Fill de l’arxiduc Carles, duc d’Estíria, i net de l’emperador Ferran I, fou educat pels jesuïtes d’Ingolstadt, i el 1596 assumí el govern dels ducats d’Estíria, Caríntia i Carniola, on, per aplicar els preceptes de la Contrareforma, forçà els protestants a la conversió o bé a l’exili. Rei de Bohèmia (1617) i d’Hongria (1618), fou designat emperador a la mort del seu cosí Maties I (1619). Aquesta elecció atià la revolta dels txecs, que oferiren la corona a l’elector Frederic V del Palatinat; la derrota dels rebels a la Muntanya Blanca (1620) permeté a Ferran II d’abolir l’autonomia de Bohèmia i d’activar-ne la germanització. Sostingut per Felip IV de Castella, mirà d’enfortir l’autoritat imperial i de restablir el catolicisme, però només aconseguí de suscitar l’hostilitat de Cristià IV de Dinamarca, de Richelieu, de Gustau II Adolf de Suècia i dels prínceps alemanys (guerra dels Trenta Anys).