Estudià a l’École Polytechnique de París. Professor de física a Nevers i Bordeus, el 1895 passà a la Universitat de Marsella i el 1921 a la de París. Fou nomenat director de l’Institut d’Optique (1927) i membre de la Royal Society (1931). Inventà, amb Perot, un interferòmetre per a l’estudi dels espectres de ratlles. Féu la primera comprovació del principi Doppler-Fizeau, i el 1913 descobrí l’ozó a l’alta atmosfera. Escriví, entre altres obres, Leçons élémentaires d’acoustique et d’optique (1898), Les applications des interférences lumineuses (1923) i Physique et astrophysique (1935).