Publicà poesies en periòdics, que recollí posteriorment a Mis flores (1904). Començà, després, a produir llibres de narracions: La rosa de los vientos (1916) i Ruecas de marfil (1917), i sobretot novel·les: La niña de Luzmela (1909), La esfinge maragata (1914), El metal de los muertos (1920), Altar mayor (1926), etc, que la fan un dels epígons més qualificats del realisme del s XIX. Deixà llibres de memòries sobre la guerra civil de 1936-39 des d’un punt de vista franquista, com Retaguardia (1938).