Situació i presentació
Limita a llevant amb Olesa de Montserrat, a migdia amb Abrera, vers ponent amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia) i amb Collbató, i al sector de tramuntana amb Monistrol de Montserrat (del Bages) i amb Vacarisses (del Vallès Occidental). El municipi s’estén en gran part a la dreta del Llobregat, des del congost del Cairat, prop de la resclosa, pel torrent de la Salut, a tramuntana, fins a la riera de Magarola (anomenada, en el curs alt, riera de Masquefa), divisòria amb el terme d’Abrera. Segueix en direcció oest fins al lloc anomenat de les Tres Rieres. Aquí el terme segueix per la riera de Masquefa en la mateixa direcció fins arribar a l’illa de Can Febrer i, un cop travessada la carretera de Piera, continua per la riera de Pierola, sota la serra dels Ducs. Segueix vers tramuntana per Can Cardús i cap al coll de Rubió (431 m), anomenat també del Mas Mercader. A la font de les Canyes el límit entronca amb la riera de la Salut, a tramuntana de Ca n’Astruc Vell. A partir d’aquest punt, el municipi s’estén també en un petit sector a l’esquerra del Llobregat, des del baixador de l’aeri de Montserrat i del carrilet de Manresa, aigües amunt fins al coll de la Portadora, i passant per l’era i el coll de les Bruixes, la serra de la Cova dels Lladres, el puig de l’Hospici (528 m), la serra de la Socarrada, fins al turó del Roure del Vent i Coll Bram. El termenal continua per Sant Salvador de les Espases (al límit amb Olesa de Montserrat) i per l’antic balneari de la Puda de Montserrat.
Tota aquesta zona és molt rica en fonts (com la del Guinardell, la de la Canya, la de la Noguera, etc.), i també hi ha algunes balmes, com la cova de Can Tobella, davant el Pla de les Bruixes (altiplà davant Montserrat, a l’esquerra del riu), i l’avenc de Sant Salvador. Altres elevacions d’aquest sector del terme de la dreta del Llobregat són la serra d’en Vinyals (278 m), sobre l’església de Santa Maria del Puig, i la serra del Mas d’en Gall (228 m), paral·lela a la dels Ducs i al pla de la Vinya Vella, separat aquest del cap de municipi pel Torrentmal. A llevant del nucli urbà, sobre el Llobregat, hi ha diverses balmes d’interès geològic, i sota la serra de Rubió hi ha la cova del Patraco, a la capçalera dels torrents de les Pruneres i de Can Vidal, que desguassen al Llobregat. El torrent del Puig també hi desguassa directament, mentre que els altres, el Torrentmal, el torrent de Fosalba, el del Salt i la riera de Pierola en són tributaris a través de la riera de Magarola.
El municipi comprèn la vila d’Esparreguera, que n’és el cap, la Colònia Sedó, les caseries de Can Roca i de Santa Maria del Puig, i diverses urbanitzacions, com Can Vinyals, Can Rial i el Mas d’en Gall. El principal eix de comunicació és l’autovia A-2 de Barcelona a Madrid pels Brucs (l’antic traçat de la carretera travessava la vila). De la N-II surt una carretera vers Olesa, on enllaça amb la comarcal C-1411 i amb la C-55 que es dirigeix cap a Manresa i el túnel del Cadí. De la carretera local d’Esparreguera vers Piera, que passa per Can Rial, surt un ramal cap a la urbanització del Mas d’en Gall. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparraguera i Olesa de Montserrat.
La població i l’economia
Les dades de població (esparreguerins) segons els fogatjaments del segle XIV assenyalen entre 16 i 20 focs a Esparreguera. El 1718 hi havia 1.134 h, augment notabilíssim que indica la prosperitat de la vila en l’edat moderna. El 1787 hi havia 2.705 h i el 1860 n’hi havia 3.222. La instal·lació de fàbriques de filats al final del segle XIX li donà una prosperitat creixent, la qual cosa va atreure població d’altres contrades que s’instal·laren en colònies de treballadors. És documentat que el 1877 hi hagué una aportació de treballadors del poble del Cogul, de les Garrigues, que habitaren les primeres cases de la Colònia Sedó. El 1901 i anys següents es produí una forta immigració del poble del Masroig, del Priorat, i el 1914 la immigració provingué de Múrcia i Almeria, com els anys següents, fins a assolir els 11.079 h el 1981. Al llarg de la dècada dels vuitanta i, sobretot, dels noranta es va mantenir l’evolució demogràfica positiva: el 1991 es registraren 18.290 el 2001. L’any 2005 arribà a 20.740 h.
L’agricultura ha passat a tenir un paper secundari en l’economia del municipi. Els productes agrícoles tradicionals han estat, a més de les hortalisses, conreades al regadiu vora el Llobregat ja a la fi del segle XVIII, les oliveres, la vinya i els cereals (ja d’antic hi havia molins fariners). Es conreen també fruiters (pomeres, presseguers i pocs cirerers).
Al segle XV és documentat que hi havia a la vila paraires i teixidors de llana, agrupats en gremi; els seus obradors eren als vessants de la Gorgonçana. Al segle següent hi ha documentats, també, terrissers, que feien càntirs de color gris i càntirs decorats. La industrialització s’inicià vers mitjan segle XIX, que s’instal·laren importants fàbriques de filats, la primera de les quals va ser la fàbrica de filats Miquel Puig i Cia, fundada el 1846, que després s’anomenaria d’Antoni Sedó i Cia o, senzillament, Colònia Sedó, a l’indret on hi havia el molí de Can Broquetes o molí de Baix (de la fi del segle XVII). El nom de l’antic mas encara perdurava en temps moderns, quan hom anomenava aquesta indústria fàbrica de Can Broquetes. La fàbrica de Miquel Puig de seguida adquirí una gran preponderància sobre les altres. Continuà la direcció de la factoria el fill del fundador, Josep Puig i Llagostera, durant la gerència del qual es començà la construcció de la colònia d’habitatges annexa a l’establiment fabril i la de la resclosa del Cairat, per aprofitar el salt d’aigua com a força motriu (construïda en 1878-79, fou inaugurada el 1891). A la mort de Puig i Llagostera esdevingué gerent de la fàbrica Antoni Sedó, el 1880, que donà el seu nom a l’empresa i l’engrandí considerablement, amb l’adquisició de maquinària, l’ampliació de la colònia i l’edificació de l’església el 1892. La factoria tèxtil, que ha estat causa de la moderna prosperitat de la vila (el 1902 hi treballaven 1.968 persones), després d’haver patit una forta crisi, hagué de plegar el 1977. Al cap de poc temps es va tancar la fàbrica de tovalloles de Muntaner i Font i després la de Malla Color. Al final del segle XX, la indústria era el principal sector econòmic d’Esparreguera, amb una diversificació en nous rams, com l’alimentari, del metall, químic, material de construcció, mobles, fabricació de peces de matèries plàstiques, components electrònics, tèxtil, etc.
El mercat, segons Orenci Vall i Broquetes, se celebrava des de la fi del segle XV, per privilegi atorgat pels Reis Catòlics, que també autoritzaren la celebració d’una fira anual. El mercat setmanal (on la venda, segons un document de la fi del segle XVIII, era de lliure arbitri a excepció de la pesca salada estrangera) tingué una gran concurrència dels pobles veïns de la part alta del Baix Llobregat i de l’Anoia fins a la inauguració, el 1882, del ferrocarril de Martorell a Igualada; d’aleshores ençà, els pagesos de la part de ponent es dirigeixen vers aquests altres mercats. Pel que fa a l’ensenyament queda cobert fins al batxillerat.
La vila d’Esparreguera
Morfologia urbana
La vila d’Esparreguera (187 m i 17.457 h el 2006) és situada a la dreta del Torrentmal. Es formà a la baixa edat mitjana vora el camí ral de Barcelona. L’única via que fins a l’edat mitjana travessava el terme era el camí romà que, procedent de Can Claramunt, remuntava el camí de l’actual cementiri fins a arribar al lloc anomenat el Castell (en el qual es descobrí un poblat ibèric) i d’allà baixava vers la Gorgonçana i seguia en direcció nord, baixava al torrent del Puig i continuava per la Pujada de l’Ànima, Can Vinyals, Can Paloma i els Astrucs, on es bifurcava. En aquell temps es construí un camí nou que canviaria per complet l’estructura de la vila d’Esparreguera. Aquest camí arrencava del Castell, travessava el pla on més tard s’aixecaria la vila, salvava el coll de Rubió per l’actual camí de les Masies i sortia a Collbató. Anys més tard s’aprofitaria per a fer el primer tram del camí ral. Als costats d’aquest camí en el pla, s’hi anaren construint cases. Això fa que Pere Sacosta, l’any 1316, demanés permís al bisbe Ponç de Gualba per a construir una capella en honor de la gloriosa Santa Eulàlia, verge i màrtir de Barcelona. El camí ral va tenir una gran importància i influència en el desenvolupament tant industrial com comercial durant tota l’edat mitjana i l’època moderna. Al segle XIX, però, va perdre importància a causa de la guerra del Francès i les guerres carlines, ja que moltes indústries es traslladaren a altres viles apartades d’aquell conflictiu camí ral, una part del qual es conserva en un tros anomenat carrer de Barcelona, on hi ha l’antic Hostal del Pitango, amb unes llotges per als carruatges de tradició medieval.
L’antic hostal del Pitango, fa uns cent anys
© Brugueres Riera
El 1423 el monestir de Montserrat obtingué d’Alfons el Magnànim la concessió del dret de posseir barca en el Llobregat per comunicar les viles d’Esparreguera i Olesa. Al segle XV el gremi de paraires urbanitzà i construí el carrer dedicat al seu patró, sant Miquel, prop del camí ral. Aleshores només hi havia, a més d’aquest, els carrers de Sant Antoni, el de l’Hospital i el de Callarís, al capdamunt del Canyet. Al segle següent s’esmenten també el carrer Major, el del Joc de la Rutlla, el de la Guardiola i el camí de Piera. Sembla que al segle XVII es construïren cases al camí dels Molins de la Gorgonçana, on es formà el Carrer Nou, anomenat més tard de les Cabanyes i actualment del Beat Domènec Castellet. A la fi del segle XVIII el baró de Maldà descriu la vila com un carrer molt llarg, empedrat amb palets de riera i pedra foguera. Hi havia algunes travessies, carrerons i hortets (vora les cases; eren de secà, però ben aprofitats segons Zamora), com també dues places al carrer Major. Al segle XIX s’urbanitzà el camp del Canonge, el Grau del Mas Vell i les planes de la Morella, a ponent del carrer Major, on hi ha el carrer de Sant Lluís. Al primer quart del segle XX s’obrí la via (avinguda de Francesc Macià a tramuntana, i a migdia anomenada de Francesc Marimon) que desviava la carretera de Madrid als afores de la població. Tot seguit es començà a edificar vora seu i, ensems, es formaren els barris de Pau Font i de la Creu; així mateix, en obrir-se la nova carretera de Piera, es perllongà el carrer de l’Hospital fins al pont que es construí sobre el Torrentmal. Són ja posteriors a la guerra civil de 1936-39 el barri del Llobregat, format a llevant de la parròquia, on hi ha la zona esportiva municipal, i el barri de la Plana, a ponent del Torrentmal i a migdia de la Creueta. Els eixos actuals de la població són, a part la carretera de Madrid (avinguda de Francesc Macià), el carrer Major o Carrer Gran (que fou carretera reial de Barcelona fins el 1931), anomenat en la part de tramuntana carrer de Montserrat, i el carrer de Ferran Puig, anomenat carrer dels Arbres en la part més cèntrica (que el 1925 es coneixia també pel Paral·lel i on hi havia les principals societats recreatives) i carrer de Baix a migdia. El Carrer Gran i el dels Arbres, juntament amb les places de Santa Eulàlia, de l’Ajuntament i de Tots els Caiguts, configuren el nucli cívic i comercial de la vila.
Entre la fi del segle XVI i la primeria del XVII va ser construïda una nova església parroquial al lloc de l’antiga capella de Santa Eulàlia, ja que l’antiga parròquia del Puig restava massa allunyada de la vila. L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Esparreguera fou beneïda el 1612. És un magnífic edifici bastit amb carreus de pedra de conglomerat, que segueix encara la tradició del gòtic català, bé que l’ornamentació és ja renaixentista. D’una sola nau, molt àmplia i calçada per un absis de planta heptagonal, es cobreix amb volta de creueria, tota de pedra, amb els trams de volta separats per arcs de mig punt que recolzen en semipilastres adossades. Entre els contraforts hi ha capelles laterals. Les portes de migdia i de tramuntana, com també les de les sagristies, són classicitzants, emmarcades per columnes dòriques sota d’entaulaments sense frontó. El campanar (que no fou acabat fins el 1636) és una esvelta torre que caracteritza la població i un esplèndid mirador de la vall del Llobregat, ja elogiat per Francisco de Zamora. L’església, que ja sofrí alguns desperfectes en la guerra del Francès, serví com a caserna de les tropes isabelines en la primera guerra Carlina, raó per la qual restà molt malmesa. El 1866 hom encarregà a l’arquitecte Elies Rogent que tracés un projecte complet de restauració. Les obres de restauració, tot just començades i arranjades les cobertes, restaren interrompudes poc abans de la Revolució de Setembre del 1868 i l’església no fou reoberta al culte fins el 1874, un cop enllestides les obres indispensables (la façana era encara inacabada) i reparada l’acústica de l’orgue. Així pervingué l’església fins el 1936, en què un escamot foraster profanà l’edifici i calà foc als retaules, a la fusta de l’orgue (que havia estat construït a la primeria del segle XVII) i a l’arxiu de la parròquia. Durant la guerra civil l’església serví de garatge i magatzem, i a la fi d aquesta allotjà els vehicles d’una secció de l’arma d’aviació. El temple va ser reconstruït després de la guerra civil pel rector mossèn Josep M. Garriga i Armajach. S’acabà la façana de ponent, el portal de la qual és emmarcat per un mural ceràmic d’Enric Serra, ceramista de Collbató.
La documentació esmenta diversos retaules dels que es perderen el 1936, els més importants dels quals sembla que eren el de Sant Miquel, que havia estat sufragat pel gremi de paraires al segle XV, i el de l’altar major, de marbre, jaspi i fusta, que fou començat el 1670, segons projecte de fra Josep de la Concepció, pels escultors Joan Grau i Francesc Grau, de Manresa, i Domènec Rovira, de l’Arboç, i pel mestre de cases Pau Ginestar, d’Igualada. L’obra restà interrompuda el 1681 i fou acabada el 1777 per Jaume Comes, fuster i arquitecte, i Nicolau Traver, escultor.
A la plaça de l’Església o de Santa Eulàlia hi havia hagut el cementiri parroquial fins a la segona meitat del segle XIX. El 1925, a la cantonada del Carrer Gran, s’inaugurà una font monumental noucentista, obra de Frederic Marès, a la memòria de Cristòfol Vidal i Castells, que portà l’aigua potable a la vila. A la casa on nasqué el beat Domènec Castellet hi ha la biblioteca. Altres construccions d’interès del cap de municipi són un casal gòtic amb portal adovellat i finestres conopials, i una casa del Carrer Gran amb una finestra conopial amb culs de llàntia renaixentistes. Al carrer de Ferran Puig es reunia el gremi de paletes, a la casa que al portal té un relleu del 1734 amb els atributs de l’ofici. Al carrer de Montserrat hi ha un parell de cases mitgeres modernistes, una del 1922 ornamentada amb plafons de ceràmica vidriada verda i maó vist i una altra del 1916 amb ornamentació floral. Al sud-est de la població hi ha l’antic Casal dels Cordelles.
La cultura i el folklore
La vila disposa d’un gran nombre d’entitats i associacions culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar el Patronat de la Passió d’Esparreguera, que compta amb una secció de teatre, d’esports, una coral, etc., i gestiona l’organització de la coneguda representació de la Passió. El Teatre de la Passió fou inaugurat el 1969 i va ser remodelat el 1997. Esparreguera disposa d’un altre teatre, el de l’Ateneu d’Esparreguera (1930). Entre els equipaments culturals hi ha també una Casa Municipal de Cultura i el Museu de la Colònia Sedó (és una de les seccions del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya), situat a l’antiga sala de la turbina de la fàbrica Sedó; fa un recorregut per la història de la fàbrica i de la colònia, dins el marc de la industrialització catalana al llarg dels rius (es pot veure la fàbrica, el salt de Broquetes, l’aqüeducte, la casa dels Sedó, l’església, les cases obreres, el teatre, l’escola i les xemeneies). Hi ha també una escola de terrisseria (el càntir és la peça típica d’artesania d’Esparreguera).
Les celebracions comencen amb la festa d’hivern, que s’escau al febrer. Pel juliol se celebra la festa major d’Esparreguera amb la intervenció, des del 1977, del ball de diables. Finalment cal esmentar l’aplec que se celebra el Dilluns de la Segona Pasqua a Santa Maria del Puig, l’antiga parròquia d’Esparreguera.
És tradicional durant la Quaresma, Setmana Santa i fins l’1 de Maig la representació de la Passió d’Esparreguera, espectacle teatral inspirat en la vida, passió, mort i resurrecció de Jesús, l’origen del qual sembla que es remunta a les processons del segle XVII, si bé el 1588 ja se’n representaven algunes escenes a la plaça. Al segle XIX s’adoptà com a text el d’Antoni de Sant Jeroni, de la segona meitat del segle XVIII. La instauració en forma d’espectacle en un local tancat sembla del 1875. El 1892 ja consta en el programa de la Passió l actuació d’un ball dels diables, que hi perdurà fins el 1956. El text d’Antoni de Sant Jeroni fou modificat i ampliat amb el d’altres autors al llarg del segle. L’actual és de Ramon Torruella i la música, de Josep Borràs, fill de la vila. Les representacions, en les quals intervenen gairebé un miler d’actors no professionals, ajuden a desvetllar vocacions (com la de l’actriu Anna Lizaran). La festa va ser declarada per la Generalitat Festa Tradicional d’Interès General.
Altres indrets del terme
Santa Maria del Puig i l’antic castell d’Esparreguera
L’antiga parròquia de Santa Maria del Puig d’Esparreguera, documentada al segle XI, és emplaçada en una de les terrasses que dominen el Llobregat a la sortida del congost del Cairat, i dóna nom a una caseria. L’església del Puig féu de parròquia fins que fou beneïda la nova església parroquial de Santa Eulàlia a la vila d’Esparreguera el 1612. Anteriorment, la capella de Santa Eulàlia que havia precedit la nova església a la vila ja havia reemplaçat l’antiga parròquia del Puig, quan aquesta restà molt malmesa pels terratrèmols del segle XV. L’església és romànica, probablement de la primeria del segle XII, bé que conserva uns murs més antics; l’absis és de planta semicircular i a l’encreuament de la nau i el transsepte s’aixeca la cúpula del cimbori, sobre petxines; les voltes són de canó a la nau i de quart d’esfera a l’absis. Els braços del transsepte són producte de la restauració del segle XV; per causa d’això i tenint en compte que l’existència de cimbori requereix uns suports sòlids, Josep Puig i Cadafalch formulà la hipòtesi que, en origen, en lloc de transsepte de braços quadrats hi devia haver absidioles semicirculars, tot i que no se n’han trobat vestigis. A l’interior del temple, que restà molt perjudicat el 1936 (quan en desaparegué una talla romànica de la Mare de Déu que s’hi venerava), es conserva un fragment de pintura mural romànica.
De l’antic castell d’Esparreguera sols resta un fragment de mur, dalt d’una elevació situada prop de l’antiga església del Puig. El castell, que ja no és esmentat com a posició estratègica en els fets bèl·lics de l’edat moderna, sinó que la seva importància com a fortificació sembla que resta circumscrita a l’alta edat mitjana, fou totalment destruït a la segona meitat del segle XX, en què hom hi construí un dipòsit d’aigua per a la fàbrica Sedó. El mur conservat, pel tipus d’aparell, sembla que fou construït al segle XI.
Sant Salvador de les Espases i Santa Margarida del Cairat o SaplancaA l’esquerra del Llobregat, al límit amb el municipi d’Olesa de Montserrat, de la parròquia del qual depèn des del 1868, hi ha el santuari de Sant Salvador de les Espases, amb les restes de l’antic castell de les Espases (consistents en part d’una torre de planta circular), documentat el 985, la senyoria del qual anà sempre vinculada a la del castell d’Esparreguera. El santuari de Sant Salvador era l’antiga capella del castell, documentada al segle XI. Des del 1352, que començaren a tenir-ne cura els consellers de Manresa, prengué el caràcter de santuari. Abandonat després de la guerra de Successió, fou restaurat entre el 1776 i el 1784. La darrera reparació important fou efectuada pel pare Joan Solà el 1929. La capella, de planta rectangular, és coberta amb una volta gòtica de tres trams que hi fou bastida a la primeria del segle XVII. Al costat de la capella hi ha un cobert i, darrere, la casa de l’ermità i una cisterna. La tradició vol que el topònim de les Espases provingui del fet miraculós segons el qual, enmig d’una batalla contra els sarraïns, caigué del cel en ajuda del comte Ramon Borrell una espessa pluja d’espases de foc.
La capella de Santa Margarida del Cairat o Saplanca és situada sobre un espadat a la serra de Rubió, ran mateix del congost del Cairat. És una construcció preromànica, del segle IX, reformada a la segona meitat del segle X, que es bastí la volta i es tapià la porta primitiva, a migdia. Fou restaurada el 1965 pels seus propietaris, del mas veí de Can Paloma, que al segle XVIII era conegut pel nom de Mas de la Planca Jussà.
Altres masos i les urbanitzacions
Altres masos són Can Rubió, Ca n’Àngel, Can Roc, el Batlló, Can Santjoan i Can Comelles, l’Hort d’en Mates, la Torre de la Senyora i la Font de la Teula. Prop del camí de Barcelona hi ha Can Cotadelles, Can Claramunt de la Torre, Ca n’Astruc de la Riera i el Maset. Vora el camí vell de Monistrol, a més de Can Paloma, hi ha Can Vinyals, Can Castell del Mas i els Astrucs. Altres masos dispersos són Cal Trempat, Can Febrer de la Riera, etc. A la banda esquerra del Llobregat hi ha el magnífic mas de Can Tobella, documentat al segle XIII, i el balneari de la Puda. Altres nuclis del municipi són les urbanitzacions el Mas d’en Gall, Can Rial, i la Colònia Sedó, que el 2005 sumaven 3 435 h.
El balneari de la Puda
El balneari de la Puda és famós per les seves aigües sulfuroses, que sembla que brollaren per primer cop amb el terratrèmol del 1755. L’edifici del balneari es començà a construir el 1870 i fou ampliat diverses vegades fins el 1890 (primer hi havia uns banys a la dreta del riu, sota el mas, avui desaparegut, de Can Corones). Les aigües provenen de diverses mines, que aporten conjuntament un cabal de dos milions i mig de litres per dia; brollen a una temperatura de 28-30°C i la seva composició és sulfurosòdica. Molt concorregut a la fi del segle XIX i durant el primer quart del XX, els qui anaven a prendre les aigües (bones per a l’herpes, el lupus, l’escrofulisme i les afeccions reumàtiques) s’allotjaven a l’Hotel Gori d’Olesa, on hi havia un servei de diligències. El balneari, que sofrí greus perjudicis durant els aiguats del 1971, en què el Llobregat l’inundà fins al primer pis, és tancat.
Les restes arqueològiques
En els seus Apunts arqueològics, Rafael Subirana esmenta que a la cova de Can Paloma i a les dues de Can Rubió hi ha vestigis d’habitació des del Neolític antic (ceràmica cardial o montserratina) fins a la primera edat del ferro. Altres coves de Can Paloma contenen fragments de ceràmica grisa medieval. A la cova del Patraco, hom hi ha recollit dos fragments de ceràmica neolítica i ceràmica grisa medieval. Aquesta cova, a migdia de la serra de Can Rubió, presenta una gran bellesa geològica, comparable a la cova del Salnitre de Collbató.
Sembla que hi ha vestigis d’un poblat ibèric al turó del Castell, prop del serrat de la Guardiola (aquí hi havia una torre de senyals que, bé que era anterior, s’usà en la guerra de Successió), on hi hagué Can Claramunt; Subirana hi excavà unes sitges on, a més de material ibèric, aparegué un gerret de factura hel·lenística amb vernís fosc. És d’època romana, segons la tradició, admesa per Subirana, el pont del Cairat, del qual es conserven pocs vestigis a l’esquerra del Llobregat, vora la resclosa del Cairat. Al turó del castell d’Esparreguera es recolliren fragments d’estuc de color vermell i blanc, catalogats com a romans i, finalment, del segle IV de la nostra era són uns enterraments, de lloses i teules ajuntades amb morter, sense aixovar, orientats a sol ixent, que Subirana excavà al Bosquetó, prop del mas de Cordelles, que segons Orenci Valls ocupa el lloc de l’antic mas de la Gorgonçana. Prop del camí ral de Collbató vora Can Roca i sobre les Muntanyes Blaves hi ha restes d’una muralla que envolta el basament d’una torre; s’hi ha trobat ceràmica valenciana del segle XV. Sota el Puig, entre Can Paloma i Can Castells, s’ha excavat un antic mas rònec, que fou abandonat probablement en la guerra civil del segle XV. Al Fabricó, sobre el Llobregat, hi ha un basament quadrat obrat amb carreus ben escairats que tenen signes lapidaris. Cal descartar que sigui romà i sembla que més aviat cal relacionar-lo amb una antiga fàbrica tèxtil, que, junt amb una adoberia, hi hagué al segle XVIII.
La història
Segons la versió tradicional, els castells de les Espases i d’Esparreguera havien estat bastits, a la fi del segle X i la primeria de l’XI, per un tal Berenguer d’Esparreguera, a qui havien estat concedits aquests llocs per haver ajudat el comte Borrell a foragitar els sarraïns de les muntanyes de Manresa. El fet que el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, d’on procedeix aquesta font, fos falsificat per Joan Gaspar Roig i Jalpí, al segle XVIII, fa pensar que cal fer una revisió d’aquesta versió.
La notícia documental més antiga dels castells de les Espases i d’Esparreguera és del 985. En aquesta data, Guillem d’Esparreguera, colpit per la captura de la seva muller durant l’assalt sarraí de Barcelona, es lliurà a la seu de Vic, juntament amb els seus castells de les Espases i d’Esparreguera i els seus alous que posseïa a diferents llocs, entre els quals el mas (mansione) de Castellet. El terme d’Esparreguera amb els seus castells fou de la seu de Vic fins el 993, en què Arnulf, bisbe i abat, junt amb la congregació de Sant Pere de la Seu d’Osona, permutaren amb Sendret, fill d’Ansolf, comte, els castells d’Esparreguera i de les Espases amb els seus termes. A la fi del segle XII n’era senyor Ramon de Guàrdia, casat amb Saurina de Claramunt. El fet que el 1027 Guillem de Castellvell doni a Santa Maria de Montserrat una vinya que posseïa al terme d’Esparreguera no vol dir que en fos senyor, només que hi tenia propietats. El 1205 Ramon de Guàrdia testà a favor del seu fill Guillem de Claramunt. El 1229, per una concòrdia, Guillem de Claramunt donà a Guillem de Cardona els seus castells d’Esparreguera i de les Espases, mentre que Guillem de Cardona cedí, en canvi, d’altres castells (el de Tamarit, el de Cubells, etc.). Sembla, però, que anteriorment a aquesta concòrdia, els Cardona ja posseïen drets a la contrada, si més no hi tenien el Mas Tobella, el delme del qual fou donat a Montserrat el 1225 per Guillem de Cardona. El 1304 els Cardona vengueren els castells d’Esparreguera i de les Espases a Pere de Sitjar, i el 1308 el fill d’aquest, Bernat de Sitjar, els alienà a Pere Sacosta, barceloní, qui, al seu torn, el 1342 els vengué a Ramon de Tous. Finalment, la senyoria i la sobirania jurisdiccional dels castells d’Esparreguera i de les Espases va ser adquirida pel prior de Montserrat, Jaume de Vivers, el 1351. En endavant i fins a l’extinció de les senyories, els priors de Montserrat serien senyors d’Esparreguera i de les Espases, si bé, des del segle XVII, després d’un llarg plet, la Universitat d’Esparreguera aconseguí que la jurisdicció criminal fos exercida pel sobirà.
En la guerra dels Segadors la vila, al costat del General de Catalunya, fou posada en estat de defensa a proposta del jurat en cap, Josep Vinyals, aprovada per la universitat. En la de Successió, la vila s’adherí a la política del monestir, i gràcies als bons oficis de l’abat Manuel Marron es pogué salvar de ser incendiada per les tropes borbòniques quan aquestes es dirigien a Barcelona. Durant la guerra del Francès, la vila d’Esparreguera fou saquejada pels francesos diverses vegades, els quals la van ocupar entre el 21 de desembre de 1808 i el 20 de gener de 1809; el 1811 la casa de la vila fou incendiada.