Aquesta, a l’època micènica, constituí un estat federal que integrava nou principats, sota l’autoritat del monarca espartà; la més famosa família reial d’aquell moment fou la dels atrides, que alhora governava Argos i Micenes. Primitivament habitada pels aqueus, al s XII aC els doris envaïren el territori espartà; tres segles després hi constituïren una federació de quatre estats (obes), als quals s’afegí un cinquè estat, format per la població aquea d’Amiclea; pel damunt de les cinc obes, dues famílies constituïren les dues dinasties que regirien simultàniament l’estat: els Agíades, aqueus, i els Euripòntides, doris; aquests monarques eren assessorats per una gerúsia de 28 membres, elegits entre els vells, i un col·legi de 5 èfors, també electes, que s’ocupaven del govern durant un any; el fonament de l’estat era constituït pels ciutadans que tenien els mateixos drets, dedicats al servei de les armes; en estadis inferiors hi havia els periecs, o súbdits lliures, i els ilotes, o esclaus. Al s VIII Esparta desplegà una política d’agressió enfront dels seus veïns (Arcàdia, Messènia) per incrementar les seves terres de conreu i fer cara a l’augment demogràfic; aquest fet ocasionà un enduriment de l’estructura militarista de l’estat, que havia d’afrontar el perill de revolta per part de les poblacions sotmeses. Al s VI constituí amb diverses ciutats la Confederació del Peloponès, que el 491 rebutjà la invasió persa sobre Grècia; les rivalitats entre els seus monarques Demarat i Cleòmenes I allunyaren Esparta d’intervenir en aquesta primera guerra contra els perses, que culminà amb la victòria grega de Marató (490). Deu anys després i davant una expedició de Xerxes, l’exèrcit espartà, sota el comandament de Leònides, se sacrificà a les Termòpiles (480), però els perses foren derrotats a Salamina (480), a Platees (479) i a Mícale. Alliberada Grècia del perill persa, començà una etapa d’enfrontament per l’hegemonia entre Atenes —que afavoria els moviments democràtics dintre la Confederació del Peloponès— i Esparta, que instaurava tiranies a les colònies per frenar la influència de la Lliga de Delos. Trencades les hostilitats contra la Lliga (459), Esparta sofrí algunes derrotes, però finalment Atenes hagué de concloure una treva de 30 anys amb la Confederació (445). Novament enfrontades la Lliga i la Confederació (431), Esparta sofrí algunes desfetes, però finalment s’assegurà l’hegemonia grega, vençuda a Mantinea una revolta dels seus antics aliats (418). La contribució d’Esparta a l’alliberament de les colònies jòniques federades a la Lliga ocasionà una nova guerra, que culminà amb el combat naval d’Egos-pòtams, on Atenes fou definitivament derrotada (404). Esparta no era apta per a desenvolupar la funció de dirigent del món grec, a causa de la seva rígida estructura social, car, reduïts els seus ciutadans per les guerres, no disposava de membres suficients per a regir el gran imperi que restava en les seves mans: envià tropes a l’Àsia per protegir les ciutats jòniques, però la insuficiència de ciutadans obligà les tropes a tornar a Grècia per sotmetre les revoltes a Tebes i Atenes (Queronea, 394), amb la qual cosa es perderen les possessions jòniques, que foren ocupades pels perses i que Esparta abandonà definitivament en signar la pau d’Antàlcides (387). Abandonada la política asiàtica, Esparta s’assegurà el domini total de Grècia instaurant amb les seves guarnicions militars governs oligàrquics (Tebes, Fliunt, Olint). La supremacia que Tebes anava adquirint a Beòcia obligà Esparta a la intervenció militar; vençuda a Leuctres (371), perdé l’hegemonia, que passà a les mans dels tebans, els quals intervingueren en ajut dels aqueus i dels messenis, i derrotaren novament Esparta a Mantinea (362). Reduïda al seu territori, Esparta no participà en la conquesta d’Àsia per Alexandre (334-323) i alguns intents de recuperació de la supremacia al Peloponès foren castigats pels macedonis (296 i 272). Sota el govern de Cleòmenes III, hom intentà de modificar la constitució espartana; els oligarques foren derrotats, s’elevà el nombre de ciutadans en 4 000 periecs i es féu un nou repartiment de terres; però, davant el ressorgiment d’Esparta, els aqueus demanaren ajut als macedonis i, derrotat Cleòmenes, hom posà fi a la reforma i Esparta fou obligada a formar part de la Lliga Aquea (221). Al s II s’arruïnà amb les lluites contra els seus veïns, i restà aglutinada amb la resta de Grècia sota el domini romà.