Estudià teologia a Jena i es dedicà, en privat, a l’estudi de la filosofia, en especial el sistema de Kant, al qual envià el manuscrit de la seva primera obra, Versuch einer Kritik aller Offenbarung (‘Assaig d’una crítica de qualsevol revelació’, 1792), que li donà un gran prestigi. El 1794 publicà la seva obra fonamental, Grundlage der gesamten Wissenschaftslehre (‘Fonaments de tota la teoria de la ciència’), i fou nomenat professor de filosofia a Jena, d’on hagué de sortir en ésser acusat d’ateisme. Passà a Erlangen (1805), Königsberg (1806) i Berlín (1809-14), on fou, a més, el primer rector de la universitat, freqüentà el cercle intel·lectual dels romàntics (on hi havia, entre altres, Schlegel i Schleiermacher) i prengué part activa en la resistència antinapoleònica. Les seves Reden an die deutsche Nation (‘Discursos a la nació alemanya’, 1808) són proclames nacionalistes a favor de l’educació i el destí alemanys. La seva filosofia és una reconstrucció de la ciència, en un intent d’harmonitzar les condicions del coneixement teòric amb l’activitat moral, social i religiosa. Parteix d’una crítica de la doctrina kantiana, que considera desvinculadora dels dos aspectes, teòric i pràctic, de la realitat. Per a Fichte hi ha només dues opcions filosòfiques possibles: el dogmatisme, que únicament admet les coses en si, i l’idealisme, que es vincula exclusivament als continguts de consciència. Refusant qualsevol dogmatisme —àdhuc aquell que pretén de deduir l’ésser del pensament—, la decisió, fruit d’una elecció pràctica (l’única que permet l’espontaneïtat del jo), ha d’ésser feta a favor de l’idealisme, la teoria resultant de la qual serà, alhora, realista pel fet que es basa en el mateix jo. Aquest, però, és limitat com a tal per l’existència del que no és el jo: el no-jo o experiència de la limitació del jo. A partir d’aquí, mitjançant tot un procés dialèctic, ambdós moments (jo i no-jo) són reconstruïts en la subjectivitat d’un Jo absolut, fonament de la possibilitat de l’existència real. La natura, d’altra banda, és un camp de resistència i d’exercitació de l’acció humana, de l’autorealització del jo, la qual cosa constitueix el principi de l’acció moral. Aquesta autoafirmació del jo —voluntat pura d’acció— es manifesta, en el seu màxim valor, en la societat i en el reconeixement dels altres. L’evolució del pensament fichtià anà d’una actitud individualista, passant per un període liberal d’universalisme comunitari i per un altre de nacionalisme alemany, entès com a punta de fletxa del destí universal, a una darrera etapa d’explicació religiosa (identificació del Jo absolut amb la divinitat, entesa míticament com l’U), expressió de la vida òptima.
Johann Gottlieb Fichte
© Fototeca.cat
Filòsof alemany.