El terme és dividit de nord a sud pel sector meridional de les serres de Llevant (puig de Sant Salvador, 509 m): el sector oriental, o sa Marina, és format per la plataforma estructural vindoboniana, que acaba en una costa rectilínia i esquerpa, amb espadats de poca altura, on s’encaixen antics torrents, que a la desembocadura formen cales i resguards, entre els quals, de nord a sud, es destaquen cala s’Algar, Portocolom (el més important), cala Marçal, cala sa Nau, cala Mitjana i cala Ferrera; al sector occidental hi ha les terres més fèrtils, formades per al·luvions quaternaris de terra rossa i margues del Burdigalià, i participa de les característiques agràries del pla de Mallorca.
El territori no conreat (3.876 ha, el 23,3% del terme) és ocupat per boscs de pins (909 ha) i d’alzines (49 ha) i per garriga (2.105 ha) i erms, localitzats a sa Marina i al sector muntanyós. L’agricultura ocupa unes tres quartes parts del terme, amb predomini total (81%) del secà (11.833 ha) sobre el regadiu (828 ha d’horts familiars). Els conreus principals són els de cereals i farratge (6.269 ha), d’ametllers (4.736 ha) i de la vinya (708 ha). El conreu més característic és el de la vinya (el 36,5% de la del total de Mallorca), que constitueix la base d’una important indústria vinícola: hi és tradicional la fabricació d’aiguardent i l’elaboració de vi, i especialment ho era a la fi del segle XIX, que hom exportava des de Portocolom directament a Seta (Llenguadoc). La crisi provocada per la política aranzelària francesa (1891) hi coincidí amb l’aparició de la fil·loxera (aleshores hi havia 3.075 ha de vinya) i això arruïnà el municipi. L’Estació Enològica, creada el 1912, i el celler cooperatiu (1919) —que elabora més de la meitat de la producció municipal de vi d’aiguardent— representaren un intent de continuïtat i de consolidació de la modesta recuperació vinatera.
La ramaderia hi ha estat tradicionalment un complement de l’agricultura: actualment la demanda de les indústries càrnies del municipi hi ha afavorit la cria de bestiar porcí (900 caps) en granges; hi ha, a més, bestiar oví (1.900 caps), boví (2.300 caps) i aviram. Quant a les activitats extractives, en 1950-60 hom explotà els jaciments de lignit oligocènic del sud de la ciutat, i darrerament, impulsades per la construcció, hom hi ha intensificat l’explotació de pedreres de grava i àrids, així com de l’argila, que proporciona primera matèria també als tallers de ceràmica, que hi tenen una antiga tradició (gerres de Felanitx).
La indústria hi té un lloc destacat; a part les esmentades, hi tenen importància les conserves de tàperes i d’albercocs, les d’embotits i les càrnies (iniciada devers el 1920), la producció de perles artificials, etc. La pesca, localitzada a Portocolom, ha estat en una gran manera substituïda pel desenvolupament del turisme (3 270 places hoteleres el 1984); ja des de la fi del segle XIX els nuclis d’estiuejants coexistiren amb el port de pescadors, que tingué duana des de mitjan segle.
La ciutat (8.784 h agl [1981], felanitxers; 151 m alt.) és situada al resguard de les serres de Llevant, a la zona de contacte entre es Pla i sa Marina. El primer emplaçament era justificat per raons defensives i viàries i per l’antiga i abundosa font de Santa Margalida. El 1233 és esmentat ja el nucli primitiu, i això fa suposar un antic poblat islàmic, localitzat en es Sitjar. El 1300 Jaume II de Mallorca atorgà carta de poblament a la vila (tenia quatre jurats i dotze consellers), que adquirí, per al seu creixement, l’alqueria de Canalitx (unes 82 ha dividides en cairons, i s’establiren en part). La població s’expandí devers el camí de Manacor (segle XV), els de Campos i de Santanyí (segle XVI) el convent de Sant Agustí (segle XVII), fundat el 1603; del segle XIX són els eixamples de sa Torre i de ses Eres. L’església parroquial (Sant Miquel) fou iniciada a mitjan segle XIV, i les obres foren represes a mitjan segle XVI, pràcticament fins a l’acabament (el campanar i l’escala són del segle XVII, i el XIX fou rebaixat el terra). L’antic hospital (segle XV) era situat a l’actual mercat, i l’hospital actual fou iniciat el 1900. Felanitx tingué un paper destacat en els enfrontaments de forans i ciutadans i durant les Germanies (1521-23). A la fi del segle XVII els sastres i els paraires formaren gremis independents. Gràcies al gran creixement experimentat durant el segle XIX, el 1886 fou concedida a la vila el títol de ciutat. Hom hi creà institucions, com el Centre Filharmònic Teatral (1882) i l’Ateneu d’Agricultura, Indústria i Comerç (1887), i des del 1893, i en èpoques intermitents, hom hi edità el setmanari El Felanigense (1897-1904, 1907-13, 1914-33). Unes altres institucions, més modernes, són La Protectora (1901), el Cercle Recreatiu (1916), el Centre d’Art i Cultura (1942) i la Fundació Cosme Bauçà (1962).
El municipi comprèn, a més, els pobles de Cas Concos des Cavaller i s' Horta, les caseries des Carritxó, Son Calderó, Son Mesquida des Camí, Son Negre, Son Proenç, Son Valls de Padrines i es Babot, el castell de Santueri i el santuari de Sant Salvador de Felanitx.