La geografia física
El relleu i la geologia
Geològicament, Finlàndia forma part de l’escut bàltic, el qual no hi ha experimentat les alteracions que l’han afectat a la península escandinava, de la qual també és el basament, i que n’han modificat l’orogènia. El país és constituït per un gran peneplà, format principalment per materials granítics i cobert d’un gran gruix de sediments fluvioglacials, afectat només per la presència d’algunes fractures resultants de la tectònica terciària i per la gran massa de glaç del Quaternari. Tret del petit sector del NW, que s’endinsa entre Noruega i Suècia fins als relleus septentrionals de la península escandinava (Haltiatunturi, 1.324 m alt.),
Vista del llac Näsijärvi a prop de la ciutat de Tampere
© Corel Professional Photos
Finlàndia és un país baix, pla i uniforme, principalment a la meitat sud, on no supera els 200 m d’altitud. Només al N, on la plana és alterada per la presència d’alguns turons que superen els 700 m i que constitueixen la partió d’aigües entre la Bàltica i l’oceà Àrtic, assoleix els 400 m. La gran massa de glaç del Quaternari que envaí el territori hi ha deixat una forta empremta: nombrosos turons morènics i un gran esplet de llacs escampats arreu del país. La costa, que correspon a la dels golfs de Bòtnia i de Finlàndia, experimenta un lent procés d’emersió, que ha originat no solament la unió al continent d’una sèrie d’illots pròxims, sinó també el desplaçament cap a l’interior dels antics ports i la creació d’avantports, com és el de Pori.
El clima i la hidrografia
Per la seva situació subàrtica i la manca d’influència oceànica, entre els paral·lels 60° i 70° de latitud N, Finlàndia té un clima molt fred. Els hiverns són molt llargs i rigorosos; la temperatura mitjana de gener a Hèlsinki és de -8 °C, i la de Kuopio arriba a -15,6 °C. L’estiu, curt i temperat, dona pas a un cel menys ennuvolat i a unes temperatures d’uns 16 °C (a Hèlsinki, la mitjana de juliol és de 16,9 °C, i a Kuopio, de 16,5 °C). Les pluges no són gaire abundants, però sí distribuïdes d’una manera uniforme i amb valors de més de 500 mm anuals al S i una mica més baixos al N. La xarxa fluvial és estretament enllaçada amb la lacustre. Dels nombrosos rius, en general curts i plens de ràpids i de cascades, aprofitats per a la producció d’energia hidroelèctrica, només es destaquen el Kemi, al N, i el Kimy, al S. Els llacs, més de 60.000, cobreixen una superfície d’uns 31.000 km2,
Badia de Hèlsinki
© Corel Professional Photos
gairebé el 10% de la del territori; es concentren principalment a la meitat meridional. Són poc profunds i generalment allargats, i es comuniquen entre ells. Destaquen el Päijänne, el Saimaa, l’Inari i l’Oulu. El bosc —pícea, pi roig i bedoll— cobreix les tres quartes parts del territori, excepte al N, on predomina la tundra.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
Finlàndia només disposa de dos recursos naturals considerables: la fusta i els minerals metàl·lics que impregnen el gran escut bàltic, ja que el tercer recurs, l’aigua, només és aprofitable el mig any temperat. El sector primari ocupa el 6,5% de la població activa, i la seva producció representa el 3,7% del PIB (1998). Només el 7,3% de la terra és cultivada, i la meitat dels conreus són cereals, principalment ordi, civada (cinquè productor mundial el 1998) i blat, aquest darrer menys abundant. També són importants les patates i la bleda-rave sucrera, que arriben més al nord, i la colza com a oleaginosa. El bestiar boví i porcí és el més destacat, juntament amb l’aviram. Al nord del país, a les comunitats lapones, s’ha mantingut la cria de rens, tot modernitzant-ne els sistemes tradicionals. Els recursos forestals són l’apartat més important del sector primari. El bosc ocupa el 68,6% de les terres, gairebé tot d’avets i pi negre. El 1998, el 38% de les exportacions provenien de la fusta i de productes derivats (sisè productor mundial de paper i dotzè de fusta). La mar Bàltica, poc salada, és pobra en peix, i el de la xarxa lacustre no pot remuntar les obres hidroelèctriques, per la qual cosa l’aportació pesquera al PIB no és comparable amb la dels altres subsectors primaris.
Vista de la ciutat de Tampere, situada entre els llacs Näsijärvi i Längelmävesi
© Corel Professional Photos
La mineria i la indústria
El sector secundari ocupava el 26,7% de la població activa i aportava el 32,3% del PIB el 1998. El subsol finlandès disposa de dues menes de recursos. Les pirites de ferro i les de coure permeten l’extracció de sofre, ferro i concentrats de coure. A més, hi ha diversos minerals metàl·lics, en quantitats modestes, però d’importància estratègica per la seva escassetat: zinc, plom, níquel, crom, cobalt (un dels primers productors mundials), titani, or i argent. En canvi, cal importar tots els minerals energètics: petroli (28,6% de l’energia consumida el 1996), carbó (14,6%) i gas (9,9%). La resta del consum energètic procedeix de la llenya (16,6%) i sobretot de les instal·lacions hidroelèctriques (15% de l’electricitat). Les centrals nuclears començaren a funcionar en 1977-78, i el 1996 hi havia 4 reactors nuclears en funcionament, els quals produïen el 28,1% de l’energia elèctrica. Pel que fa a la indústria, l’electrometal·lúrgia ha permès de desenvolupar indústries de base (acer i ferro colat, coure blister, níquel). En la metal·lúrgia de transformació destaquen la construcció naval (dotzè lloc del món el 1998) i els tractors, a més de la maquinària industrial. La indústria química es basa, en part, en les refineries de petroli: plàstics i resines, i han originat les fibres artificials discontínues, que coexisteixen amb els tèxtils tradicionals de cotó i de llana. També és important la producció d’àcid sulfúric i de fertilitzants. La dècada de 1990 augmentà la producció de tecnologia electrònica i de telecomunicacions, amb especial rellevància de la telefonia mòbil, amb els parcs tecnològics d’Oulu i Espoo com a localitzacions destacades. Però les indústries típiques són les de la fusta: serradores, polpa de fusta, paper (sisè lloc mundial el 1997), cel·lulosa, mobles, llumins, etc. Les indústries alimentàries són sobretot les del sucre, la carn i els lacticinis. També tenen importància la producció de ciment i de cigarrets. La indústria finlandesa cresqué a un ritme important durant les dècades de 1980 i 1990 (3,4% en 1980-90 i 2,8% en 1990-95).
Port comercial de Hèlsinki
© Corel Professional Photos
Els transports i les comunicacions
Pel que fa als transports, el marítim és especialment important (75,2 milions de tones el 1997). El principal port d’exportació és Kotka, que l’any 2000 amplià les seves instal·lacions per tal de permetre augmentar el volum de mercaderies, estimat en 500.000 tones per any.
Vaixells de creuer a la badia de Hèlsinki
© Corel Professional Photos
El port de Hèlsinki, amb 5 àrees especialitzades, és el primer en importacions. El tràfic interior es fa preferentment per ferrocarril (5.886 km el 1997), tot i que també hi ha una extensa xarxa de vies navegables internes (6.600 km el 1997). En total, les carreteres sumen uns 78.000 km, el 65% dels quals són asfaltats. A causa del clima, aquestes vies, com les marítimes, només funcionen mig any a ple rendiment. L’aeroport principal és a Hèlsinki. Hi ha una vintena d’aeroports més, alguns dels quals són internacionals.
Els serveis i el comerç exterior
El sector terciari ocupa el 65,6% de la població activa (1998) i representa el 63,9% del PIB. El saldo comercial, tradicionalment favorable, fou del 14% el 1998.
Mercat a la ciutat finlandesa de Turku
© Corel Professional Photos
Les exportacions es basen en maquinària i equipament de transports, fusta i productes derivats. Al final de la dècada de 1990, Finlàndia era el segon exportador mundial de fusta després del Canadà. Els principals països d’exportació són Alemanya (11,7% de les exportacions el 1998), Suècia (9,5%) i el Regne Unit (9,2%). Les importacions també se centren en maquinària i equipaments per al transport (30%), a més d’hidrocarburs (10%), manufactures bàsiques i productes químics. Les importacions provenen principalment d’Alemanya (15,1% de les importacions el 1998), Suècia (11,6%) i els Estats Units (8,2%). El comerç amb l’URSS, tradicionalment el més important, anà perdent importància des de la segona meitat dels anys vuitanta i, un cop dissolta (1991), el comerç amb Rússia ha restat en un segon pla, tot i el veïnatge, i ha estat superat àmpliament pels intercanvis amb la Unió Europea i igualat amb el dels EUA.
L’economia
Després de la Segona Guerra Mundial, la neutralitat de Finlàndia, imposada per la guerra freda determinà uns estrets vincles econòmics amb l’URSS, que es convertí en el seu principal soci comercial, amb prop del 30% de les transaccions, i proveí, a més, les importacions de petroli. Tanmateix, gràcies als vincles amb Suècia, estat neutral, Finlàndia mantingué els contactes amb l’Europa occidental; així el 1961 s’associà a l’EFTA (tot i que no s’hi integrà) i, des del 1973, comercià simultàniament amb la CEE i el COMECON. Aquests acords institucionalitzaren un període de prosperitat: fins el 1966 el PNB per habitant cresqué a un ritme del 3,6% anual i, malgrat una crisi inflacionista que el 1967 comportà una dràstica devaluació del marc finlandès (23,8%), la industrialització s’accelerà al llarg de la dècada dels setanta. En 1977-81, malgrat la crisi energètica, el PIB s’incrementà el 4% anual, bé que al preu d’un alt índex d’atur (9% el 1978). En 1980-90, el PIB cresqué a raó del 3,2% anual i el pes comercial amb l’URSS anà minvant a favor d’una creixent orientació envers l’Europa occidental. La desaparició de l’URSS (1991) comportà una acceleració d’aquest acostament, que culminà el 1995 amb la integració a la Unió Europea. Malgrat la crisi financera dels anys 1990 i 1993, el PIB augmentà el 4,6% el 1994, caigué al 3,6% el 1996, arribà al 6% el 1997 i disminuí fins el 4% el 1999. Aquest any la renda per habitant se situava entorn dels 24.000 $, una de les més altes de la UE. L’atur, en canvi, continuà essent elevat (11% el 1999). El 1999 Finlàndia s’incorporà a la moneda única europea.
La geografia humana i la societat
Finlàndia és un dels països d’Europa menys poblats. Hom calcula que a mitjan segle XVIII no assolia el mig milió d’habitants i que al començament del 1800 la població era d’uns 832.000 h, els quals arribaren a 2.656.000 el 1900.
Catedral luterana de la ciutat de Hèlsinki
© Corel Professional Photos
És al segle XX que la població experimentà un fort i ràpid creixement, car els anys seixanta ja superava els 4 milions i mig. Aquest creixement fou degut sobretot a l’elevat índex de natalitat, un dels més alts d’Europa fins a la dècada dels setanta: així, fins el 1957 superava el 20‰, i en el període 1945-49 assolí el 27‰. Posteriorment s’inicià una tendència a la baixa, típica dels països europeus occidentals (13‰ el 1971; 12,8‰ el 1986 i 11,1‰ el 1998), cosa que pràcticament estabilitzà la població (el creixement vegetatiu fou de l’1,5‰ el 1998). L’esperança de vida és elevada (77 anys de mitjana) i prop del 20% de la població té més de 60 anys. La densitat és molt feble (16 h/km2), i la població es concentra principalment al sud, on supera els 90 h/km2, mentre que al nord només és de 2 h/km2. El procés d’urbanització arribà tard a Finlàndia; un cop iniciat, però, fou ràpid: l’any 1950 la població urbana representava el 32%, i el 1997, el 65,1%. La població finlandesa i la seva estructura d’edats és veié fortament alterada per la mort d’unes 80.000 persones durant la guerra amb la Unió Soviètica i per la posterior arribada de prop de 450.000 refugiats de Carèlia, que fou cedida a l’URSS. L’emigració a Suècia és un fenomen important, per bé que només sol ésser de temporada. El finès, parlat pel 92,9% de la població, i el suec (5,7%) són les llengües oficials; el lapó és parlat per unes 5.000 persones vora la regió fronterera amb Suècia. No hi ha cap religió oficial, però el luteranisme (85,6%) i l’ortodòxia (1,1%) tenen l’estatut, respectivament, de primera i segona esglésies nacionals. L’ensenyament és obligatori dels set als setze anys d’edat. L’escola primària té sis anys de durada, i l’escola secundària és dividida en un nivell inferior de tres anys i en un de superior també de tres. El 1998 hi havia 20 universitats. Segons la constitució del 17 de juliol de 1919, Finlàndia és una república parlamentària, on el poder legislatiu recau en el Parlament (Eduskunta), format per una cambra de 200 membres elegits per sufragi universal i renovats cada quatre anys, i el poder executiu recau en el president, elegit cada sis anys per sufragi universal. Finlàndia és dividida en vint regions, una de les quals, les illes Åland, de majoria sueca, disposen des del 1922 d’autogovern (ampliat el 1951), amb un parlament autònom de 30 escons. Els partits polítics més importants són el Suomen Sosialidemokraattinen (Partit Socialdemòcrata de Finlàndia, fundat el 1899), el Kansallinen Kokoomus (Partit de la Coalició Nacional, fundat el 1918), el Keskustapuolue (Partit del Centre, fundat el 1906) i el Vasemmistoliito Vänsterförbundet (Aliança d’Esquerres, fundat el 1990, que incloïa l’antic Partit Comunista). Finlàndia és membre de l’ONU, de la Unió Europea, del Consell Nòrdic i de l’OCDE.
La història
De l’inici al domini suec i les pugnes amb Rússia
Finlàndia fou habitada per caçadors i pescadors àrtics i, des del segle I dC, per tribus fineses o suomis. Vers el segle IX fou una escala important per al comerç bàltic entre mercaders suecs, germànics i eslaus; la importància del territori augmentà amb la d’aquest comerç, i aviat fou cobejat per Suècia i Novgorod.
Els primers missioners cristians entraren a Finlàndia cap al segle IX, amb els comerciants i els colons suecs, els quals s’avançaren en la cristianització i la submissió del territori als rivals de Novgorod. Eric IX de Suècia s’establí al golf de Bòtnia el 1150, i inicià la dominació sueca, que durà fins al començament del segle XIX. La rivalitat entre Suècia i Rússia per la possessió de Finlàndia desencadenà contínues guerres i molts tractats, que modificaren sovint les fronteres fineses (paus de Pähkinäsaari, 1323, Täyssinä, 1595, i Stolbova, 1617, per la supremacia sueca, i paus de tractat de Nystad Uusikaupunki [tractat de Nystad], 1721, i Turku, 1745, per la russa).
Durant la dominació sueca, Finlàndia tingué un règim especial, que permeté l’establiment i el desenvolupament d’una aristocràcia terratinent (lligada als patriarques religiosos) que mantenia una certa independència del poder central. La Reforma luterana entrà al país vers el 1523, durant el regnat de Gustau I de Suècia i amb la col·laboració dels bisbes de Turku; el rei s’emparà dels béns eclesiàstics, ocupà una gran part de Lapònia (1527) i fundà Hèlsinki (1550).
El seu fill Joan fou proclamat rei de Finlàndia, elevada ja a la categoria de gran ducat. A la fi del segle XVI la política centralitzadora de Gustau II Adolf de Suècia suprimí molts antics privilegis, i la resistència de la noblesa a tributar a la corona sueca provocà una gran reducció de terres feudals el 1695. Les contínues guerres amb Rússia deixaren el país despoblat, pobre i en situació inestable; així, l’intent d’aproximació a Polònia —ja abans de Gustau II de Suècia—, el domini rus (1713-21) i la temptativa separatista frustrada del 1788. Amb la minva del poder suec al segle XVIII Rússia s’annexà els territoris finesos.
Domini rus. Independència. Guerres amb l’URSS
El tsar Alexandre I de Rússia —aliat amb Napoleó I— atacà Finlàndia el 1808, i l’any següent Suècia reconegué la incorporació a Rússia del gran ducat, però gaudí d’una àmplia autonomia. El territori autònom finlandès pogué emetre una moneda nacional (1860-78) i formar un exèrcit propi (1878). Hi prosperaren la indústria tèxtil, l’explotació forestal i, sobretot, l’agricultura. En l’àmbit cultural la llengua finesa experimentà un renaixement, bé que el suec continuava essent l’idioma de l’administració i de la cultura. La capital es traslladà de Turku a Hèlsinki (1812). La constitució de partits polítics rivals (finòmans i suecòmans) palesà l’àmplia autonomia sota el govern dels tsars Alexandre I i Alexandre II de Rússia.
L’autogovern i la política de tolerància acabaren amb Nicolau II de Rússia, el qual, pocs anys després de ser entronitzat (1894), inicià una política de russificació: durant el seu regnat, Finlàndia perdé totes les llibertats polítiques: l’exèrcit desaparegué, s’implantà el reclutament dels finesos a l’exèrcit rus i el rus fou imposat com a llengua oficial. Entre la població finesa prengué força un moviment de resistència que es manifestà amb nombroses accions de desobediència civil. El 1907 augmentà novament el procés dictatorial rus, fins que la revolució bolxevic donà a Finlàndia l’oportunitat d’obtenir la independència (6 de desembre de 1917).
Tot seguit hi esclatà la guerra civil entre els exèrcits blanc i roig, formats, respectivament, per majoria burgesa i per elements populars i revolucionaris. El conflicte causà prop de 30.000 morts en només cinc mesos (gener-maig del 1918). Finalment, el general Carl Gustav Mannerheim aconseguí derrotar les forces probolxevics amb suport alemany. L’intent d’instaurar una monarquia amb Frederic Carles de Hesse fracassà a causa de la derrota d’Alemanya a la Primera Guerra Mundial. Finalment, el juliol del 1919 fou proclamada la constitució republicana de Finlàndia, i el seu principal artífex, Kaarlo Juho Ståhlberg, esdevingué el primer president del nou país independent.
Els soviets reconegueren la nova república i l’any 1920 li cediren el territori de Pečenga. En iniciar-se la Segona Guerra Mundial (1939) Finlàndia es declarà neutral, i l’any següent l’URSS inicià l’ofensiva pels territoris fronterers en disputa. L’atac alemany contra l’URSS el juny del 1941 fou aprofitat pels finesos per recuperar el territori perdut, però els aliats consideraren Finlàndia un aliat de Hitler i, després de la derrota alemanya, Finlàndia fou obligada a indemnitzar l’URSS amb una elevada suma que no acabà de pagar fins el 1952 i a cedir-li territoris fronterers (Carèlia). Tot i estar arruïnada per les guerres i sotmesa al domini soviètic, pel tractat de París (1947) Finlàndia signà un tractat de pau amb l’URSS i pogué preservar la independència.
De la guerra freda a l’ingrés a la Unió Europea
L’URSS, però, condicionà la independència a l’anomenada finlandització, consistent en la imposició d’una neutralitat absoluta (pactes d’amistat finosoviètica del 1948, de seguretat recíproca i comercial finosoviètica del 1950 i de cooperació amb el Consell d’Assistència Econòmica Mútua i, alhora, amb la Comunitat Econòmica Europea el 1973). En el pla econòmic, l’URSS s’imposà en el comerç exterior, inconvenient en part compensat per l’estabilitat de què gaudí i perquè permeté a Finlàndia proveir-se d’energia.
Tanmateix, gràcies als lligams amb Suècia, també neutral, Finlàndia es pogué associar a l’Associació Europea de Lliure Comerç i accedir-hi com a membre de ple dret el 1986, cosa que li permeté orientar les relacions comercials vers la CEE. El 1955 ingressà a l’Organització de les Nacions Unides i al Consell Nòrdic. Gràcies a la seva neutralitat, durant la guerra freda Finlàndia fou escenari de diverses conferències internacionals sobre desarmament. En el pla intern, el 1946 Juho Kusti Paasikivi es convertí en el president de la república.
Mort Paasikivi el 1956, el succeí Urho Kaleva Kekkonen. En les eleccions generals del 1979 el Partit Socialdemòcrata resultà guanyador, i el seu líder, Mauno Henrik Koivisto, esdevingué cap d’un govern de coalició de centreesquerra. El 1981, Kekkonen dimití i, després de les eleccions generals que donaren la victòria al Partit Socialdemòcrata, Koivisto el substituí en el càrrec.
El socialdemòcrata Kalevi Sorsa formà un govern de coalició de centreesquerra que durà fins el 1987. Com a resultat de les eleccions legislatives celebrades el març d’aquest any, s’instaurà un govern de coalició de socialdemòcrates i conservadors, presidit pel conservador Harri Holkeri. L’any següent se celebraren les primeres eleccions presidencials amb votació directa, les quals confirmaren en el càrrec Koivisto. Amb l’accés al poder de Mikhail Gorbačov, que precedí la descomposició de l’URSS (1991), la pressió soviètica sobre Finlàndia disminuí considerablement.
Les eleccions legislatives del març del 1991 assenyalaren la fi de la històrica coalició de conservadors i socialdemòcrates, la qual hagué de cedir el lloc al primer partit de centre, Esko Aho. Els resultats de les urnes permeteren als centristes de formar —amb els conservadors, el partit suec i els cristianodemòcrates— un govern majoritari en el qual no figurava cap partit esquerrà.
El 1992 el nou govern instaurà mesures econòmiques d’austeritat (reducció de la despesa pública, devaluació de la moneda, etc.) per tal de fer front a la caiguda del 6,2% del PIB (1991) a conseqüència del col·lapse del tradicional mercat entre Finlàndia i la Unió Soviètica. El 27 d’octubre el Parlament ratificà per una majoria molt àmplia el tractat sobre l’Espai Econòmic Europeu (EEE) entre la CE i l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC), de la qual Finlàndia formava part.
Les eleccions presidencials del febrer del 1994 donaren la victòria al socialdemòcrata Martti Oiva Kalevi Ahtisaari. El 16 d’octubre, el 56,9% dels finlandesos es pronuncià a favor de l’adhesió a la Unió Europea en un referèndum. Entre els opositors figuraven els excomunistes, el Partit de la Unió Cristiana i una part important del Partit del Centre (el més representat al Parlament). L’ingrés de Finlàndia a la UE tingué lloc l’1 de gener de 1995.
La Finlàndia actual
Amb el Partit del Centre, del dimissionari primer ministre Esko Aho, dividit per la qüestió europea, el triomfador de les eleccions del 19 de març de 1995 fou el Partit Socialdemòcrata, per davant del Partit del Centre i del Partit Conservador. El líder socialdemòcrata, Paavo Lipponen, formà, a l’abril, un govern de coalició que integrava també conservadors, l’Aliança d’Esquerres, els Verds i el Partit Popular Suec, amb la prioritat de reduir el dèficit públic i complir amb els criteris de convergència de la moneda única. L’octubre del 1996 el marc finlandès s’incorporà al sistema monetari europeu. Finlàndia fou el primer país nòrdic a entrar en la zona euro, l’1 de gener de 1999 (dues dècades després en continuava essent l’únic) i adoptà la moneda única, en substitució del marc finlandès, el 2002. En les eleccions del 1999, Lipponen renovà el mandat al capdavant de la mateixa coalició de govern. La renovació del mandat es produí en el moment dels bombardeigs de l’OTAN sobre l’antiga Iugoslàvia, contenciós en el qual Finlàndia prengué un actiu paper com a mitjancer.
En les eleccions presidencials del febrer del 2000 sortí elegida l’antiga ministra d’Afers Estrangers, la socialdemòcrata Tarja Halonen, la primera dona que ocupava el càrrec. El govern de coalició patí la primera crisi important el maig del 2002 amb la sortida del partit ecologista a causa de l’aprovació de la construcció de la primera central nuclear. En les eleccions de l’abril del 2003 el Partit del Centre guanyà per un estret marge al Partit Socialista. Tanmateix, el nou govern sorgí d’una coalició entre aquests dos partits més el Partit Popular Suec. La nova primera ministra, la centrista Anneli Jäätteenmäki, dimití al juny arran d’una filtració d’uns documents del Ministeri d’Afers Estrangers relatius a la guerra de l’Iraq. La substituí en el càrrec el ministre de Defensa, Matti Vanhanen. El gener del 2006 Tarja Halonen revalidà la presidència i al desembre Finlàndia ratificà en referèndum la Constitució Europea. Les eleccions generals celebrades el 18 de març de 2008 transformaren l’escenari polític, amb el Partit del Centre guanyador, si bé només un escó per sobre del Partit de la Coalició Nacional, de centredreta, amb el qual formà una govern de coalició que incloïa el Partit Popular Suec i els ecologistes. Encapçalat per Vanhanen, 12 dels 20 ministeris eren ocupats per dones, aleshores el percentatge més alt del món.
Des de l’any 2009 el Partit del Centre es veié afectat per una sèrie d’acusacions relatives a un escàndol de finançament. El juny del 2010 Vanhanen dimití i fou substituït per Mari Kiviniemi, també del Partit del Centre. L’assassinat d’11 persones en una escola, el novembre del 2007, comès per un adolescent, i altres de similars el 2008 i el 2009 donaren lloc a un debat entorn de la legislació sobre les armes de foc, una de les més permissives a Europa. La crisi econòmica mundial iniciada el 2008 repercutí inicialment de manera greu sobre Finlàndia, però les mesures correctores, els comptes sanejats i l’existència d’una força de treball altament qualificada i competitiva (fet atribuït a un sistema educatiu que ha esdevingut una referència al món desenvolupat) permeteren superar les dificultats amb uns costos relativament lleus. Tot i això, la crisi afectà els resultats de les eleccions legislatives de mitjan abril del 2011. Al costat del descens dels partits tradicionals emergí com a tercera força al Parlament el Partit dels Finlandesos, o dels Finlandesos Autèntics (39 escons), partit d’ultradreta favorable a limitar la immigració (tot i que el percentatge de la població estrangera és un dels més baixos de la Unió Europea) i, especialment, caracteritzat per l’hostilitat a la Unió Europea. Aquesta hostilitat és, en part, compartida per amplis sectors de la població arran de la política de rescats que aquesta organització (i, específicament, el Banc Central Europeu) aplicà als estats membres més afectats per la crisi del deute, de la qual Finlàndia ha esdevingut una de les veus (bàsicament d’estats del nord i el centre d’Europa) més crítiques.
El govern de coalició de sis (de la qual era exclòs el Partit dels Finlandesos) encapçalat per Jyrki Katainen (del Partit de la Coalició Nacional) es feu ressò d’aquesta posició i, a l’interior, tingué dificultats per mantenir unit el govern per la resistència dels socialistes a les reformes laborals, que acompanyaren una política d’obertura a la inversió estrangera. Durant el seu mandat també tingué lloc la successió de la presidenta Halonen per Sauli Niinistö (Coalició Nacional), guanyador de les presidencials del març del 2012, i l’adquisició de Nokia, multinacional puntera de telefonia que havia arribat a representar el 5% del PIB finlandès, per Microsoft (2013).
Al principi de maig del 2014, el conservador Jyrki Katainen anuncià la seva decisió de no tornar-se a presentar a les properes eleccions del 2015 i dimití com com a primer ministre després de la derrota del seu partit, el Partit de la Coalició Nacional, en les eleccions al Parlament Europeu del 2014. La marxa de Katainen provocà la formació d’un nou executiu al capdavant del qual fou escollit, al final de juny, el també conservador Alexander Stubb.
Les eleccions del juny del 2015 les guanyà el Partit del Centre, que capitalitzà el desgast polític del Partit de la Coalició Nacional, produït, entre d’altres, per la sortida del govern dels ecologistes per l’aprovació al Parlament de la construcció d’una central nuclear. El Partit dels Finlandesos fou la segona força política. En sortí un govern de centredreta amb el centrista Juha Sipilä com a primer ministre. Durant el seu mandat, Finlàndia sortí oficialment de la crisi el desembre del 2016. Altres aspectes destacats de la legislatura foren la signatura d’una cooperació militar reforçada amb els Estats Units, en resposta a les maniobres de Rússia a la mar Bàltica (octubre), i el primer atac terrorista al país (agost del 2017).
L’any 2018 el president Sauli Niinistö fou reelegit en el càrrec amb el 62,7% dels vots, mentre que les eleccions de l’abril del 2019 retornaren els socialistes al govern al capdavant d’una coalició d’esquerres amb el Partit del Centre. Els Partit dels Finlandesos gairebé igualà els socialistes amb una campanya basada en el discurs antiimmigració i contra les polítiques per a frenar el canvi climàtic. El primer ministre, Antti Rinne, que havia assumit el càrrec al juny després d’uns mesos de negociacions, dimití al desembre acusat d’irregularitats financeres i fou substituït aquest mes per la llavors ministra de Transport i diputada Sanna Marin.
Marin, la primera ministra més jove del món, formà govern amb cinc partits (SPD, KESK, VIHR, VAS i SFP/RKP), tots ells liderats per dones, govern que hagué de fer front a la pandèmia de la COVID-19 i a les seves conseqüències econòmiques, i també a la invasió russa d’Ucraïna el 2022, a causa de la qual trencà la històrica tradició neutral del país, es posicionà obertament contra Rússia i sol·licità l’adhesió de Finlàndia a l’OTAN. En les eleccions parlamentàries del 2 d’abril de 2023, el Partit de la Coalició Nacional aconseguí 48 escons, amb el 20,8% dels vots, i el seu líder, Petteri Orpo, fou elegit primer ministre el 20 de juny amb el suport de l’ultradretà Partit dels Finlandesos, el Partit Popular Suec de Finlàndia i els Cristianodemòcrates. El 4 d’abril del mateix any, Finlàndia fou admesa com a membre de l’OTAN.
En les eleccions presidencials celebrades el 2024, l’ex primer ministre i exvicepresident del Banc Europeu d’Inversions, Alexander Stubb, del Partit de la Coalició Nacional (Kokoomus), es proclamà guanyador amb el 52,3% dels vots a la segona volta, per davant de la candidata ecologista Pekka Haavisto, que obtingué el 47,7% dels vots.