i Federació Anarquista Ibèrica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Federació Anarquista Ibèrica

Sigla de la FAI
Cartell de la Federació Anarquista Ibèrica, realitzat per Carles Fontserè i Carrió durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-39
© Arxiu Fototeca.cat
ciències polítiques polít
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València.

Fou el producte d’una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d’Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d’assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment Comitès Propresos i Comitès de Defensa Confederal; també es proposà d’allunyar la CNT de qualsevol intel·ligència amb els grups polítics republicans. Tanmateix, sota la Dictadura de Primo de Rivera, la FAI participà en diferents intents revolucionaris fent costat als elements polítics. Mancada d’un funcionament orgànic regular, els primers anys republicans no aconseguí de reunir totes les tendències anarquistes existents.

Tampoc no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a causa del freqüent distanciament entre les diferents federacions regionals. Malgrat això, assolí un ampli acord en l’oposició decidida al grup anarcosindicalista que havia dirigit la reorganització de la CNT en 1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc.), i combaté en especial els plans d’una major estructuració interna confederal (les federacions nacionals d’indústria) i els intents d’aconseguir un cert reconeixement per part de les corts constituents republicanes. La lluita entre els trentistes (trentisme) i la FAI acabà amb la conquesta dels llocs directius de la CNT pels faistes (Alaix, director de Solidaridad Obrera , octubre del 1931; Gilabert, secretari del comitè regional català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè nacional, març del 1932) i la posterior escissió dels Sindicats d’Oposició . El grup Nosotros (els anarcobolxevics: Durruti, Garcia Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja havia implicat la FAI i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga general de Barcelona, setembre del 1931; aixecament de l’alt Llobregat, gener del 1932), aconseguí de fet de dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments insurreccionals de gener, maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les eleccions del novembre d’aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins la FAI l’oposició als anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com Torhyo i Mestre (del grup A) o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del grup Nervio).

Alhora, en 1935-36 s’obriren també unes fortes polèmiques entorn d’una possible aliança amb les forces polítiques d’esquerra (defensada, en especial, per Federico Urales) i entorn de la discussió sobre el programa social futur a dur a terme per la CNT.

Federació Anarquista Ibèrica Orador al ple regional de sindicats de Catalunya (24-IX-1936)
© Fototeca.cat
Davant la negativa del grup de “La Revista Blanca” a prefigurar un programa concret, Gaston Leval i, més encara, D.Abad de Santillán concretaren possibles bases d’organització de la producció, que finalment no foren recollides pel congrés de Saragossa de la CNT (maig del 1936). En iniciar-se la Guerra Civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars. D’altra banda, el col·laboracionisme polític féu esclatar una nova crisi quan alguns sectors intentaren que la FAI assumís explícitament la representació política del sindicalisme cenetista. Finalment, la FAI s’unificà de fet amb la CNT, malgrat els intents d’augmentar el seu grau d’organització interna (el ple peninsular del juny del 1937 acordà crear uns nous agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a formar part del Moviment Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939).

Afirmà tenir 30.000 afiliats el 1936 i 150.000 el 1937. Els seus principals òrgans de premsa foren Tierra y Libertad (Barcelona), Nosotros (València) i El Libertario (Madrid). Havent subsistit formalment com una de les branques del Moviment Llibertari a l’exili, reaparegué a l’interior de l’Estat espanyol el 1977 ressuscitant el periòdic Tierra y Libertad . Acusada per la policia amb relació a l’atemptat contra la sala d’espectacles Scala (1978) i altres accions violentes, ha rebutjat les imputacions de terrorisme, tot manifestant la seva simpatia pel sector més radical de la CNT.

Col·laboració: 
PGa / R
Llegir més...