Cursà estudis al convent de Sant Agustí de Barcelona, en acabar els quals hi prengué l’hàbit (1699). Posteriorment fou ordenat prevere. El 1711 és esmentat com a vicerector del col·legi de Sant Guillem, centre superior d’estudis augustinià a la ciutat de Barcelona. De dots reconeguts per a l’oratòria, vers el 1720 obtingué el títol de mestre en teologia i des d’aquest any fins al 1723 fou prior del convent de Girona. Després d’un període en què ocupà diversos càrrecs dins l’orde, fou prior del convent de Barcelona (1729-32), on destacà el seu impuls per a la construcció del nou edifici. El 1732 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i hi fou un dels membres més actius fins el 1734. Bisbe d’Ourense (1738), on morí en l’exercici de la dignitat, el 1743 hi fundà la Congregació de la Bona Mort.
De la seva predicació es conserven dos sermons impresos en castellà, l’un a les Borges Blanques (1715?) i l’altre a Madrid (1736). En el període episcopal, redactà dues obres d’apologètica catòlica en llatí, inacabades. Pertanyent a la generació barroca que visqué la guerra de Successió i l’aplicació de la Nova Planta, exercí d’activista cultural a Barcelona a les dècades de 1720-30 (al costat d’altres intel·lectuals del moment, tots de tendència austròfila), època en què escriví obres de molt diversa índole amb la voluntat programàtica de fer progressar la cultura d’expressió catalana.
Deixà també inacabada una art poètica, el Tractat de la poesia catalana; ambdues romangueren manuscrites. Excel·lí en la poesia religiosa, seguint els models de l’ascètica castellana —amb un component macabre considerable— i de les arts de ben morir. Les més reeixides i difoses són Anatomia mental del cos humà, En memòria d’una sepultura, La mort suavisada i, sobretot, la Poesia sacra per les agonies de la mort, que al principi del segle XIX fou atribuïda a Vicent Garcia i que assolí una gran consideració. El 1976 el filòleg Modest Prats documentà l’autoria d’Eura de l’apologia de la llengua Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català, manuscrit en gran part editat per Josep Maria de Casacuberta fins aleshores atribuït a Antoni de Bastero. Traduí en vers català, en versions amplificades, la primera lamentació de Jeremies i tres heroides ovidianes, les de Safo a Faó, de Fil·lis a Demofont i de Medea a Jàson. És conegut també el seu llarg poema epicodescriptiu sobre Montserrat Descripció de la muntanya i santuari de Montserrat (publicat el 1859).
Les seves poesies catalanes s’apleguen en nombrosos manuscrits i gaudí de gran renom com a poeta al tombant del segle XVIII i al llarg del XIX, al costat de Vicent Garcia i Francesc Fontanella. Amb els poemes religiosos més cultes, Eura pretenia sostenir, i fins elevar, el prestigi literari de la llengua catalana; en aquest sentit és important el que adreçà a l’Acadèmia perquè protegís la literatura en català. Alguns dels seus textos reflecteixen una actitud patriòtica manifesta. És autor també de poemes en castellà, en menor nombre i la major part breus i circumstancials, vinculats majoritàriament a l’Acadèmia de Barcelona, i d’un poema en llatí. Algunes de les poesies es publicaren, però la major part restà inèdita. Tota la seva obra pertany al món conceptual i estètic barroc. L’obra completa fou editada el 2002.