Fèlix d’Urgell

(?, ? — Lió, aprox. 811)

Bisbe d’Urgell, testimoniat des del 781.

Es formà probablement al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i professà l'adopcionisme, empès, sembla, pel seu zel missioner envers els àrabs. No ha estat encara dilucidat si ell fou el pare de la doctrina i Elipand de Toledo s’hi adherí o bé si seguí simplement un corrent doctrinal originat a Còrdova i emparat per Elipand. El conflicte commogué l’Església hispanovisigòtica i donà peu a Carlemany —en la seva qualitat de superior de Fèlix i com a campió de l’ortodòxia—, amb els seus col·laboradors Alcuí, Benet d'Aniana, Agobard i d’altres, a intervenir en els conflictes religiosos d’Hispània. Carlemany cridà Fèlix a Ratisbona, on, en un concili (792), fou obligat a abjurar i a trencar la seva relació amb Elipand, coses que Fèlix no complí, un cop hagué tornat a la seva diòcesi. Reunit un nou sínode a Frankfurt (794), on fou condemnat l’adopcionisme, Alcuí dirigí una carta a Fèlix demanant-li la retractació, a la qual aquest respongué amb un tractat, no conservat, refutat durament als set llibres Contra l’heretgia de Fèlix (799), d’Alcuí, i en un altre tractat de tres llibres, de Paulí d’Aquileia. El papa Lleó III, a instàncies de Carlemany, condemnà Fèlix, a Roma (798). Per aquell temps, els arquebisbes Nebridi de Narbona i Leidrat de Lió, acompanyats per Benet d’Aniana, feren dos viatges a la Marca per predicar contra l’adopcionisme. Entretant, Fèlix fou convocat a Aquisgrà (798-800), on exposà els seus punts de vista davant una assemblea de teòlegs, que els hi refutaren, i, atemorit, signà una abjuració i una professió de fe antiadopcionista. Segons Agobard, es tornà a retractar i escriví un tractat defensant les seves antigues idees, que Agobard refutà, fet que no ha estat prou confirmat. Fèlix morí alguns anys després a Lió, separat de la seva diòcesi. El seu deixeble Claudi de Torí, integrat al moviment carolingi, esdevingué bisbe de Torí.