Important centre artístic, cultural i turístic, conserva en carrers i palaus un caràcter renaixentista sobre un fons medieval. El seu desenvolupament modern s’inicià durant l’època que ostentà la capitalitat del regne d’Itàlia (1865-70), però és del 1900 ençà que ha tingut un gran increment. La població, que el 1901 era de 188.000 h, augmentà a 271.975 h en 35 anys, i des del 1936 el creixement és de l’1,3% anual. La ciutat ha crescut cap al N i el NW (sobretot devers Prato), mentre que al S l’expansió és limitada pels turons que la voregen. Actualment és un destacat centre comercial i de serveis (turisme), on l’artesania, d’una llarga tradició, ocupa encara una posició important dins l’activitat econòmica, i un nucli industrial, gràcies a la instal·lació de nombroses indústries: metallúrgia de l’alumini, indústria mecànica, de precisió i òptica, química, farmacèutica, ceràmica, de mobles, arts gràfiques, del calçat i alimentària. Centre d’ensenyament superior: Università degli Studi, fundada el 1321. Hi ha aeroport internacional i hi passa l’autopista del Sole (Milà-Nàpols). És també un arquebisbat.
El patrimoni artístic i arquitectònic
Seu d’una vasta escola artística, anomenada escola florentina, bàsica en el desenvolupament de tot l’art occidental, Florència conté una colla de monuments artístics importants. És centrada per la catedral de Santa Maria del Fiore, iniciada per Arnolfo di Cambio el 1296, continuada per Giotto (1334) —que també hi construí el Campanile— i altres i coronada per F. Brunelleschi, que hi construí la magnífica cúpula de base octagonal (1420-34); d’estil entre gòtic i classicista —conegut després per florentí— i revestida exteriorment de marbre de diverses tonalitats, fou completada al segle XIX amb una façana, dins la mateixa tònica.
Vista de Florència i de la gran cúpula de Santa Maria del Fiore, projectada per Brunelleschi
© Corel Professional Photos
El baptisteri, al davant, és una construcció romanicotoscana dels segles XI-XII recoberta interiorment amb mosaics del segle XIII de tradició bizantina; la porta del Paradís és l’obra mestra de L. Ghiberti (1425-52). L’església de Santa Croce (segles XIII-XIV), atribuïda a Arnolfo di Cambio, conté importants frescs de Giotto i d’altres pintors i mausoleus de personatges il·lustres; al costat hi ha un museu, i la capella Pazzi és una de les obres més fines de F. Brunelleschi (1430-46). El convent de San Marco, dominicà, conté un museu i un seguit de murals i altres obres de Fra Angelico, que hi residia. A Santa Maria Novella, església d’un gòtic molt pur, L.B. Alberti coronà la façana en 1456-70. L’església d’Orsanmichele (1337-1404), exornada amb escultures de Donatello, A. Verrocchio i altres, conté un tabernacle d’Andrea Orcagna. El Carmine, església molt refeta, conté la capella Brancacci, amb els murals de Masaccio (1426-27). San Lorenzo, reconstruïda per F. Brunelleschi (1421-26), es completa amb la Biblioteca Laurenziana, traçada per Miquel Àngel (1524), al costat de la qual hi ha la capella dels Mèdici, amb les famoses tombes de Miquel Àngel (1520-33). L’església del Santo Spirito fou iniciada per F. Brunelleschi (1444). San Miniato al Monte (segles XI-XIII), de típica façana toscana, domina, dalt d’un turó, tota la ciutat. El centre històric és a la Piazza della Signoria, dominada pel Palazzo Vecchio o Palazzo della Signoria, amb una notable torre; hom l’atribueix a Arnolfo di Cambio (1298-1314). Al costat, la Loggia della Signoria conté escultures importants, com el Perseo de B. Cellini (1533). Els nombrosos palaus de la ciutat —el Pitti, el Rucellai, el Mèdici-Riccardi, que conté els frescs de B. Gozzoli, etc.— tenen una tipologia i una evolució pròpia (palau). Cal destacar també l’Ospedale degli Innocenti, a la Piazza dell’ Annunziata, iniciat per F. Brunelleschi (1421-24), amb tondi d’Andrea della Robbia a la façana. Hi ha diversos ponts sobre l’Arno; sobresurt el Ponte Vecchio, reconstruït el 1345, on hi ha petites botigues d’artesans, coronat per un passadís cobert que uneix els Uffizi amb el Palazzo Pitti, obra de Giorgio Vasari, un dels artistes que ha deixat més obres a la ciutat. Els museus principals són la Galleria degli Uffizi, el Pitti, al palau del mateix nom, a l’entrada dels famosos jardins de Boboli, el Museo Nazionale del Bargello, la Galleria dell’Accademia, on es conserven els Esclaus i el David de Miquel Àngel, i l’Archeologico.
Florència com a centre musical
Florència ha estat sempre un centre actiu de vida musical: al segle XIV fou nucli de l'ars nova, i als segles XVI i XVII fou seu de la Camerata Fiorentina, que donà lloc al naixement de l’òpera. Als segles XVII i XVIII continuà essent un centre musical important. Actualment hom hi celebra anualment el Maggio Musicale Fiorentino (fundat el 1933), especialment centrat en el redescobriment d’òperes poc habituals.
La història
Antiga colònia romana, seu episcopal des del segle IV, fou successivament domini bizantí, longobard, franc i germànic. Des del segle X formà part del marquesat de Toscana, i fou la fortalesa del partit filopapal en aquella regió durant la lluita de les Investidures. En morir la comtessa Matilde de Canossa (1115), Florència, aprofitant que l’imperi i el papat es disputaven el domini de la ciutat, consolidà la seva autonomia municipal i instaurà un govern de cònsols, pertanyents a l’aristocràcia i sostinguts per la clerecia i l’estament mercantil benestant de les arts majors. Així es constituí la república de Florència. Abolida aquesta, Florència fou el centre del ducat de Florència (1532), i des del 1569, del gran ducat de Toscana, el qual s’uní al regne d’Itàlia el 1861. Capital provisional d’aquest regne (1865-70), experimentà millores urbanístiques. El 1966 hagué de superar una greu inundació de l’Arno. Florència ha continuat essent un dels centres culturals i d’acció política més importants d’Itàlia.