Fill bastard d’Alfons XI i de Leonor de Guzmán, rebé el títol de comte de Trastàmara. Durant el regnat del seu germà Pere I s’insurgí (1352), i es reconcilià l’any següent, però tornà a rebel·lar-se el 1354. Quan caigué Toro (1356), cercà refugi a Astúries, des d’on passà a França i a Aragó, i es posà al servei de Pere III de Catalunya-Aragó. El 1362 tornà a França, i des d’aleshores aspirà obertament al tron del seu germà. Utilitzà amb gran habilitat, per a guanyar-se partidaris, el filosemitisme d’aquest, les seves cruentes justícies i el seu matrimoni fracassat amb Blanca de Borbó. Aconseguí d’Aragó, de França i del papa l’ajut econòmic necessari per a contractar les Companyies Blanques de Bertrand Du Guesclin; penetrà a Castella (1366) i es proclamà rei a Calahorra. Pere I cercà l’ajut anglès, i així la lluita dinàstica esdevingué un episodi més de la guerra dels Cent Anys. Malgrat que Pere I vencé a Nájera (1367), fou derrotat i mort violentament a Montiel (1369).
Castella restà en una situació desastrosa, i fins el 1371 Enric no acabà amb la resistència dels nuclis partidaris de Pere I. Després feu atenció a la coalició internacional que amenaçava les seves fronteres: establí una treva amb Granada i Fes (1370), el tractat de Santarém amb Portugal i la pau de Briones amb Navarra (1373). Feu acceptar a Pere el Cerimoniós la pau d’Almazán (1375), que, juntament amb la seva treva general de Bruges (1375), a la qual s’adherí Castella, fou alterada només per una nova lluita amb Navarra, favorable als castellans (Santo Domingo de la Calzada, 1379).
Fou important també la seva obra de reforma interna, iniciada a les corts, que l’ajudà a compensar les dificultats econòmiques i la suma de privilegis concedits. Ambdós mals arrencaven de la mateixa causa: la necessitat de pagar els serveis d’estrangers i naturals en els temps difícils de la guerra civil. La seva tenacitat i la seva visió política li permeteren de consolidar la dinastia. Una estreta aliança amb França i una política matrimonial eficaç li proporcionaren una influència decisiva en els regnes peninsulars, i la creació d’una noblesa addicta i agraïda li permeté d’estructurar orgànicament el regne com les necessitats dels nous temps exigien.