En morir aquest el 1835, fou succeït per Josep Casademunt i Torrents, fins a la supressió de la classe el 1850. Fou substituïda per l’Escola de Mestres d’Obres, dirigida pel mateix Casademunt, fins a la seva mort (1868), i després per Elies Rogent i Amat. Suprimida el 1869, la diputació fundà l’Escola Politècnica Provincial, que comprenia una escola d’arquitectura que, en desaparèixer la Politècnica (1871), restà amb el nom d’Escola Provincial d’Arquitectura, la qual, el 1874, passà a la Universitat. L’any següent fou reconeguda i s’anomenà Escola Superior d’Arquitectura. La nova escola facilità la formació dels quadres tècnics que construïren els nous eixamples de les ciutats catalanes i les cases d’estiueig, i feu possible la realització de l’Exposició del 1888 i l’aparició del Modernisme. L’orientació de l’ensenyament ha estat en general molt acadèmica, i per això objecte de crítiques, tant per Gaudí, com pel GATCPAC. La primera fase (1874-1915), essencialment eclèctica, fou seguida per un llarg període (1915-57) de predomini absolut del classicisme, que conformà el Noucentisme i el monumentalisme de la postguerra. En 1958-66 pretengué d’introduir encara l’arquitectura moderna ja aleshores en crisi. Des del 1972, l’escola forma part de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona
© Fototeca.cat
Institució oficial per a l’ensenyament de l’arquitectura que té l’origen en la classe d’arquitectura que hom establí a Llotja el 1817 sota la direcció d’Antoni Cellers i Azcona.