Es doctorà en dret civil, canònic i administratiu l’any 1879. Fundà L’Arc de Sant Martí, setmanari catalanista de Sant Martí de Provençals (1884-91), del qual fou redactor, i col·laborà a Diari Català, La Renaixença, La Veu de Catalunya, El Pensament Català i La España Regional, publicacions des de les quals es convertí en un dels primers teòrics del catalanisme polític, encara des de plantejaments vuitcentistes. Alguns d’aquests textos foren recopilats molt més tard a Articles catalanistes 1888-1891 (1982). Fou un dels fundadors de l’Orfeó Català, de la Lliga de Catalunya i de la Unió Catalanista, com també mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona (1890 i 1891).
Edità reculls i estudis de caràcter folklòric, com les traduccions de Narraciones populares catalanas (1893) i Assaig de paremiologia catalana comparada (1913) —del qual només pogué donar a conèixer el primer volum—, nombroses rondalles infantils o el volum Rondalles (s. d.) dins de la col·lecció “Lectura Popular”. De la seva obra literària cal tenir en compte la novel·la de tema social La borda.
Com a bibliotecari del Foment del Treball Nacional, traduí el sistema decimal de Brussel·les i l’aplicà per primer cop al país. Deixeble de Josep Balari, fou també un dels impulsors de la taquigrafia. Fou taquígraf oficial a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, presidí l’Institut Taquigràfic de Barcelona, fundà Revista Taquigráfica i publicà diversos manuals sobre el tema (Diccionario según el método Garriga; Taquigrafía castellana; Taquigrafia catalana).
Cal remarcar el seu opuscle La reivindicació del llenguatge en l’ensenyança primària (1891), un dels primers documents sobre el procés de normalització del català a l’escola.
La major part de la seva obra es troba dispersa en la premsa de l’època, sovint sense signar o amb pseudònims diversos (T. Poc de Blanc, Noi Gran, Noi Xic, entre d’altres).
Entre el 1992 i el 1999 es publicà, en vuit volums, tot el material inèdit de la seva Paremiologia catalana comparada.