Pertangué al departament atòmic de la Universitat de Princeton (1942-43), col·laborà en les investigacions del laboratori nuclear a Los Alamos (1943-45) i contribuí en el desenvolupament de la bomba atòmica. El 1965 li fou atorgat el premi Nobel de física, amb J.S.Schwinger i S.Tomonaga, per llurs treballs sobre electrodinàmica. Desenvolupà una teoria de la desintegració beta. Escriví, entre altres obres, Quantum Electrodinamics (1961), Theory of Fundamental Processes (1961) i Feynman Lectures on Physics (1963-64).