El 1807 ingressà a l’orde de la Mercè. Fou rector del col·legi de Sant Pere Nolasc de Tarragona (des del 1824) i secretari dels bisbes d’Urgell i de Solsona. Durant la primera guerra Carlina escriví La cuestión dinástica (publicada el 1869), a favor de Carles M. Isidre de Borbó, i proposà a la junta carlina de Berga que demanés al pretendent el restabliment de les constitucions catalanes suprimides el 1714. Acabada la guerra passà a França. El 1840 féu publicar a Barcelona, amb el pseudònim de Fèlix Ramon de Tresserra i Fàbregas, isabelí imaginari, una Historia de la última época de la vida... del conde de España y de su asesinato. Publicà, a Tolosa de Llenguadoc, De la doctrine, des droits et des malheurs de l’Eglise d’Espagne (1841) i La alocución de Gregorio XVI vindicada (1841). Tornà a Catalunya i publicà Las leyes fundamentales de la monarquía española (1843), on atacava el centralisme i propugnava l’absolutisme. Atacà l’actitud liberal del bisbe de Canàries, José Romo, en una Impugnación crítica... (1844) i en Historia del derecho de la Iglesia en España (1845). Deixà també un Diccionario manual castellano-catalán (1836) i un Diccionario catalán-castellano (1839), reeditats l’un el 1847 i l’altre el 1854, en què proposa per al català innovacions ortogràfiques polèmiques, com ara l’adopció de la grafia ñ en lloc del dígraf ny o la supressió de la h final en els mots acabats en c.