El sector central del terme és format per turons pliocènics d’argila, mentre que la resta comprèn terres al·luvials quaternàries, fèrtils, ben regades per una xarxa de recs i agulles que distribueixen l’aigua derivada del Tec; la vinya i els vergers d’albercoquers predominen als aspres, i l’horta i els presseguers als baixos. Hom conrea bona part del terme. La propietat de la terra és força repartida, i aquest fet ha afavorit el cooperativisme. Elna és un centre comercial molt actiu. El desenvolupament de Perpinyà i el turisme de la costa poden repercutir en el futur d’Elna, que sembla que de centre rural pot esdevenir vila satèl·lit de la gran conurbació perpinyanesa. La població augmentà progressivament al llarg del segle XX gràcies a la immigració atreta per la manca de mà d’obra als treballs del camp (una tercera part dels habitants són forasters); en 1950-60 hi hagué un predomini de catalans del sud de l’Albera, però des d’aleshores la majoria són algerians i també gitanos.
La ciutat (8.275 h [2012]; 39 m alt) és dalt un dels turons del centre del terme; comprèn dos sectors, la Vila Alta i la Vila Baixa, circumdats per un recinte de muralles cadascun, bastides al segle XII i inutilitzades per ordre de Lluís XIV el 1680. A la Vila Alta hi ha el monument més notable de la ciutat, la catedral d’Elna, amb un claustre excepcional, que estatja un museu monogràfic d’Elna, amb les troballes de les excavacions; de l’antic palau episcopal només romanen les ruïnes, i tampoc no s’han conservat els casals de les altes dignitats eclesiàstiques; resta, molt reformat, l’antic hospital; a la capçalera de la catedral s’obre l’esplanada de les Garrafes, amb el monument als morts, de Maillol. A la Vila Baixa hi ha l’església de Sant Jaume i la necròpoli romana i paleocristiana. Fora del nucli antic, hi destaca la Maternitat d’Elna.
La tradició històrica havia fet d’Elna l’hereva de la ciutat preromana d'Illíberis, la localització de la qual fou feta el 1948, amb les primeres excavacions. L’origen de l'oppidum és de la fi de l’edat del bronze (la ceràmica trobada correspon a l’època hallstàttica i a la dels camps d’urnes); la seva història cultural és la de tots els oppida preromans de la costa, amb l’especificitat ibèrica que revela la ceràmica grisa emporitana i els grafits gravats. A Illíberis acampà Anníbal el 218 aC. La població entrà en decadència després de les destruccions que hi causaren bandes germàniques, el 105 aC. A l’època romana, Illíberis fou un vicus sense importància. Sota Constantí el Gran la ciutat prengué el nom de Castrum Helenae (l’emperador Constant hi fou assassinat el 350), i posteriorment esdevingué centre del bisbat d’ Elna. El bisbe donà permís el 1150 per a bastir les muralles. El 1285, Elna sofrí un greu saqueig per les tropes de Felip l’Ardit, que l’havien assetjada. Sota el regnat de Jaume II de Mallorca fou novament assetjada i conquerida per Pere II de Catalunya-Aragó. El 1472 la població d’Elna s’aixecà contra els francesos que l’ocupaven i els foragità de la ciutat, però el 1474 les tropes de Lluís XI la prengueren novament i la saquejaren i incendiaren. El desenvolupament constant de Perpinyà des del segle XI i la seva capitalitat civil influïren en la decadència d’Elna, que no es pogué refer de les guerres i les epidèmies. El 1602 els bisbes es traslladaren a Perpinyà. A l’inici de la guerra dels Segadors, les tropes franceses de Condé prengueren novament Elna (1641). El 1659, amb el tractat dels Pirineus, passà definitivament a França. El municipi comprèn, a més, el despoblat de Palol i els antics pobles de Sant Martí de la Riba i de Santa Eugènia de Tresmals.