Intervingué en diverses accions al nord d’Àfrica, a l’Alger, i més tard s’establí a Nueva España (actual Mèxic), on fou nomenat inspector general de les tropes. Posteriorment fou destinat a Cuba, on ocupà el càrrec de governador interí de l’Havana i capità general de l’illa de Cuba (1785-89) i conformà el reglament per a comissaris i jutges pedanis de camp. Fou ascendit a mariscal de camp i un decret del 1789 el nomenà virrei, capità general de Nova Granada (1789-97) i president de la Reial Audiència de Santa Fe, on féu construir grans obres públiques i promogué institucions i iniciatives culturals com l’edició del Papel periódico de la ciudad de Santa Fe de Bogotà, primer diari columnar del país (1791); poc després fou ascendit a general (1792). Retornat a la Península, ocupà el càrrec de president del Consell de Castella i, el 1808, fou nomenat capità general de Catalunya durant l’ocupació dels francesos a Barcelona. En arribar-hi les tropes de França sota les ordres de Duhesme, mancat d’instruccions de la cort, no pogué oposar-se a l’entrada dels francesos a Barcelona ni a llur ocupació de la Ciutadella i del castell de Montjuïc. Romangué, però, en el càrrec fins que, pel setembre del 1808, es negà a sotmetre's a l’autoritat directa de Duhesme. Fou empresonat per l’abril del 1809 i dut a França. Alliberat en finir la guerra del Francès (1814), fou nomenat capità general de Navarra. El seu fill, Joaquín de Ezpeleta y Enrile (l’Havana 1786 — Madrid 1863), també militar, lluità contra Napoleó. Ascendit a general (1825), combaté els malcontents de Catalunya (1827); fou capità general accidental de Catalunya (1833) i ho fou en propietat de Cuba (1838-40). Fou senador i ministre de marina (1852).