Ingressà (1943) amb beca al prestigiós Eton College, on cursà estudis de llengües clàssiques i modernes, i després del servei militar anà a la Universitat de Cambridge, on obtingué la llicenciatura i el doctorat en història (1955) amb una tesi sobre la política centralitzadora del comte duc d’Olivares. A partir d’aleshores endegà una llarga trajectòria acadèmica com a professor d’història i investigadora, començada al Trinity College de Cambridge (1956-67), continuada al King’s College de la Universitat de Londres (1968-73) i a l’Institute for Advanced Study de Princeton (Nova Jersey, EUA) (1073-90), i finalment retornà a Anglaterra (1990), a l’Oriel College d’Oxford, amb el títol de Regius Professor d’història moderna fins a la seva jubilació (1997).
Especialista en la història moderna espanyola, europea i americana. El seu interès per la història espanyola sorgí, segons ell mateix, durant una visita estudiantil al Museo del Prado. L’imponent retrat del comte duc d’Olivares, fet per Velázquez, l’empenyé a estudiar aquella figura, molt desdibuixada als llibres d’història anglesos. Sota la direcció de sir Herbert Butterfield, expert en història de la historiografia, Elliott començà les seves indagacions a Simancas i a Barcelona, on s’incorporà al dinàmic grup de joves historiadors encapçalats per Jaume Vicens i Vives, envers els quals —ben particularment Vicens, amb qui s’intercanvià les cartes publicades en l’Epistolari d’aquest darrer— expressà repetidament la seva admiració i agraïment. Les discussions sobre les relacions i contrastos entre la tradició historiogràfica prèvia i la que Vicens encarnava, juntament amb la seva coneixença de Josep M. Batista i Roca a Cambridge i, després, de Ferran Soldevila, Salvador Espriu i altres personalitats de la vida cultural barcelonina d’aquells anys, significaren una experiència del tot decisiva que li permeté adquirir el sentit del compromís de l’historiador amb allò que considera que és la veritat històrica.
Una qüestió que emmarcà les primeres fases de la seva formació fou l’anomenada “crisi general del segle XVII”. Aquest famós debat, un dels més importants en la historiografia de tot el segle XX, començava justament llavors, amb un cèlebre article d’Eric Hobsbawm (1954) en la revista Past and Present, amb el propòsit de trobar una explicació a les revolucions que sacsejaren diversos països europeus simultàniament a mitjan segle XVII. Al costat d’unes explicacions que en trobaven les causes en les forces socioeconòmiques estructurals i d’altres que assenyalaven el pes de les corts barroques sobre les societats respectives, Elliott posà èmfasi en les repercussions de l’esforç militar a què es veieren abocades les grans monarquies europees a causa de la guerra dels Trenta Anys, amb les consegüents exigències fiscals sobre unes societats caracteritzades per les immunitats fiscals de les classes privilegiades i per les exempcions forals de territoris i províncies com ara Catalunya. En anys posteriors, aquesta explicació anà guanyant acceptació. A més, tractà de la decadència espanyola (un tema molt arrelat en la historiografia anglesa del moment, que entenia en termes exclusivament espanyols i explicava primordialment per causes culturals, religioses i caracteriològiques) dins d’un marc expressament europeu. Mostrà que hi havia aspectes polítics, militars i fiscals compartits, per bé que les manifestacions de les revoltes o la gravetat de les crisis respectives fossin particulars. Així ho exposà en sengles contribucions en la revista Past and Present (1960 i 1961), de la qual ja formava part del consell de redacció. Precedit per aquestes aportacions, el 1963 publicà The Revolt of the Catalans. A Study in the Decline of Spain, 1598-1640 (traducció al català, 1966). Considerada la seva obra d’investigació més important, hi analitza la societat catalana moderna fins a la guerra dels Segadors, especialment en l’aspecte polític i institucional, i el caràcter popular d’aquesta revolta. Tres de les temàtiques incloses en aquesta obra foren la base de la seva producció posterior.
Primerament, el paper de la política, degudament incardinada en les conjuntures econòmiques, socials i religioses, vertebrà dos ambiciosos llibres de conjunt: Imperial Spain, 1469-1716 (1963; traducció al castellà, 1965) i Europe Divided, 1559-1598 (1968; traducció al castellà, 1973). Aquest llibre tenia com a referència historiogràfica obligada la gran obra de Fernand Braudel La Méditerranée et le monde méditerranéen à l’èpoque de Philippe II (1949), i precisament se’n distancià en l’apreciació del grau d’autonomia de les forces polítiques davant les constriccions del medi geogràfic, altrament innegables. Sobre el paper de la política i la religió en el desencadenament i modalitats dels moviments revolucionaris del segle XVII reflexionà en un article clau: “Revolution and Continuity in Early Modern Europe” (1969; traduït en el volum recopilatori España y su mundo, 1990).
En segon lloc, el tema de la “crisi” i les revolucions del segle XVII, que continuava centrant les preocupacions acadèmiques. Participà (1970) en el famós debat a la Universitat Johns Hopkins (Revoluciones y rebeliones en la Europa moderna, 1972); plantejà la possibilitat que s’haguessin produït altres “crisis” més o menys generals a les dècades de 1560 i de 1590 i que, en aquest cas, caldria repensar la dels anys 1640 (The European Crisis of the 1590’s, 1985); estudià la percepció de la crisi per part de polítics, reformadors i arbitristes, més que no pas les seves dades estadístiques, amb la qual cosa obrí un camí cap a la comprensió dels mòbils d’acció dels protagonistes d’aquells fets (“Self-perception and Decline in Early Seventeenth-century Spain”, 1977; traduït en España y su mundo), i analitzà el cas singular de Castella, que, malgrat que patí fortes pressions polítiques i fiscals, quasi no conegué erupcions socials violentes (“Una sociedad no revolucionaria: Castilla en la década de 1640”, 1640: La Monarquía Hispánica en crisis, 1992).
En tercer lloc, l’afany comparatiu esdevingué una de les banderes més explícites de la seva recerca. De fet, fou el que li permeté identificar les altres possibles crisis europees mencionades. Però també es manifestà en un esforç per treure la Revolució Anglesa del tradicional aïllament historiogràfic en què es trobava. Si ja havia reconceptualitzat el tema clàssic de la decadència espanyola situant-lo en el context europeu, ara feia una operació semblant amb el cas anglès (“England and Europe: a Common Malady?”, The Origins of the English Civil War, 1973) i anys després ho completà en parlar de les “monarquies compostes” (aquelles compostes territorialment i jurídicament de diversos regnes i territoris) com a fenomen característic de l’edat moderna, diferent dels estats unitaris del segle XIX (“A Europe of Composite Monarchies”, Past and Present, 137, 1992; traduït al castellà en España en Europa, 2002). Aquesta expressió, en què recull observacions coincidents de H.G. Koenigsberger i C. Russell, ha esdevingut d’ús comú en el vocabulari historiogràfic.
El tractament comparatiu no pogué ser més marcat en el seu llibre Richelieu and Olivares (1984; traducció al castellà, 1984), i això li permeté de mostrar que la frontera entre l’èxit i el fracàs respectiu fou molt més imprecisa en 1642-43 —quan el primer morí i el segon fou destituït— que no semblà després, retrospectivament. Més endavant, feu una crida a favor del mètode comparatiu en dues ocasions significatives: la seva lliçó inaugural tot just incorporat a Oxford (National and Comparative History, 1991) i la seva aportació en Historia a debate (1995), congrés que recollí importants reflexions en uns moments de consciència generalitzada de canvis en la pràctica de la disciplina històrica. Aquest mètode comparatiu és una manera de lluitar contra els excepcionalismes historiogràfics, contra la tendència, tan humana i arrelada, de pensar que la història del propi país és excepcional i d’explicar-la en funció d’això.
També aplica la visió comparativa en un seguit de treballs explícitament comparatius entre les colonitzacions ibèriques i l’anglesa, on també posa en relleu que les diferències foren menys intenses del que els llocs comuns i la tradició posterior han establert; i sobre la relació entre política i art. Conjuntament amb l’historiador de l’art nord-americà Jonathan Brown, autoritat en Velázquez i en la pintura del Siglo de Oro espanyol, escriví A Palace for a King. The Buen Retiro and the Court of Philip IV, sobre el Buen Retiro madrileny (1980; traducció al castellà, 1981), llibre que constituí un celebrat èxit interdisciplinari. Escriví també altres articles sobre el món de l’art, la literatura i la propaganda cortesana.
Tot plegat culminà en la seva magna obra The Count Duke of Olivares. The Statesman in an Age of Decline (1986; traducció al castellà, 1990), que, a més de suposar una autèntica fita en la seva trajectòria, significà una remarcable aportació al gènere biogràfic. Un primer pas envers aquesta obra (a part del seu inicial llibre sobre la revolució catalana) fou l’edició, conjuntament amb José Francisco de la Peña, dels dos volums Memoriales y cartas del Conde Duque de Olivares (1978-80). Anys després, Elliott i Ángel García Sanz compilaren La España del Conde Duque de Olivares (1990), que permeté posar en intens contacte les investigacions d’historiadors anglosaxons i espanyols sobre l’època. Una conseqüència d’aquesta biografia fou el volum The World of the Favourite (1999; traducció al castellà, 1999), coeditat amb L.W.B. Brockliss, que ofereix un ventall molt ampli de personatges i situacions.
Inseparables de la seva dedicació a estudiar temes europeus són les diverses obres sobre Amèrica i els imperis colonials. Ja el 1967 publicà un treball sobre el món mental d’Hernán Cortés (traduït en España y su mundo) i el 1970 sortí The Old World and the New, 1492-1650 (traducció al castellà, 1972), reveladora síntesi des d’una perspectiva llavors poc habitual: l’impacte econòmic i sobretot cultural dels descoberts amerindis sobre els descobridors europeus. Si Imperial Spain ja fou una aproximació ben discordant amb la retòrica imperialista de la vida oficial espanyola del moment, altres treballs seus en aquest terreny s’han caracteritzat per un mesurat equilibri a l’hora de tractar temes, com ara les relacions interculturals, que desperten una creixent sensibilització en la societat actual. En són bons exponents la seva extensa contribució al primer volum de la Cambridge History of Latin America (1984; traducció al castellà, 1990) i el ric mosaic de temes i perspectives compilat per ell mateix, The Hispanic World (1991; traducció al castellà: España y su mundo, 1990).
Elliott promogué un estudi combinat de la història europea i l’americana, sovint aïllades en departaments universitaris separats, en el si d’una interrelacionadora “història atlàntica”. A més, fomentà les trobades i intercanvis entre estudiosos espanyols i estrangers en seminaris, amb l’objectiu de propiciar la discussió. Juntament amb H.G. Koenigsberger fundà una dilatada col·lecció de llibres d’història de l’Europa moderna a la Cambridge University Press. Una mostra de les investigacions dutes a terme pels seus alumnes al llarg de les successives etapes de Cambridge, Londres i Princeton, es troba en el volum compilat per R. Kagan i G. Parker (Spain, Europe and the Atlantic World, 1995; traducció al castellà, 2001). Fou col·laborador de la New Cambridge Modern History. Posteriorment publicà Empires of the Atlantic World: Britain and Spain, 1492-1830 (2006), Spain, Europe and the Wider World, 1500-1800 (2009), History in the Making (2012) i Scots and Catalans: Union and Disunion (2018).
Els honors, premis i distincions es succeïren al llarg dels anys. Fou membre de diverses acadèmies britàniques, espanyoles i americanes, i rebé el doctorat honoris causa per les universitats de Barcelona (1991), Gènova (1992), Autònoma de Madrid (1983), Portsmouth (1993), Warwick (1994), Brown (1996), València (1998), Lleida (1999), Sevilla (2011), Alcalá (2012) i Cantàbria (2015), entre d’altres. La Universitat Autònoma de Barcelona li reté un homenatge mitjançant unes jornades d’estudi (1997). Fou distingit amb les grans creus de l’orde civil d’Alfons X el Savi (1988) i d’Isabel la Catòlica (1996), les medalles d’or de belles arts del Ministeri de Cultura (1990) i de l’Spanish Institute de Nova York (1997), el premi Príncipe de Asturias de ciències socials (1996), la Creu de Sant Jordi (1999) i el premi de la fundació suïssa Balzan (1999). El 1994 la reina Elisabet II d’Anglaterra el nomenà sir.