Fill de Joan I i d’Elionor d’Aragó, es casà amb Caterina de Lancaster, neta de Pere I. Esdevingut rei a onze anys, els magnats pugnaren per aconseguir el poder, però a les corts de Madrid del 1391 fou constituït un consell de regència que no satisfeu ningú, puix que els nobles consideraren llur paper diluït en un consell de multituds. En aquest clima de turbulència esclatà la revolta antijueva (1391), que no trigà a estendre’s arreu de la península Ibèrica. La confusió creixent s’accentuà per la manca d’autoritat del consell; aleshores es produí la topada entre els dos sectors nobiliaris que ja es perfilaven durant el regnat d’Enric II, i fou desarticulat el grup d’alts magnats emparentats amb el monarca. Aquest, declarat major d’edat (1393), lluità per mantenir l’ordre, cosa que aconseguí mitjançant el nomenament de corregidors, per obtenir una reconstrucció interna i per sostenir un equilibri exterior. El signe dominant fou el pacifisme, només pertorbat per Portugal (1396-99) i la pirateria a l’Atlàntic i a la Mediterrània. Hagué de combatre contra els musulmans en terres de Múrcia. Durant el seu regnat, Jean IV de Béthencourt prengué possessió de les illes Canàries (1402) per a la corona de Castella.