’esmentada composició per orígens era del 57,57% de nascuts a les Balears, el 35,85% d’origen d’altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol i el 6,40% de nascuts a l’estranger. A causa de la immigració, la sex-ratio fou el 1991 de 100,85 homes per cada 100 dones. Les piràmides de població, que assenyalaven una població envellida abans de l’arribada del turisme de masses, han sofert un important rejoveniment en les seves estructures demogràfiques, si bé el 1991 ja s’observa una reducció de la base relacionada amb el descens de la natalitat dels darrers anys.
La història
De la prehistòria a la romanització
No hi ha cap testimoni segur que Eivissa fos habitada abans de l’arribada dels cartaginesos. Sigui com vulgui, però, els hipotètics habitants d’època prehistòrica no devien pertànyer a la cultura dels talaiots que existí a Mallorca i a Menorca. Diodor de Sicília, recollint una antiga tradició, diu que l’illa fou ocupada pels cartaginesos el 654 aC, data acceptable, puix que correspon a un moment destacat de l’expansió de Cartago (conquesta de Sardenya). Les troballes arqueològiques dels segles VII i VI aC han estat, però, fins ara, raríssimes. És probable que durant els primers segles de l’ocupació Eivissa fos sobretot una factoria, sense cap nucli destacat fora de la ciutat, que correspon a l’actual. A partir del segle V aC i sobretot del IV aC la ciutat agafà un aire veritablement urbà, com ho demostra la gran quantitat de tombes de la necròpolis (puig des Molins), i es produí la colonització intensa del camp, segons ho indica una sèrie de petites necròpolis rurals escampades per tota l’illa, de caràcter netament cartaginès i que començaren entorn del segle IV: cala d’Hort, coll de cala d’Hort, cala Tarida, cala Vedella, sa Barda, ca na Jondala, ca n’Ursul, cala de Sant Vicent, etc. Han estat identificats també llocs de culte, com els dipòsits votius de figuretes de l’illa Plana i el santuari de la cova des Cuieram, aquest darrer amb inscripcions dedicades a les deesses púniques Astarte i Tànit. El nom cartaginès d’Eivissa fou Ibusim, llatinitzat pels romans en Ebusus. El conjunt d’Eivissa i Formentera fou anomenat illes Pitiüses. Segons les opinions més autoritzades, Ibusim significa ‘illa de Bes’, déu egipci i feniciocartaginès. A part la valor de l’illa com a punt d’escala de les navegacions púniques, Eivissa fou un centre econòmic destacat de productes agrícoles (oli, entre altres), sal i potser conserves de peix. La vitalitat de l’Eivissa púnica es mostra, entre altres aspectes, per les encunyacions monetàries (tingué seca des del segle III o IV aC) i per la importància de l’art (fou un dels grans centres de producció de terracotes cartagineses). No se sap que tingués cap paper destacat durant les guerres entre Cartago i Roma, ni després de la decadència de Cartago oposà resistència als romans. La ciutat fou federada, fins que al segle I dC esdevingué municipi romà amb el nom de Municipium Flavium Ebusus. Sembla que no rebé contingents romans numèricament importants, i la romanització es produí per canvi cultural i social de la mateixa gent, i d’una manera lenta. Fou aleshores que el destí de totes les illes de l’arxipèlag començà de seguir una sort comuna. A la fi de l’imperi Romà fou ocupada pels vàndals, des de l’Àfrica del Nord, provisionalment el 425, i més definitivament el 455, fins a la fi del regne vàndal (533), que passà a les mans dels bizantins.
L’Eivissa musulmana
Sense que el domini bizantí fos, sembla, acabat, des del segle VIII hi hagué incursions àrabs amb exigències de tributs i submissions, i a mitjan segle IX l’emir cordovès, amb tres-centes naus, prengué l’arxipèlag. Malgrat la presència musulmana, les illes gaudiren d’una independència aparent, durant la qual tingueren lloc els saqueigs normands (869). L’annexió oficial fou el 902 i el 903. En desaparèixer el califat de Còrdova, Eivissa, amb la resta de les Balears, formà part de la taifa de Dénia. D’aquesta època resta el nom d’un poeta eivissenc, Idrīs ibn al-Yamānī. El 1087 les illes iniciaren un període d’independència, que durà fins que els pisans i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III destruïren la ciutat d’Eivissa (1114) i la de Mallorca (1115); la croada, després de la presa closa a closa de la triple murada eivissenca, representà el seu enderrocament, l’alliberament dels captius cristians i el càstig, però tot seguit els almoràvits començaren llur domini. Notícies dels segles XI i XII testimonien una certa prosperitat a l’illa, basada en la sal, l’agricultura (raïm, ametlles, figues) i els boscs (indústria i comerç del carbó i de la fusta per als vaixells). Hi ha una llarga tradició de pirateria. Quan ‘Abd Allāh era emir de les Balears, Eivissa fou ocupada (1188) en nom dels almohades per Abū-l’Abbās al-Ṣiqillī, que expulsà el governador mallorquí Ibn Nayya. L’emir intentà de recuperar Eivissa, però s’hagué de retirar davant la defensa obstinada d’Abū ‘Abd Allāh ibn Maymūn (hivern de 1199-1200). L’esquadra almohade que havia de conquerir Mallorca partí d’Eivissa el 1203. Fonts catalanes (Desclot) i àrabs (Abū Umayra al-Mahzūmī) parlen de preses i topades per mar, a Eivissa, de naus catalanes i sarraïnes procedents de l’expedició de Jaume I. Aquest, ja rei de Mallorca, el 1231 concedí l’empresa d’Eivissa a Nunó I i Pere de Portugal, però aquests deixaren passar el termini sense iniciar-la. El 1234 la concedí, amb ulterior possessió de la terra, a Guillem de Montgrí, elegit de poc arquebisbe de Tarragona. El comte de Rosselló i l’infant de Portugal, novament interessats, pactaren amb Montgrí, i tots tres passaren a Eivissa i conqueriren la vila (8 d’agost de 1235) i l’illa.
Eivissa dins la corona catalanoaragonesa
Dividida en quartons, els de Balansat i les Salines correspongueren a Montgrí, el de Portmany, a Nunó, i el de Xarc, a Pere de Portugal; aquest darrer quartó passà després a la corona (quartó del Rei o de Santa Eulària), i el de Portmany fou comprat per Montgrí, que també era senyor de tres quarts de Formentera (ocupada al mateix temps que la Pitiüsa major). Montgrí deixà els dos quartons primerament adquirits a l’arquebisbat, i el de Portmany, al paborde i canonges tarragonins (el 1410 passà a l’ardiaconat de Sant Fruitós). L’única parròquia de l’illa, Santa Maria, amb un paborde al cap, també depenia de Tarragona. L’arquebisbe tenia a Eivissa, per al govern espiritual, un provisor i un vicari general, càrrecs exercits comunament per una sola persona, que generalment representava, a més, l’arquebisbe com a senyor de la part de les illes que li corresponia. Aquests vicaris en els ordres espiritual i temporal toparen repetidament amb els lloctinents reials. La carta de poblament, amb franqueses imitades de les mallorquines i amb iguals propòsits de llibertat i justícia, notables per a l’època, tendia a afavorir l’establiment dels catalans a l’illa. Hom no coneix el nombre de pobladors nous, que aportaren la llengua i la cultura catalanes, ni la proporció en què restaren, reduïts a esclavitud, els ocupants anteriors, a través dels quals perdurà quelcom de les antigues cultures. La població sembla que minvà, i més a partir de mitjan segle XIV, a causa de les epidèmies. Quant a la principal riquesa, la sal, el 1261 els consenyors reconegueren als eivissencs part de llur producte, i el 1267 els atorgaren llur producte total, bé que no el domini dels estranys. No hi havia més vila que l’antiga capital, des de la qual governaven el lloctinent reial (ho era Ramon Muntaner, que morí a Eivissa el 1336), el representant de Tarragona i els dirigents de la Universitat (organisme comunal que comprenia Eivissa i Formentera). La Universitat, formada per un consell general, els jurats de mà major, de mà mitjana i de mà de fora, els consellers i altres càrrecs, fou organitzada el 1299 per Jaume II de Mallorca. Eivissa formava part d’aquest regne escampat i difícil, i seguí les seves vicissituds. Al segle XIV hom començà a construir l’església parroquial de Santa Maria (abans fou aprofitada una mesquita) i les capelles rurals dels quartons (Sant Antoni, Santa Eulària, potser Sant Jordi i Sant Miquel), que eren ensems fortaleses. El mateix absis de Santa Maria feia de mur exterior de la fortificació de la vila, heretada dels àrabs i encara amb els tres recintes, i al cim, vora el temple, amb el castell i l’Almudaina. Unit el regne de Mallorca als dominis de Pere III el Cerimoniós, començaren uns temps difícils. Tingué una repercussió desastrosa a l’illa, ja afectada per la Pesta Negra del 1348, la guerra dels Dos Peres. A mitjan juny del 1359, al capdavant d’un gran estol que ja s’havia presentat davant Barcelona, el rei castellà i els seus homes desembarcaren i assetjaren la vila. Malgrat l’abundància de ginys i els continus assalts, no aconseguiren de prendre-la, però els camps foren saquejats i cases, arbres i bestiar sofriren gravíssims danys. També restaren afectats els murs de la vila quan es retiraren els castellans, davant l’amenaça de l’estol del Cerimoniós. Aquest premià, abans de deixar Mallorca, Guillem de Llagostera, defensor de la vila d’Eivissa. Les costes sofriren incursions dels àrabs, i fou especialment costosa la del 1383 a Portmany. El 1392 l’illa era “per mortaldats e caresties e altres fortunes, minvada de poble”; un visitador de l’arquebisbe calculà la població en 500 focs (uns 3.000 h), dividits per meitat entre la vila i el camp. Formentera restava llavors despoblada. A partir del 1454 el sistema electiu fou substituït pel de sac i sort al nomenament dels càrrecs de la Universitat. A les esglésies dels quartons cal agregar, a la segona meitat del segle XV, la de Nostra Dona de Jesús al quartó que es digué del Pla de Vila. Durant el segle XV, prou al marge de les lluites de Mallorca i del Principat, continuà la vigilància davant una inseguretat provocada per la pirateria, que impedia el desenvolupament, i hom prengué, al començament del segle XVI, greus disposicions contra l’amenaça creixent. A causa de la petitesa de l’illa no hi havia lloc segur fora de la murada de la vila. A més de les torres de defensa a les disperses cases rurals i dels homes de cavall, sostinguts pel rei i els senyors, i dels soldats de peu, cada vegada amb caràcter més permanent, ja hi havia als temps medievals les hosts o forces populars de la vila i els quartons, que s’aplegaven sobretot per acudir contra les incursions dels moros, precedent de les posteriors milícies. La defensa de les costes corresponia principalment als eivissencs, escassos, tot i que la densitat potser puja al segle XV. També hi arribaren, al segle XVI, guarnicions de fora. Eivissa entrà, de fet, en un dels períodes més dolorosos de la seva història. El 1518, a més, les tropes sense paga d’Hug de Montcada, que arribaren d’una costosa expedició a Alger, s’amotinaren i “destruïren l’illa”: els danys del saqueig foren taxats en 28 395 ducats. El 1522 es presentaren a Eivissa, on el lloctinent mallorquí Gurrea s’havia refugiat amb un bon acompanyament, un miler d’agermanats, que bombardejaren la vila des de l’illa Plana, mentre una gran part desembarcava a la punta des Andreus, prop de la Talamanca, però foren vençuts. Formentera, deshabitada, esdevingué transitòriament base d’una esquadra turca (1538). Sovintejaren els assalts a les costes, sobretot a ses Salines, a Santa Eulària i als ravals mariners de la vila. Eivissa sofrí els resultats de les guerres amb França (aliança de francesos, turcs i barbarescs) i del fracàs d’Alger (1541). L’illa patí noves fams. El 1554 el príncep Felip ordenà la construcció d’unes noves murades, amb aportacions —menors— dels consenyors i de la Universitat, que foren projectades per Giambattista Calvi. Fratin amplià el projecte el 1578. Hom començà alhora la construcció de torres costaneres i reedificà a guisa de fortalesa l’església de Santa Eulària, feta malbé pels turcs. Al segle XVII, malgrat que els atacs anaren cedint, l’illa no donà senyals de recuperació. Després de la pesta del 1652, que causà forts estralls a la vila, la població del camp augmentà (dels 9 596 h que tenia l’illa el 1669 només 1 614 corresponen a la capital). El raval de la Marina inicià el seu creixement, que continuà al segle XVIII, malgrat les mesures per aturar-lo. Formentera pogué ésser repoblada pels eivissencs des del 1679.
Del decret de Nova Planta ençà
Amb el decret de Nova Planta (1715), la Universitat esdevingué ajuntament segons el model castellà i l’illa perdé les tradicionals estructura i independència. El governador, que depenia de la nova audiència de Mallorca, era el cap i proposava els càrrecs. Eivissa, que havia estat austriacista, jurà fidelitat a Felip V el 5 de juliol de 1715. Les salines, per dret de conquesta, restaren de propietat reial. El malestar fou gran i fins hi hagué conspiracions antiborbòniques i proangleses. Després, amb una situació mediterrània més favorable, s’esdevingué un cert ressorgiment, tant al camp com en la construcció naval, en l’activitat marinera i en el cors. A la primera meitat del segle XVIII foren construïdes dues noves esglésies als quartons de Portmany (Sant Josep) i del Rei (Sant Joan). La població, que era d’11.500 h el 1746, augmentà des d’aleshores més ràpidament. El 1782 fou creat el bisbat d’Eivissa, i l’església de Santa Maria esdevingué catedral; les rendes de tres quartons restaren, així, a l’illa. Dividida aquesta en parròquies, hom començà a edificar noves esglésies rurals. El nou sistema (1789) propi del despotisme il·lustrat portà una altra organització i uns plans econòmics. L’intent de reunir en pobles la dispersa població rural només fou assolit, en part, a Santa Eulària, i a Sant Antoni. El 1799 la província d’Eivissa, que comprenia també Formentera, tenia 15 290 h. Però la situació empitjorà. El poderós cors eivissenc hagué de lluitar contra els anglesos i després contra els francesos. El 1806 hi hagué un alçament armat de pagesos. Amb la guerra del Francès l’illa rebé presoners francesos i refugiats espanyols, i envià un diputat a Cadis. El 1810 hi hagué un nou alçament camperol. La malvolença contra el nou sistema fou afavorida per les dificultats, i hom en demanà l’abolició, esdevinguda el 1813 amb el règim constitucional. A través de les vicissituds polítiques del segle XIX Eivissa continuà augmentant la població i conquerint terra per a l’agricultura. Des del 1833 formà part de la província de les Balears, i fou dividida en cinc municipis. El 1842 tenia 19.075 h, i el 1877, 22.620. A part les activitats agrícoles, la indústria salinera ocupava en època d’extracció un bon nombre de treballadors. Les salines foren venudes per l’estat (1871), i passaren a mans forasteres. Vers el 1870 hom inicià la construcció de carreteres, la primera de les quals de la ciutat a Sant Antoni. El 1882 fou aprovat un projecte de port modern i hom inicià la construcció de dics i molls al port d’Eivissa. L’increment de la població, a causa de l’emigració, fou més lent (23.556 h el 1900). Eivissa entrà al segle XX amb unes característiques semblants (predomini agrícola, pesca, navegació, escassa indústria). La població tornà a pujar ràpidament des del tercer decenni. El 1928 fou creat l’institut d’ensenyament mitjà, complet a partir del 1934, any de l’escola d’arts i oficis. Els anys anteriors a la Guerra Civil de 1936-39 foren els de l’inici del turisme, i aparegueren els primers hotels a la ciutat i a les viles de Sant Antoni i Santa Eulària. Al començament de la guerra, l’illa restà en poder de l’alçament militar fins el 9 d’agost de 1936, que les forces de Bayo, que ja havien ocupat Formentera, bombardejat la ciutat el dia 7 i desembarcat as Pou des Lleó i avançat fins a Santa Eulària el dia 8, entraren a la ciutat i al castell sense resistència. La ciutat fou bombardejada per avions procedents de Mallorca el 13 de setembre, i l’illa fou abandonada aquella nit pels republicans. Forces mallorquines, que no foren obstaculitzades, ocuparen Eivissa el dia 20. L’illa d’Eivissa juntament amb la de Formentera forma un partit judicial amb cap a la vila d’Eivissa.
L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears del 1983 inclogué Eivissa en el Consell Insular d’Eivissa i Formentera, fins que l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears del 2007 n’aprovà la segregació en dos de nous: el Consell Insular d’Eivissa i el Consell Insular de Formentera.