Situació i presentació
És situat a la part nord-oriental de la comarca. El terme d’Estamariu s’estén enterament a la riba dreta del Segre, que fa de límit meridional del terme.
Passat el lloc de la Quera Nova, el terme pren la direcció N i passa lo Beneïdor (1.682 m) i el coll de Jou, i després gira en direcció W fins a trobar el curs del torrent del Coll de Jou, que fa de límit fins a la seva confluència amb el riu de Bescaran. Des d’aquest punt el termenal pren novament la direcció N resseguint la carena de la serra de Banat, que separa les valls de Bescaran i d’Estamariu. El límit s’inverteix en direcció S en arribar al cap del Boix (2.034 m), passa pel coll d’Arcavell, el turó de la Guàrdia, el coll d’Arques, creua la carena de la serra de Peçaborrosa, passa a llevant del roc del Cucut, travessa l’indret de les Colomines i el curs del torrent de les Carboneres, per a arribar de nou al Segre.
Administrativament el municipi limita a llevant amb les terres del terme del Pont de Bar i l’enclavament del Vinyer de Bescaran, del municipi d’Anserall, al S amb el municipi d’Alàs i Cerc, i al SE amb el municipi de la Seu d’Urgell. La resta del terme confronta amb el territori d’Anserall, que l’envolta de ponent a tramuntana.
El municipi comprèn tota la vall del torrent de les Arenes, que es forma per la unió de les aigües del torrent de Segalers i del torrent dels Saltaders, i tota la vall menys la desembocadura del torrent de les Carboneres. Les aigües d’aquests torrents baixen des de la serra de les Mandres. El terme també reclou la vall baixa del riu de Bescaran. Tots aquests cursos són afluents del Segre per la dreta.
L’única entitat de població del municipi és el poble d’Estamariu. Una carretera local, amb força voltes i que parteix de la N-260 de la Seu a Puigcerdà, arriba fins al poble i es prolonga més enllà, vers el NE, fins a Bescaran, i vers el NW, en direcció als Cortals Nous i Arcavell, aquest nucli ja del terme d’Anserall.
La població i l’economia
El fogatjament del 1533 registra 20 focs a Estamariu. Un de la fi d’aquest mateix segle (1595) en consigna 30, és a dir, que la població havia iniciat una corba lleugerament ascendent, que es constata en els censos posteriors dels anys 1718 (160 h), 1787 (181 h), 1830 (206 h), 1854 (490 h) i 1860 (486 h). Posteriorment la minva, fou gradual.
El 1991 hom sumà un total de 134 h, xifra al voltant de la qual s’ha anat estabilitzant la població, encara que amb una clara tendència a la baixa: 128 h el 2001 i 119 el 2005.
A mitjan segle XIX a Estamariu es produïa blat, llegums, patates, vi i una mica d’oli; es criava bestiar de llana, boví i porcí. Hi havia caça de perdius, conills i llebres i pesca de truites. Actualment, la major part de la superfície agrària està dedicada a terreny forestal i a pastures permanents, amb poca extensió de terres llaurades, on predominen les prades, sobretot a la part més baixa del terme, ja que la ramaderia ha condicionat l’existència d’aquest tipus de conreu. Hom conrea també cereals i patates.
De fet, l’activitat ramadera constitueix la base econòmica del terme, principalment la cria de bestiar boví, gairebé tot dedicat a la producció de llet. Les ramades d’ovins i cabrum tenen poca importància, i encara és molt menys destacat el bestiar porcí, equí i la cria de conills. Cal esmentar que al municipi s’ha establert una granja d’estruços. D’altra banda, també hi ha una empresa dedicada a l’envasament d’aigua natural.
Com en molts indrets de muntanya de la comarca, el sector turístic ha rebut un impuls els darrers anys del segle XX, especialment del turisme anomenat rural.
El poble d’Estamariu
El poble d’Estamariu (1.084 m) és situat en un serrat que separa el torrent de les Arenes del riu de Bescaran, afluents del Segre. Les cases més antigues són apinyades a la part superior del serrat. El Spill del 1519 diu que era vila forta i que les cases feien muralla. L’església parroquial de Santa Cecília és una construcció rectangular coberta amb volta de llunetes barroca. Sobre un angle de la façana s’eleva el campanar, de torre, de forma lleugerament rectangular, que es destaca en la silueta de la població. Estamariu celebra la festa major el segon diumenge d’octubre.
Es conserva encara, bé que ruïnosa, l’antiga església parroquial de Sant Vicenç, situada al cementiri d’Estamariu, al costat de la carretera que porta a Bescaran. L’edifici romànic tenia originàriament tres naus, capçades a llevant per tres absis. Només en conserva la central i la meridional, sense cobertes; la central, més alta, és capçada per un absis semicircular amb arcuacions llombardes i lesenes, del segle XI. L’absidiola meridional, sense arcuacions, podria ser del segle següent. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, des del 1906, hi ha un baldaquí i un retaule procedents d’aquesta església. El retaule, gòtic, és dedicat a sant Vicenç i conté escenes de la seva vida i martiri. Aquest retaule ha donat nom a un pintor, el Mestre d’Estamariu, del segle XIV, que feu altres obres al mateix bisbat d’Urgell seguint un estil proper al de Ramon Destorrents; és possible que es pugui identificar amb un cert Arnau, perpinyanès, documentat a la Seu entre el 1357 i el 1385. El baldaquí, amb capitells policromats de tradició romànica, conté a l’interior pintures d’aquest mateix autor. Dins el poble d’Estamariu hi ha restes d’una altra església romànica, la de Sant Serni, situada a la casa coneguda com a Can Serni. Hom té referència documental d’aquesta església l’any 893, en la venda d’una terra a la vila, i el 1019, en un capbreu de les propietats llegades per la vescomtessa Sança. El 1758 la capella ja apareix com a annexa de Sant Vicenç d’Estamariu. Es tractava d’un edifici d’una nau, capçada per un absis semicircular, al centre del qual s’obria una finestra i era ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes.
Altres indrets del terme
Al SE del terme, al lloc dit de la Quera Vella hi ha restes de l’antic monestir de Pinsent A baix, vora el Segre, hi ha l’hostal de la Quera, al lloc que és conegut per la Quera Nova.
Dins el terme hi ha també escassos vestigis d’una capella que era dedicada a santa Cecília, i a la partida de Sant Pere, a l’altra banda del torrent que hi ha a ponent del poble, es troba el vell Colomer de Sant Pere (o d’Estamariu).
La història
El nom d’Estamariu, que apareix documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Stamariz), segons Joan Coromines és preromà, d’arrel bascoide. La vila d’Estamariu es remunta al 893. El 918 es documenta la via que va a Estamariu i al llarg del segle X apareix esmentat el lloc diverses vegades, entre d’altres qüestions, en mencionar les afrontacions del terme del castell de Carcolze. En el testament de la vescomtessa Sança, del 1017, consta que deixa al seu espòs, el vescomte Guillem, l’alou d’Estamariu. El 1141, en el testament de Pere, vescomte de l’Alt Urgell i primer vescomte de Castellbò, el lloc d’Estamariu és citat entre les pertinences del vescomtat de Castellbò, al qual restà vinculat. Pertanyia al quarter i batllia de Castellciutat.