Fill de Felip III i d’Elisabet d’Aragó, es casà amb Joana I, reina de Navarra i comtessa de Xampanya, i fou coronat rei el 1286. En el tractat de Tarascó (1291) i en el d’Anagni (1295) conclogué la seva lluita amb els reis catalanoaragonesos, heretada del seu pare, que era adversa als francesos. Intentà, però, de reservar-se la Vall d’Aran, que no fou restituïda al rei català fins el 1298.
Lluità contra els anglesos, i les treves de Vyre-Saint-Bavon, el 1297, i la pau del 1303 amb Eduard I li proporcionaren importants places a la Guiena i a Gascunya. També lluità contra Flandes i els reis alemanys, dels quals obtingué noves places per al seu regne. Un dels aspectes més rellevants del seu regnat fou l’oposició i les lluites sostingudes amb el papa Bonifaci VIII a causa de la intromissió reial en afers econòmics eclesiàstics, que motivaren algunes butlles papals, entre les quals l’Unam sanctam (1302); l’acció violenta del ministre francès Guillaume de Nogaret contra el papa a Anagni (1303) representà la fi de la supremacia papal. Feu doblegar a les seves exigències els papes, que, des de Climent V, residiren a Avinyó, especialment en la lamentable extinció dels templers (1312).
Convocà sovint les corts de França i hi imposà rígides mesures econòmiques, que ocasionaren unes quantes revoltes internes. La seva actuació contra els jueus i els llombards i alguns processos privats (entre altres, el que feu contra les seves nores) són indicis de la seva proverbial severitat. A desgrat d’això, era un home auster i de vida semimonacal. Fou un dels reis que més contribuïren a l’engrandiment de França.