Fill de Lluís, gran delfí de França, i net, doncs, de Lluís XIV, portà el títol de duc d’Anjou. El 1700, el darrer Àustria hispànic, Carles II, feble mental i greument malalt, fou induït, per les fortes pressions del partit francòfil de la cort castellana i sobretot pel cardenal Fernández de Portocarrero, a deixar a Felip els seus dominis en herència. Mort Carles II, l’arxiduc Carles d’Àustria, segon fill de l’emperador Leopold I, aliat amb les principals potències europees (Gran Aliança de la Haia), recusà el testament i reclamà la corona per les armes. L’entronització dels Borbó-Anjou, de tradició centralitzadora i absolutista, inquietà profundament els regnes de Catalunya-Aragó, especialment el Principat, on les transgressions de les constitucions foren constants (nomenament del cardenal Fernández de Portocarrero com a lloctinent abans d’haver jurat el rei les constitucions; incidents per la intervenció inconstitucional del rei en l’estudi general de Barcelona; etc). Davant la imminència del conflicte i preocupat per la situació internacional, Lluís XIV aconsellà al seu net que tranquil·litzés els regnes de la corona catalanoaragonesa. Felip V cuità a jurar les constitucions d’Aragó a Saragossa i les de Catalunya a Barcelona (corts de 1701-1702) i accedí a diversos precs dels catalans, com la creació d’un port franc, l’autorització de comerciar amb Amèrica mitjançant l’enllaç de dos vaixells catalans anuals amb la flota de Cadis, etc. En compensació, els catalans reuniren un donatiu de dotze milions de lliures, amb la condició que llurs constitucions fossin respectades.
La conculcació constant d’aquestes, però, a la pràctica, afavorí la inclinació ja existent del Principat i del País Valencià a favor de l’arxiduc Carles, que, amb els seus aliats, havia iniciat la guerra contra Felip V (guerra de Successió). El plenipotenciari britànic Mitford Crowe signà, amb els delegats catalans oficiosos, els vigatans Antoni de Peguera i Domènec Perera, un pacte en virtut del qual Anglaterra es comprometia a desembarcar tropes al Principat i a garantir, en qualsevol eventualitat, la conservació íntegra de les constitucions de Catalunya. Amb l’ajut de l’esquadra anglesa, l’arxiduc Carles s’emparà de València i de Barcelona (1705) i hi fou reconegut com a rei. Felip V mostrà, al llarg de tota la guerra, una intransigència tenaç, fomentada, en part, per la seva primera muller, Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, i per la cambrera major d’aquesta, la princesa Orsini, actitud que contribuí a prolongar la resistència del Principat, exacerbada en veure que Felip V suprimia les constitucions del País Valencià i d’Aragó (decrets de Nova Planta del 1707) i els subjectava a les lleis de Castella. Abandonada Catalunya pels aliats, Felip V se n'emparà, i, després d’un llarg setge, també de Barcelona (l’Onze de Setembre); immediatament foren dissoltes les institucions catalanes de govern i el municipi barceloní fou despullat de les seves rendes. Les constitucions dels restants països catalans foren abolides per nous decrets de Nova Planta: a Mallorca el 1715, i al Principat el 1716. Foren introduïts imposts especials (cadastre al Principat, equivalent al País Valencià, talla a Mallorca, i contribució única a Aragó), que foren un llast més en la tasca de recuperació de les destruccions causades per la guerra. Les autoritats filipistes sotmeteren els Països Catalans a un règim militar i dictaren disposicions sovint discriminatòries i vexants. L’actitud rancuniosa de Felip V envers els seus contrincants —que ja s’havia palesat en el tractat infligit a Xàtiva (rebatejada amb el nom de San Felipe), en entrar les seves forces al País Valencià— es palesà en aquestes mesures i en el trasllat de les universitats del Principat a Cervera. Felip V es negà sistemàticament a reconsiderar les seves decisions en aquest terreny (aquesta actitud obstinada originà una hostilitat popular entre els catalans contra la figura del rei, fet que ha perdurat fins avui), bé que el 1725, ofès amb el regent de França, signà el tractat de Viena (gràcies als bons oficis de l’aventurer holandès Ripperda), fet que provocà el retorn als austriacistes de les propietats que els havien estat embargades.
En morir la seva muller (febrer del 1714), es casà amb Isabel de Parma; aquesta, autoritària i dominant, feu expulsar la princesa Orsini i donà carta blanca al ministre Alberoni per tal que recuperés les possessions d’Itàlia, perdudes pels tractats d’Utrecht-Rastadt. El 1717 i el 1718 sortiren de Barcelona dues esquadres a fi d’apoderar-se respectivament de Sardenya (amb èxit) i de Sicília, però l’esquadra anglesa derrotà l’expedició filipista al cap Passaro i frustrà els projectes d’Alberoni, que tenien per objecte dotar els fills d’Isabel de dominis a Itàlia. Felip V fou obligat a restituir les conquestes per la Quàdruple Aliança (1720). Pel gener del 1724, Felip —hom ha dit que potser amb l’esperança d’heretar el tron francès si moria Lluís XV, aleshores de salut precària— abdicà en el seu primogènit Lluís. Aquest, però, morí de verola vuit mesos després, i Felip V retornà al tron a instàncies d’Isabel de Parma, ambiciosa de poder. En la segona etapa de govern, el rei caigué en un estat de malenconia i d’abúlia, amb freqüents crisis de bogeria. El 1729 anà a Sevilla, i no pogué decidir-se a tornar a Madrid fins el 1733. La reina controlava, de fet, el govern i impel·lí Felip V a intervenir novament en els afers d’Itàlia: amb motiu de la guerra de Successió de Polònia (1733-38) obtingué les corones de Nàpols i Sicília per a l’infant Carles i amb la de Successió d’Àustria, o guerra de la Pragmàtica Sanció (1740-48), que el rei no veié acabada, la designació d’un altre infant, Felip, per als ducats de Parma, Piacenza i Guastalla.
El regnat de Felip V representà la introducció als seus estats d’una administració imitada de la francesa (en part, obra del secretari de finances Jean Orry), tendent a la centralització i a una major eficàcia en la tributació. En l’aspecte cultural, hom tendí a imitar, amb no gaire fortuna, l’esplendor de la cort de Lluís XIV amb la creació d’acadèmies i institucions artístiques, científiques i literàries. Pel que fa al govern, fou introduïda la llei semisàlica per a la successió a la corona, influït per Lluís XIV, i sense tots els requisits legals, i —per obra de Macanaz, principalment— foren aplicades les tesis regalistes tendents a sotmetre l’Església a l’autoritat reial, fet que produí un distanciament amb Roma —que arribà a ruptura durant la guerra de Successió— i que no es resolgué fins al concordat del 1737. Malgrat la seva reduïda capacitat intel·lectual, el rei elegí sovint funcionaris capaços, com José Patiño (que havia intervingut decisivament en la inspiració del decret de Nova Planta i havia estat superintendent de Catalunya) i el marquès de La Ensenada. En conjunt, el discret interès pel progrés econòmic del país s’orientà més a reforçar el prestigi i l’autoritat reials i a augmentar les rendes i tributs de la corona que no pas al benestar dels súbdits.