Situació i presentació
És al mig de la Plana, a la zona de contacte amb els vessants occidentals de les Guilleries. Limita al N amb el terme de Tavèrnoles, a l’E amb Sant Sadurní d’Osormort, al S amb Sant Julià de Vilatorta i Calldetenes, a l’W amb Vic i al NW amb Gurb.
La seva demarcació presenta, a pesar de la limitada extensió del seu territori, una gran varietat de matisos, i geològicament els materials que formen les terres del terme pertanyen al període terciari. El municipi és planer i ple de masies vers ponent, on limita amb Vic i Gurb, i boscós i deshabitat en les fondalades de les valls de l’Arumí i del Gorg de Llitons. Tota la part que s’estén entre la població i els límits de ponent oscil·la entre els 500 m i els 550 m d’altitud, i és terreny de masos i de conreus, que alternen amb petits turonets testimoni de margues blavoses, com el de Sant Jordi de Puigseslloses (531 m) o el turó de les Mentides (525 m), ambdós importants per les seves restes prehistòriques. En canvi, per l’extrem de llevant, on confronta amb Sant Julià de Vilatorta i Tavèrnoles, sobretot a partir de la ratlla del Mas del Coll, l’Aromir i Can Garbells, és totalment deshabitat i accidentat per valls i serres, com la de Can Barretina o el serrat del Pi.
Drenen el terme les aigües del torrent de Sant Martí, que forma límit amb Calldetenes, i el torrent de Folgueroles, al qual va a parar el torrent del Cementiri, ambdós subsidiaris del Gurri, i la capçalera de la riera de Tavèrnoles, que fent límit amb aquest terme vessa les seves aigües al Ter.
Biogeogràficament les terres del sector de ponent es troben dins el domini de vegetació eurosiberiana caracteritzada pel bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), mentre que a la resta del terme hi ha un clar domini potencial de la vegetació mediterrània amb alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).
El terme comprèn, a més del poble de Folgueroles, el raval de la Ricardera, la urbanització del Pedró, també coneguda com la Roca, i el polígon industrial de Folgueroles, a més d’un nombre important de masos esparsos arreu.
Travessa el terme un braç de la carretera N-141c que va de Vic a Vilanova de Sau, a més d’altres carreteres locals que uneixen el poble amb els voltants.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (folguerolencs) es remunten al 1370, que el terme tenia 23 focs, vint dels quals pertanyien al domini eclesiàstic. Entre el 1422 i el 1515 la població era formada per unes 20 famílies i augmentà a partir del 1600. El segle XVIII fou una època de creixement demogràfic, i entre el 1718 i el 1787 foren registrats 236 h més, amb un índex de creixement anual en el quinquenni de 1782-87 proper al 5%. Els primers anys del segle XIX significaren un fort cop per a la força demogràfica del terme, tot i que la recuperació no es va fer esperar. En el primer cens modern figuren gairebé un miler d’habitants, nombre que davallà, però, durant tota la segona part del segle. Després d’un nou creixement, que es donà fins a l’inici de la guerra civil de 1936-39, la població experimentà durant la postguerra una lleugera minva. Des del 1960 s’inicià un lent però continuat creixement que feu pujar la població: 977 h el 1970, 1.016 h el 1981, 1.160 h el 1991 i 1.693 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 1.905 h.
Quant a l’economia, segles enrere hi hagué a la localitat alguns telers de cànem, però l’ofici predominant era el dels picapedrers (professió del pare del poeta Verdaguer) i, sobretot, el dels pagesos, que tenien cura de les hortes veïnes a la població, i també el dels bracers o mossos de les grans pagesies del terme.
L’economia del terme està basada, en bona part, en les activitats relacionades amb el sector primari. A excepció d’alguns productes d’horta que es fan a tocar de la riera, hi ha un predomini dels conreus de secà, principalment de cereals (blat, ordi) i farratge; també es conreen patates. La ramaderia té una certa importància; hi destaca la cria de bestiar porcí, i també de boví i la cria de conills. A la darreria del segle XX es registrà una presència notable de ruscs que denota activitats apícoles.
En el sector industrial s’ha destacat l’extracció, a les serralades de les Guilleries, de grans quantitats de pedra de to groguenc, gris o blavós, molt apreciada en la construcció per la seva ductilitat i la facilitat amb què es pot treballar. El mercat setmanal és el dimecres.
El poble de Folgueroles
Morfologia urbana
El poble de Folgueroles (552 m), a 5 km de la ciutat de Vic, és format per un llarg carrer sinuós, amb interessants cases dels segles XVII al XIX, amb llindes de pedra treballada, on només consten noms dels constructors i dates. El nucli del poble es va formar a partir de la fi del segle XVI. Al llarg del segle XVIII es van crear els barris de la Ricardera i del Carrer de la Font, separats del nucli antic de la sagrera, i també es feren algunes cases al de Passavant. El 1860 la Ricardera tenia 58 cases, el Carrer de la Font, 10, i el de Passavant, 6.
A la part alta de la població, al capdamunt del carrer central, hi ha la placeta de l’Església, presidida per aquesta edificació, i a la banda de migdia hi ha el gran casal del Mas de la Sala o Bru de Sala, una de les primeres i més importants cases de la població. La seva documentació s’inicia al segle X. Hi ha construccions més modernes, i sobretot torres i xalets abundants, a la zona de migdia, rica en aigües i hortes, per on s’escola la riera de Folgueroles, continuació del torrent del Lledoner.
L’església parroquial de Santa Maria de Folgueroles ha estat objecte, a partir del 1972, d’una restauració que li ha tornat, sobretot a l’interior, l’aspecte romànic que havia perdut amb les obres i els afegitons dels segles XVII-XIX. L’església és documentada l’any 967; és un edifici de la fi del segle XI de planta rectangular, d’una sola nau i un sol absis, dedicat inicialment a santa Maria, sant Miquel i sant Joan. Aquests dos cotitulars es trobaven en dues absidioles que desaparegueren en construir-se la sagristia i uns altars laterals, iniciats el 1607. Al segle XIII hom hi afegí un atri al davant, semblant als de Sant Julià de Vilatorta i Sant Martí de Riudeperes, que protegia la portada, del segle XII. Avançat el segle XVIII s’hi construí una nova façana, amb un ample campanar d’espadanya, s’integrà l’atri a la nau primitiva i es traslladà l’antiga portada romànica a la nova façana. Cada segle i cada nova modalitat devocional hi deixaren la seva empremta. Arran de la profanació del 1936 va perdre totes les antigues imatges i retaules, la portada romànica, que fou recuperada més tard, i dos sarcòfags gòtics del segle XV, que es trobaven a la façana, sota dos arcosolis.
El Museu Episcopal de Vic conserva des del 1942 un fragment de les pintures murals que decoraven l’església. El fragment representa el Calvari, del qual només són visibles el travesser de la dreta de la creu amb el braç de Crist clavat i, a sota, la figura de la Mare de Déu, de cintura en amunt. És una pintura de marcat caràcter popular, integrada dins l’estil gòtic lineal.
D’altra banda, tot el poble respira verdaguerisme gràcies a les làpides, esteles i pedres amb fragments de les seves poesies repartides pel poble, al recent monument al Centenari de l’Atlàntida, obra de Jordi Pallàs, que presideix l’entrada de la població, i al gran monument modernista, ideat per Josep M. Pericas, que hi fou erigit el 1908 i que es troba davant l’església parroquial.
La cultura i el folklore
Les tradicions i la cultura del país són les principals fonts d’inspiració dels grups i les associacions del poble. I és part d’aquesta cultura, la figura de mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), fill il·lustre de Folgueroles. Destaca la Casa Museu Verdaguer, construïda al segle XVII i ambientada a mitjan segle XIX amb llibres, ornaments, mobles, escultures, fotografies, estris de camp i de casa i altres peces d’aquesta època. També s’hi guarda la pila baptismal on es batejà el 1845 aquest il·lustre poeta català. El projecte de creació d’un museu a la casa pairal de Verdaguer, al carrer Major, ja s’havia anunciat l’any 1936, però no es va poder dur a terme a causa de la Guerra Civil que durà fins el 1939. La realització del projecte tampoc no va reeixir en les commemoracions del centenari del naixement de Verdaguer, el 1945, i del cinquantenari de la seva mort, el 1952 representatives de la vida local de l’època.
La ruta verdagueriana de Folgueroles es complementa amb la visita a una altra casa del carrer de Sant Jordi, que pertanyia a la família de la mare de Verdaguer i on es creu que tingué lloc el naixement del poeta, fet que recorda una làpida; amb la visita a Sant Jordi de Puigseslloses, on el poeta cantà la seva primera missa l’any 1870, amb la font del Desmai, o font del mas de la Torre de Morgadès, on hi ha un monòlit a l’Esbart de Vic i on Mossèn Cinto llegí moltes de les seves poesies i conreà la seva afecció poètica amb el grup d’esbart vigatà, i amb la visita de l’església de Santa Maria de la Damunt, freqüentada sovint pel poeta amb la seva mare quan era infant.
Folgueroles celebra la festa major el segon diumenge de setembre i el diumenge proper al 17 de maig té lloc la Festa Verdaguer, que commemora l’aniversari del naixement del poeta en la qual se celebren diversos actes culturals.
Altres indrets del terme
La capella de Sant Jordi de Puigseslloses, erigida el 1477 i reformada i ampliada el 1883, ha rebut el nom del dolmen que té just al costat. Es troba en un petit pujolet, a ponent del terme, prop del mas de Puigseslloses. Té un valor més sentimental que no pas artístic, ja que hi cantà missa mossèn Jacint Verdaguer, l’any 1870.
L’església de Santa Maria de la Damunt, coneguda ja el 1281 com a Sancta Maria Superiore, sembla que fou l’església primitiva del lloc, passada molt aviat a l’indret de la població actual. L’edifici correspon a mitjan segle XVII, i fou completat cap a la fi del mateix segle amb la construcció de les voltes.
Entre els masos històrics i tradicionals de Folgueroles destaca el Mas del Coll, o d’en Coll, antiga casa forta venuda el 1306 pel cavaller Francesc de Santvicenç al prior de Sant Llorenç del Munt, que conserva encara un cos fortificat amb llargues espitlleres i els antics merlets, ara tapiats, i que fou transformada en masia al segle XVII. La Torre de Morgadès, una torre quadrada unida al mas, constitueix un dels millors exemplars de torre de defensa del segle XV. El Mas de la Sala, dins la població, és un gran casal quadrat, amb galeries a la banda de migdia i amb un gran tancat protegit per un portal amb un escut de marbre. És propietat dels Bru de Sala, i conserva un ric arxiu. El mas manté l’aspecte dels antics casals benestants dels segles XVII i XVIII, amb grans sales i un ric mobiliari d’època. Puigseslloses, situat al peu de la capella de Sant Jordi, és un gran mas compost d’un cos central i moltes dependències auxiliars. L’edifici principal, renovat al segle XVIII, conté una gran sala central, amb galeria i oratori particular. Conserva el mobiliari antic i un arxiu notable.
Una estructura semblant tenen els masos del Gelabert del Pou, el Godaiol i altres. Al costat d’aquests hi ha també les petites masoveries o masos que, com l’antiquíssim Palou, no han conegut la renovació dels segles XVIII i XIX. A més cal anomenar el masos de Pou-de-vida, el Prat, el Rourell, Martí, els Focs, Puigsec, el Palou, les Vinyes, l’Amat, la Codina, la Roca, el Pou i l’Arumí, entre d’altres.
Cal destacar l’existència al terme de diverses restes arqueològiques, com la important muralla excavada a Can Barretina, dita el Casol de Puigcastellet o el Castellet de Folgueroles (760 m), on s’han trobat habitacions protohistòriques, una dracma de plata emporitana, una joia amb corall incrustat, objectes de ceràmica i altres estris que permeten datar l’estació en el període preromà o ibericoausetà. Hom ha trobat també restes al Puig Castellar, on hi ha unes grans estructures corresponents a antigues edificacions.
La història
El lloc de Folgueroles apareix en la primitiva documentació vigatana de l’Arxiu Capitular de la catedral una quinzena de vegades entre el 916 i els volts de l’any 1000. En tots els documents es fa esment de la villa o del terminus de Felcerolas, Felgeiolas o Filgairolas, o altres variants semblants del nom, com a apèndix o dependència de l’antic castell de Sant Llorenç. Hi ha notícia de l’església de Santa Maria i del seu cementiri des del 967, i la parròquia s’esmenta com si fos ja perfectament organitzada l’any 1034. Tot el terme pertanyia a la casa comtal, i en fou confirmat el domini a Guifré II Borrell per un privilegi desconegut del rei franc Carles entre el 897 i el 911. Així consta en una venda de terres que feu la comtessa Garsenda l’any 926. Els comtes feren importants cessions de llurs béns de Folgueroles als monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, i més tard s’hi sumà el domini de la veïna canònica de Sant Llorenç del Munt. Quan es desfeu l’antic terme de Sant Llorenç del Munt, Folgueroles es va constituir en una petita batllia i quadra autònoma, que durant el segle XV entrà en el grup de Quadres Unides d’Osona. Entre els segles XIII i XV la canònica de Sant Llorenç del Munt adquirí un important ascendent sobre el terme de Folgueroles, sobretot a partir del 1306, quan el monestir comprà el casal i la propietat del Coll, avui Mas del Coll, que s’estenia entre aquest mas i coll Sameda. Aquest monestir també tenia la provisió de la rectoria de Folgueroles, i els seus rectors s’anomenaven vicaris perpetus, perquè depenien dels priors.