És situat a la zona de llengua castellana del País Valencià, a l’eixamplament transversal de les alineacions prebètiques que fa transició cap als altiplans de la Manxa i que recorre el Vinalopó; aquesta “rambla” penetra des del nord en sentit meridià a un pla de 350 a 400 m, on s’encaixa prop de 10 m. El pla inclinat té un fons triàsic sobre el qual es destaquen les alineacions SW-NE, de l’Eocè prebètic (serres de Cámara, 838 m alt., i de Bolón, 656 m, al NW; la Torreta, 558 m, al N; el Bateig, 552 m, al sud; i els vessants del Cavall i del Sit, ja dins Petrer). El Miocè es mostra transgressiu, i el Quaternari abasta una gran extensió a partir de l’anticlinal eocènic buidat i perforat que el Vinalopó aprofita. El règim del riu és molt irregular i esquifit, d’acord amb la mínima pluviositat del corredor; gairebé sempre el llit és eixut, cosa que suggereix una forma relicta si hom ha de jutjar per terrasses i altres dipòsits.
L’aprofitament del sòl per a terres de conreu és molt minso, només 897 ha (20% de la superfície total del terme), que es reparteixen gairebé equitativament entre secà i regadiu. Una mica més de 2000 ha són considerades com a superfície forestal i ja no hi resten terres dedicades a pastures. Al secà, destaquen els ametllers (160 ha), les oliveres (250 ha) i els vinyets (80 ha). Les 668 ha en guaret indiquen una certa importància dels cereals en rotació tradicional. El pantà d’Elda, bastit al segle XVII, és fora d’ús, i les aigües de regadiu provenen de pous de les Salines d’Elda i Villena, que cobreixen 629 ha: especialment hortalisses (220 ha), oliveres (200 ha) i ametllers (100 ha), a més d’unes poques terres en guaret. El règim de tinença predominant es l’explotació directa. La ramaderia és molt poc important i hi predominen granges de bovins i d’aviram. La població, que als segles XVI i XVII no ultrapassà gairebé el miler d’habitants, es duplicà entre el 1900 i el 1930 (de 6.131 h a 13.445 h) i s’ha quadruplicat els darrers 50 anys (53.692 h en 2006). La immigració recent des de la Manxa és tan considerable, que menys del 40% dels habitants són nascuts al municipi. La indústria sabatera, que arrenca de l’antiga fabricació d’espardenyes a base de la primera matèria de la contrada, és la principal font econòmica. La major part dels 6.900 obrers actuals treballen a aquest sector que avui, juntament amb el del poble veí de Petrer, constitueix el principal centre productor de sabata de cuir per a dona i nen. Als ocupats en aquesta indústria caldria afegir els treballadors en situació irregular. La Fira d’Elda (FICIA) ha servit per a promoure les sabates en el mercat interior i exterior i a més exerceix un paper fonamental en la difusió de noves tècniques (maquinària, components, disseny). La situació, al corredor del Vinalopó, i l’esperit d’iniciativa li han atorgat una centralitat de tot aquest sector industrial al sud del País Valencià, Almansa inclosa. El calçat de dona (classes de luxe i intermèdia), en una bona part per a l’exportació, ha substituït el de batalla dels anys quaranta. Les fabricacions complementàries (formes, capses, talons, etc.) signifiquen un gruix important. Des del 1970 s’experimenta un desplaçament de les fàbriques des del centre cap a l’angle SE del terme (límit amb Petrer) i al SW de la ciutat sobre l’antiga carretera i prop de la plaça de bous. La resta de les indústries tenen poc abast, encara que es destaquen les fàbriques del subsector de la fusta i el moble així com les de cautxú i plàstics. El desenvolupament industrial que provocà un creixement demogràfic important, es troba avui en crisi. La indústria ha minvat el seu paper, per causa de la situació econòmica, a favor del desenvolupament dels serveis (46%). L’ocupació irregular ha crescut com a resposta a aquesta crisi, sobretot en el ram de la sabateria. Hom extreu pedra molàssica del Bateig i una mica d’argila per a la ceràmica de construcció. En conjunt, doncs, l’activitat industrial ocupa avui el 48% de la població activa del municipi, molt lluny del 78% dels anys setanta. La competència d’altres països productors, l’encariment de les primeres matèries i dels costos de producció han provocat l’atomització de la producció en petits tallers i poques fàbriques superen el centenar de treballadors, trobant- se la majoria per sota dels deu obrers.
La ciutat (52.507 h agl i 1.505 h diss [1991]; 395 m alt.) respon a un emplaçament defensiu en un colze del Vinalopó, al camí d’accés a la Meseta des del litoral meridional valencià. El nucli medieval se centrà al turó de 420 m amb l’antic castell que esdevingué palau dels comtes; als vessants est i sud hi ha situat el nucli antic, que potser fou murat (carrers Vall i Barbacana). La funció viària ha desplaçat vers l’est el centre urbà, avui fitat per la travessera (carrer Jardines) de Saix i Madrid, les edificacions de la qual són dels segles XVIII i XIX. Els barris quadriculats del NE es formaren a la fi del segle XIX, fomentats per cooperatives obreres (El Bien General, 1887; el Porvenir i La Prosperidad, 1899); llur moment més actiu fou el lapse entre les dues guerres mundials. L’eixample del camí de Monòver és també del començament del segle XX; el barri de l’Estació és gairebé actual, com també les barraques i les coves de La Tafalera; el de la FICIA (Feria Internacional del Calzado e Industrias Afines) nasqué amb aquesta fira als anys seixanta. Petrer forma ja una conurbació amb Elda, de manera que el barri de La Frontera, d’immigrants, dins aquell terme, és considerat de fet d’Elda. Avui, la conurbació Elda-Petrer comprèn gairebé 80.000 habitants, cosa que la situa com la cinquena gran aglomeració urbana del País Valencià. La interconnexió real va exigir la mancomunitat d’ambdós municipis (1972), malgrat la rivalitat tradicional que ja esmentava Cabanilles (1795). L’església parroquial (Santa Anna), construïda entre el 1528 i la fi del segle XVIII, amb notables escultures de Jeroni Esteve Bonet a la portalada, fou totalment destruïda el 1936; a la postguerra, hom ha bastit un nou edifici al mateix indret. Hi hagué un convent de franciscans (1609) fins a l’exclaustració. Hi ha una biblioteca, un centre de mestratge industrial i un institut d’ensenyament mitjà i diverses instal·lacions esportives. L’associació té una gran florida, des dels aspectes de l’oci fins als artístics, polítics i esportius, passant per cooperatives de socors mutus i d’habitatges. Hom troba els precedents més remots de població al poblat neolític de Bolón i a un altre d’ibèric d’El Monastil. No és descartada la possible arrel romana del nucli actual, que en època musulmana formà part de la cora de Tudmir. Conquerida per Ferran III de Castella a mitjan segle XIII, Jaume I de Catalunya-Aragó la recuperà (1264) després d’una rebel·lió àrab i la tornà a Alfons X. El 1305 passà a la corona catalanoaragonesa. Fou lloc mixt de cristians i moriscs (tot i que al segle XV no hi havia encara cristians) i fou centre de la fillola de la vall d’Elda; el 1602 Elda tenia 295 focs moriscs. Alfons IV la donà a Eiximèn Peris de Corella (1449); essent senyoria dels Coloma, Felip II de Castella creà el comtat d'Elda. La repoblació després de l’expulsió dels moriscs (1609) fou molt lenta. Durant la guerra de Successió hi foren derrotades (1706) les tropes borbòniques. El 1904 rebé el títol de ciutat. Dins el terme hi ha les caseries de La Sirmat, La Jaud, l'Estació de Monòver i part d'Almafrà.