Al-Fatah

Sigla, al revés, de Haraka li-Tahrīr Filastīn (‘Moviment d’Alliberament de Palestina’), organització política palestina.

Fou creada a la segona meitat de la dècada dels anys cinquanta, entre altres membres, per Abu Jihad (Khalil al-Wazir) i Yasser Arafat, el qual n'esdevingué el líder més prominent. En una primera etapa, es dedicà a perpetrar atemptats terroristes i sabotatges contra Israel. Integrada a l’Organització d’Alliberament de Palestina (OAP) des de la seva creació (1964), en constituí el grup principal i Arafat en fou nomenat president el 1969. Després de la guerra dels Sis Dies (1967) rebé de forma contínua suport dels països àrabs. Des d’aleshores fins a la mort d’Arafat, les trajectòries d’Al-Fatah i l’OAP esdevingueren pràcticament sinònimes. El 1970 els quarters generals i els dirigents d’al-Fatah foren expulsats de Jordània pel govern d’aquest país i passaren al Líban, des d’on seguiren atemptant contra objectius israelians fins el 1982, que l’exèrcit israelià ocupà zones d’aquest país i expulsà la direcció d’Al-Fatah a Tunísia. Els anys setanta sorgí una facció extremista anomenada Setembre Negre que dugué a terme diversos atemptats de gran repercussió internacional. Al-Fatah tingué un protagonisme central en la primeraintifada (1987) fins el 1990, en què s’iniciaren les negociacions que culminaren en els acords de pau d’Oslo (1996). En les eleccions del 1996, Al-Fatah aconseguí 59 dels 88 escons del Consell Palestí i Arafat fou elegit president de l’Autoritat Nacional Palestina. Poc abans de l’entrada en vigor de l’autogovern palestí, hom creà el Tanzim, milícia d’Al-Fatah destinada a convertir-se en la força armada oficial de l’Autoritat Nacional Palestina, però que en la pràctica s’enfrontà amb l’exèrcit israelià a mesura que s’anava deteriorant el procés de pau. A l’abril del 2002, fou empresonat Marwan Barguti, cap del Tanzim i destacat dirigent d’Al-Fatah. Amb la segona intifada (2000) sorgiren d’Al-Fatah les Brigades dels Màrtirs d’al-Aqsà, que perpetraren un gran nombre d’atemptats suïcides contra Israel. Mort Arafat (novembre del 2004), el nou líder d’Al-Fatah i nou president de l’ANP, Mahmūd ‘Abbās, aconseguí que les faccions de l’organització avalessin les negociacions amb Israel, cosa que féu disminuir ostensiblement la violència. En les eleccions legislatives al Consell Palestí, Al-Fatah perdé per primer cop l’hegemonia davant de l’organització islamista Hamàs que, beneficiada pel rebuig a la corrupció i la mala gestió a l’administració palestina i per un missatge accentuadament religiós (molt secundari a Al-Fatah), obtingué majoria a la cambra al gener de 2006. Després d’uns mesos, el govern islamista sorgit d’aquests comicis entrà en una situació de col·lapse pel bloqueig dels ajuts de la UE, els EUA i Israel (provocat, al seu torn, per la negativa de Hamas a reconèixer Israel i la continuació dels atacs des de Gaza) i per la creixent tensió amb Al-Fatah. Malgrat la formació d’un govern d’unitat entre Al-Fatah i Hamàs (amb un primer ministre d’aquest partit) al febrer de 2007, la inestabilitat contínua i l’espiral de violència entre militants d’una organització i l’altra desembocaren en una situació de pràctica dissolució del govern i de bloqueig. Com a resultat dels enfrontaments, al juny del 2007 la franja de Gaza restà controlada per Hamàs i els residents membres d’Al-Fatah en foren expulsats. Per la seva banda, dos mesos més tard, Israel alliberà i concedí una amnistia a un gran nombre de militants d’Al-Fatah. S'inicià així una nova fase del conflicte, marcada per la separació territorial dels palestins, amb Gaza sota Hamàs i els territoris ocupats de Cisjordània controlats per Al-Fatah i Abbas.