La idea més genèrica d’un ésser diví que entra en la carn (en un cos humà) pertany al patrimoni religiós comú en l’àmbit complex de les manifestacions de la divinitat. En certs sectors del budisme la idea d’encarnació va implicada en la doctrina de la transmigració de les ànimes. Així, el dalai-lama és una encarnació del Buda i, en l’hinduisme, Kriṣhṇa i Rama són encarnacions del déu Viṣhṇu. Hom pot veure una forma indirecta d’encarnació en el títol de “fill de la divinitat suprema” atribuït al rei pels clàssics del confucianisme xinès, i hom pot dir semblantment en relació amb el Japó, l’Egipte i, temporalment, Babilònia i Israel, on el rei jueu rebia la dignitat de Messies per l’adopció com a “fill de Déu”. El culte imperial de l’època hel·lenicoromana, de tantes connexions amb el cristianisme, era degut també a l’emperador en tant que “manifestació de Déu”. En la formació del concepte cristià d’encarnació, influències externes a part, foren decisius, d’una banda, el llenguatge bíblic, que sovint anomena “carn” la realitat humana total (cos i esperit) i, de l’altra, les expressions pròpies de l’evangelista Joan, com “el Verb es féu carn”, que, com les dels Pares antics, són probablement polèmiques contra els corrents docetes que menystenien la realitat humana de Crist. Ireneu de Lió, el qual (d’acord amb l’antropologia bíblica encara vigent) podia identificar “carn” amb “home”, encunyà l’expressió “encarnació del Verb de Déu”, que, a través de diverses variants, s’afermà progressivament. L’aparició de l’arianisme i de l’apol·linarisme, que coincidien, en matèria cristològica, a defensar la substitució de l’ànima humana de Crist pel Verb de Déu, féu perillós l’ús de la noció d’encarnació: el Verb s’hauria literalment encarnat en un cos i no en un home (s. ense ànima no hi ha home veritable). Malgrat tot i pel damunt dels molts substitutius que foren proposats durant les discussions cristològiques dels s. IV i V, la noció d’encarnació es mantingué com a element bàsic de la cristologia, fins avui, acompanyada, ja des del concili de Nicea (325), de la remarca que “encarnació” equival a “humanització”: el Verb de Déu es féu veritablement home complet i real.