Durant la Revolució Francesa afavorí les mesures més extremistes dels jacobins. Cap de policia durant el Directori, col·laborà amb Napoleó Bonaparte en el cop d’estat del 1799. Napoleó I el conservà en el càrrec i el nomenà ministre de l’interior, senador i duc d’Òtranto. Fou governador d’Il·líria (1813) i després de la caiguda de l’emperador (contra el qual conspirà) fou ministre de Lluís XVIII. Tornà amb Napoleó durant els Cent Dies (1814), i el 1815 fou ambaixador de Lluís XVIII a Saxònia; però el 1816, acusat de regicidi, es retirà a Trieste.